¡Obre’t, sèsam!, visita al magatzem històric d’Endesa

Allò de bufar 140 espelmes per ensenyar un magatzem és una excusa tan vàlida com qualsevol altra. Als Estats Units, per exemple, podrien commemorar amb aquesta xifra l’elecció de James A. Garfield com a president i la seva gairebé immediata tontíssima mort després d’un atemptat en què va morir no pels trets de l’atacant, sinó per la monumental imperícia dels metges que el van atendre. Sense aprofundir més en el tema, van buscar la bala dins del cos amb un detector de metalls, amb Garfield ajagut sobre un matalàs de molles.

La vida de la Societat Espanyola d’Electricitat també va ser curta, tot i que no tant. El seu interruptor vital es va tancar el 1894, en el seu cas, víctima de l’endèmica falta de múscul bancari català, de la tossuderia municipal de llavors, que no veia cap avantatge a l’enllumenat elèctric dels carrers de Barcelona per sobre dels que proporcionava el gas i, sobretot, per la ferocitat amb què les empreses d’aquest últim ram, el gasístic, es van enfrontar a la competència elèctrica, tant, que (que poc canvien els temps) quan els va convenir van abaixar el preu del seu producte, tot i que fos a costa, com si d’una droga es tractés, de ‘tallar-lo’ amb altres substàncies que proporcionaven menys flama.

La SEE, com s’ha dit, va morir el 1894, tot i que aquest sigui un sector, com se sap, de fe budista, en què les empreses moren però es reencarnen amb un altre nom. En aquella ocasió, el primer renéixer va ser com a part del consorci alemany Allgemeine Elektrizitäts Gesellschaft (AEG). Segons Juan Carlos Alayo, doctor en enginyeria industrial, autor de nombrosos treballs sobre la història de l’electrificació a Catalunya i un dels guies en aquesta immersió al magatzem d’Endesa, és injust concloure que la SEE va ser un fiasco. Creu que, simplement, el seu part va ser setmesó. Els seus promotors, Tomás Dalmau i Narciso Xifré, es van posar en marxa massa aviat, però de la seva mirada audaç queda un dels més icònics monuments industrials de la ciutat, les xemeneies de l’avinguda del Paral·lel.

La foto principal d’aquest petit viatge en el temps és precisament la d’aquestes tres brutes i estilitzades dames. Aquesta fotografia de la central tèrmica de Mata (aquest va ser sempre el seu veritable nom) surt d’una de les estances del magatzem d’Endesa, en què es conserven a la temperatura adequada milers de negatius. Val la pena reparar en un detall. Ho hauran fet ja. Fumegen. Aquest és un record que a poc a poc es difumina en la memòria col·lectiva dels barcelonins, però durant un segle en aquesta ciutat es va respirar episòdicament aquest còctel inigualable d’òxids de nitrogen i de sofre que proporcionava el carbó anglès. De les mines del Regne Unit als pulmons de Catalunya. Aquesta imatge, en concret, és del 1956, però al magatzem n’hi ha uns quants posats més d’aquestes xemeneies, que, per cert, no sempre van ser un trio. La posada en marxa de la central va ser amb una única torre. Després vindrien les altres dues.

Allò d’obrir les portes del magatzem amb motiu del 140è aniversari de la SEE està plenament justificat si es rememora com va néixer aquella empresa. Explicat molt telegràficament, seria més o menys així.

‘La rana morta si muove’

1786, Luigi Galvani aplica una descàrrega a l’espinada d’una granota morta i aquesta, per a sorpresa del públic, mou les anques. L’electricitat és tot un invent, però ningú sap encara per a què.

1796, Alessandro Volta inventa la pila que porta el seu nom i de passada anomena una unitat de mesura. Per a què, continua sent en aquell moment una cosa molt nebulosa. El 1816, tot i que sigui només per fer un incís, Mary Shelley escriu ‘Frankenstein o el modern Prometeu’, senyal inequívoc que la bombeta no era encara l’ús més lògic que s’intuïa al final d’aquell túnel de grans progressos.

El punt d’inflexió no va arribar fins el 1869. Un belga, Zenobe Théophile Gramme, fabrica el primer generador elèctric. A l’Exposició Universal que se celebra a Viena el 1873 causa una gran sensació. El director de l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona en vol una. Li demana a Tomás Dalmau, conegut fins aleshores pel seu taller de material òptic, que n’hi porti una per als seus estudiants. Dalmau viatja a Viena i, durant el trajecte de tornada, s’enamora d’aquell enginy, en el que bé podria ser un cas de mecanofília.

