De l’11 al 16 de maig

Neix un festival contra l’abúlia arquitectònica de Barcelona

Els cineastes Pep Martín i Xavi Campreciós gesten BARQ, una mostra de documentals sobre els cims i els abismes de l’arquitectura contemporània

Neix un festival contra l’abúlia arquitectònica de Barcelona
6
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Recordeu aquest nom. BARQ. És el nom en quatre lletres del Festival Internacional de Cine d’Arquitectura de Barcelona, un dels més prometedors embarassos culturals d’aquesta ciutat (on tanta falta fa, per cert, que n’hi hagi més) i que està a punt de sortir de comptes. Naixerà (vaja, que se celebrarà) entre els dies 11 i 16 de maig i, vista la programació a concurs i també la que no competeix, promet satisfer amb escreix la passió amb què en aquesta ciutat, malgrat tot, es gaudeix encara de l’arquitectura. No és un festival d’arquitectura, avisen abans que res els pares de la criatura, Pep Martín i Xavi Campreciós. És, millor encara, un festival de cine amb l’arquitectura com a teló de fons, un plantejament tan generosament obert de mires que dona peu que alguns dels documentals presentats a concurs siguin provocadorament deliciosos.

Abans de relatar com neix el BARQ, vet aquí un primer exemple per fer boca. Després n’hi haurà més. És ‘Inside Prora’, una obra del cineasta Nico Weber. Explica la història terriblement capicua de Prora, l’edifici més llarg del món, un complex turístic a les ribes del Bàltic que Adolf Hitler va manar construir abans de la Segona Guerra Mundial perquè tot bon alemany tingués dret a la seva ració de sol i platja durant les vacances. És una obra de més de quatre quilòmetres de longitud, concebuda per allotjar uns 20.000 fidels obrers nacionalsocialistes simultàniament. La guerra en va impedir la inauguració, prevista per a 1936. Es va reciclar en base militar, primer, i durant el règim de l’RDA va ser camp d’internament de dissidents. Després va arribar l’abandonament, però, quines coses, part del Prora ha renascut com un complex de luxosos hotels i apartaments turístics, com si Hitler, al cap i a la fi, tingués raó.

Aquesta és la qüestió. Des de l’arquitectura es poden edificar relats cinematogràfics fascinants. Una mica, aquest és en realitat l’origen del BARQ. Martín i Campreciós van rodar el 2018 un magnífic documental sobre el pavelló Mies van der Rohe de Barcelona, sobre el seu origen amb motiu de l’Expo de 1929, sobre la seva demolició el 1930 i, sobretot, sobre la resurrecció que contra tota lògica natural però per fortuna va emprendre Oriol Bohigas als anys 80. Aquell treball, ‘Mies on scene’, ha circulat i captivat des d’aleshores al voltant del món amb escala a 13 festivals diferents, entre aquests fins i tot els dos més importants consagrats a aquesta disciplina, l’arquitectura, el de Nova York i el de Rotterdam.

Va ser per això, entre tant fer i desfer maletes, que Martín i Campreciós van adonar-se com d’insòlit és que, en una ciutat tan aferrada al seu gòtic de talla i enganxa, al seu modernisme, a la seva primavera racionalista, als seus bojos anys 90, que es fitxaven arquitectes com el Barça contractava davanters, en una ciutat, en resum, que en cada convocatòria de l’Open House supera totes les previsions de públic, no hi havia cap festival sobre aquesta matèria.

Això és el BARQ, una cosa que ja era inexcusable. Per al projecte, Martín i Campreciós han comptat amb el recolzament del Col·legi d’Arquitectes, de la Fundació Mies van der Rohe i d’Arquin Fad, però també de dos recipients culturals que ja triguen a premiar des de les institucions públiques, els Cinemes Girona i Filmin. A més d’aquest recolzament, BARQ ha nascut amb algú fonamental a la sala de màquines, Núria Campreciós, que com els cercadors d’or amb les seves safates ha sigut la responsable de trobar les llavors entre els gairebé 200 documentals que s’hi han presentat. Al final, a concurs van vuit llargmetratges i 11 curts, i, per a la sessió de comiat, un tresor de 24 quirats, ‘Making a Mountain’, tan formidable que demana a crits un punt i a part.