La societat barcelonina se li podran posar molts peròs. El rentisme de part de les seves famílies més adinerades, per exemple. La miopia hereditària de la seva elit política, també. Però el que és inqüestionable és el bon ofici dels seus enginyers industrials. A l’edifici de l’antiga Universitat de Barcelona es va gaudir d’aquell generador Gramme a finals del XIX igual que gairebé 100 anys més tard van xalar els estudiants de la UPC amb el petit reactor nuclear que aquesta universitat tenia en una de les seves aules de la Diagonal, Argos, es deia, i que no es va desmantellar fins passats els Jocs Olímpics del 1992.

El cas és que amb aquell generador Gramme es va familiaritzar un altre protagonista d’aquesta història, Narciso Xifra, bon estudiant, que el 1874 va començar a treballar per a Dalmau. Junts van fundar la Societat Espanyola d’Electricitat amb un capital inicial de tres milions de pessetes. Va ser la sisena companyia elèctrica del món creada per il·luminar els carrers i moure els telers i altres màquines de les fàbriques de la industrialització. Només van ser més ràpides que Barcelona en aquesta competició Londres, Berlín, Sant Petersburg, Chicago i Nova York.

L’entrecuix del Raval

La primera seu de la SEE (avisats estaven des del primer paràgraf) va estar al número 10 del carrer del Cid, curiosa elecció, ja que allò era llavors l’entrecuix del Raval. No en va, quan aquella societat es va traslladar al solar en què s’aixecarien les xemeneies, el número 10 de Cid va passar ben aviat a ser l’adreça postal de La Criolla, Olimp sense parangó del vici barceloní, però aquesta és una altra història.

La SEE va donar llum a part de la Rambla i algunes botigues de la ciutat, gustoses de presumir de modernitat, i també va subministrar gratis llum elèctrica als regidors al Saló de Cent, a veure si així veien més clar el veritable camí cap al futur. L’empresa, no obstant, no es va sobreposar a les dificultats financeres i va acabar per entregar-se als braços d’AEG, però d’aquell embrió és hereu, en certa manera, tot el que s’atresora avui dia al magatzem de la Zona Franca.

Enmig d’aquell immens espai sorprèn, pel seu gran i el seu color blau cobalt, ni més ni menys que tot un Pegaso Egipcio, perquè així es va rebatejar aquell colossal camió del qual el Ministeri de Defensa d’Egipte va encarregar 13.000 unitats a Espanya i quan estaven fabricades se’n va desdir. Una partida se la va quedar Muammar al-Gaddafi, així que també l’anomenaven el Pegaso Gaddafi, però el cas és que a l’hora de buscar-li una segona vida va resultar ser una màquina ideal per enfilar-se fora de pistes pel Pirineu camí de les centrals hidroelèctriques.

Notícies relacionades

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Balmes encara la reforma entre la plaça de Molina i General Mitre

L’electricitat, així és, va deixar de produir-se enmig de les ciutats i gràcies que Tesla tenia més raó que Edison, va ser possible transportar energia des de grans distàncies. En l’anomenada Guerra dels Corrents que es va deslliurar entre empreses dels Estats Units a finals del segle XIX entre partidaris de la contínua, d’una banda, i de l’alterna, de l’altra, Edison va perdre la pugna científica, però no la mediàtica, ja que gràcies a les seves males arts ha passat a la història com el suposat guanyador. Que Edison sigui una mena de sant laic del sector elèctric és, ¡ai!, matèria per a una altra ocasió. El cert és, no obstant, que les elèctriques van transformar el món i van ser a més, durant diverses dècades, empreses autosuficients fins a graus insospitats. Tot es fabricava a casa. Fins i tot els mobles de les oficines. Moltíssim de tot allò està perfectament ordenat i classificat al dipòsit de la Zona Franca. Excepte les xemeneies, és clar, de les quals, per acabar, queda una anècdota que mereix no ser oblidada.

El cau d’un malvat

Amb motiu dels Jocs Olímpics, Fecsa, enèsima reencarnació d’aquella SEE del 1881, va posar de part seva el que va fer falta per a l’èxit de la cita del 1992. Entre altres coses, va acordar amb el llavors alcalde Pasqual Maragall l’entrega d’aquell solar de la riba dreta del Paral·lel. Tot eren alegries fins que Javier Mariscal va fer públiques les primeres aventures de Cobi. La mascota olímpica tenia una llar, l’Observatori Fabra. Tenia també, com correspon en aquests casos, un arxienemic, el doctor Normal, a qui el dibuixant va buscar també un cau d’acord amb la seva maldat. Exacte. Vivia a les xemeneies. No és que allò fos un crisi que posés res en perill, però sembla que va fer falta un acte de contrició davant la cúpula de l’empresa. I és que 140 anys d’història donen per a molt.