El documental gira entorn del Dalí dels arquitectes, Bjarke Ingels. Si el de Figueres era capaç de portar a una tela els seus somiejos més surrealistes, aquest danès de 47 anys és capaç d’anar més enllà i converteix els seus en edificis, però no en construccions més estètiques que pràctiques, si no en obres en què el boig i el necessari encaixen a la perfecció. A ‘Making a Mountain’, el protagonista és CopenHill, el projecte que va presentar Ingels quan li van encarregar un edifici per a una central de tractament de residus a Copenhaguen. Va acceptar el repte, però va convertir la coberta en una monumental estació d’esquí. S’ha de veure-ho per creure-ho.

Ingels, cosa que és formidable per a aquesta crònica, va ser estudiant d’Erasmus a Barcelona i alumne d’Enric Miralles. Això va ser el 1996, en l’equador d’una dècada en què aquesta ciutat aspirava a ser el melic arquitectònic del món. Pot ser que no hagi passat prou temps per analitzar amb nítida precisió cromàtica les llums i ombres d’aquell període, però el contrast d’aquest llavors amb l’actual ara és una altra matèria d’estudi.

Les entrades per al BARQ ja estan a la venda. Filmin és una altra opció, ja que la pandèmia encara limita l’aforament a les sales de cine. Cada llargmetratge es projectarà dues vegades i els curtmetratges, agrupats en grups de sis i cinc peces, també. La web oficial del festival és perfecta per conèixer bé el què, el com i el quan.

Aquí, mentrestant, l’interessant és remarcar la feliç idea que és el naixement del BARQ, que no pretén ser un projecte cultural asèptic i neutral, sinó que, a la seva manera, és militant. El mateix cartell oficial és tota una declaració d’intencions. Són quatre butaques de cine col·locades als peus de les tres colossals torres de l’antiga central tèrmica de Sant Adrià. En una d’aquestes s’asseu, com a públic, l’arquitecta establerta a Barcelona Tomoko Sakamoto. Elegir aquest escenari mai pot ser casual. Que amb aquests tres enormes fal·lus de formigó encara no se sàpiga què nassos fer només es pot qualificar d’abúlia o, per ser més exactes vistes les seves formes, un preocupant cas patològic d’anafrodísia arquitectònica.

El BARQ va precisament d’això, de com l’arquitectura és important perquè predetermina les maneres de viure. El director Radu Ciorniciuc concursa amb ‘Acasa, my home’, la història de la família Enache, que viu feliç la seva vida rural al costat del riu als afores de Bucarest fins que les autoritats decideixen que allò ha de ser un parc nacional i els obliguen a patir la ingrata vida urbana.

‘A machine to live in’ és, en boca dels qui l’han pogut previsualitzar, el més semblant a què David Lynch prengués com a subjecte d’una de les seves històries la ciutat de Brasília, un disbarat urbanístic sense digne rival en tot el segle XX.

També mereix la pena donar un cop d’ull a Richard Leplastrier, batejat com el Cocodril Dundee de l’arquitectura, un professional d’aquest gremi admirat a Austràlia i gairebé desconegut a l’hemisferi nord.

Notícies relacionades

Ryüe Nishizawa, japonès i, aquest sí, menys ermità, és el protagonista d’una mena de ‘road movie’ a bord d’un antic Alfa Romeo pels carrers de Toquio, on parla (si és que aquesta expressió existeix) a quimono tret.

Hi ha molt més, per descomptat. En qualsevol cas, el que hem dit al principi. Recordeu aquest nom. BARQ.