L’enigma del quadro de Trotski continua

La tradició familiar parla de la seva venda a París, el 1920, a Trotski. El retrat d’un vell miner exhaust i descurat que intenta transportar, sense gaire èxit, una pesada càrrega va commoure el revolucionari rus, tant com per pagar dos milions de francs per ell. ’Pas mal’ per algú que no passava ni per col·leccionista ni per tenir les butxaques plenes. N’hi ha més. La filla de Clapés assegurava l’existència d’una carta remesa pel Stalin en persona als descendents del pintor confirmant l’existència del quadro al Kremlin i lloant la seva profunda càrrega social. Missiva cremada per la família durant la postguerra. Va ser la por de l’etiqueta de comunistes. 

Al capdavant de l’Exèrcit Roig

Així que pocs documents per tant quadro i poques dates coincidents per tanta història, doncs a Trotski l’any de la suposada compra se’l situa al capdavant de l’Exèrcit Roig lluitant contra els tsaristes, no adquirint art a París. Amb aquestes dades a la mà van començar a buscar ‘El peó’ els historiadors Josep Casamartina i Carlos Alejandro Lupercio, comissaris de la primera gran antològica dedicada a Clapés (al Palau Güell fins al 30 de maig) i de la monografia que l’acompanya. Amb l’ajuda d’un altre historiador, Joan-Francesc Ainaud, van arribar fins als museus del Kremlin. Van fracassar. La seva directora va respondre que ‘El peó’ no constava als seus inventaris. Normal. L’obra ha acabat apareixent recentment, però no a Moscou sinó a Barcelona. En un pis de la part alta de la ciutat; concretament, en un passadís. I no sembla que hagi traspassat moltes fronteres des que va sortir de la paleta de Clapès, entre el 1885 i el 1886. 

El cas és que actualment el custodien els hereus de Joan Artigas-Alart Casas, empresari tèxtil i col·leccionista d’art. A més d’apassionat dels mantons de Manila i home peculiar i heterodox que tant va obrir una botiga de bibelots a Barcelona, Casa Nancy, com va comprar l’hotel balneari Monte Calvario, d’Arenys de Mar. Quan va morir, el 1934, tenia ‘El peó’ a casa seva, en un palauet del carrer de Muntaner, juntament amb unes altres dues obres de Clapés que tampoc estaven localitzades: ’Responsos’ i ‘Fraile’. Així es va inventariar i així ho va recollir un altre historiador, Josep Capsir, el 2019, en un estudi realitzat sobre el col·leccionista. La cosa no va transcendir ni ‘El peó’ es va fotografiar. Així que Casamartina i Lupercio van haver de trobar el treball de Capsir per localitzar l’oli. 

Més elogis que Casas i Rusiñol

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Aquest, després de la seva restauració a càrrec de la Diputació de Barcelona, llueix en públic, a l’antològica del Palau Güell, després de 135 anys de no mostrar-se, ja que l’última vegada (i primera) que hi ha constància de la seva exposició va ser en una de col·lectiva de la Sala Parés del 1886. Dir que la peça va rebre més interès i elogis que les exposades per Ramon Casas o Santiago Rusiñol. Allà va poder comprar-la el pare del col·leccionista, amic de Gaudí i qui li va encarregar el disseny dels Jardins Artigas de La Pobla de Lillet. Tot i que la peça també va poder ser adquirida pel mateix Artigas-Alart Casas més tard a través d’un marxant o a la mostra que la família Clapés va organitzar a l’estudi del pintor, el 1920, per recaptar fons quan aquest va morir. 

Sigui com sigui, la seva troballa no acaba del tot amb l’enigma Trotski. Existeix documentada una altra versió, més petita, d’‘El peó’. La mateixa escena i el mateix home però en una altra posició. Aquesta podria ser la que la família assegura va comprar el revolucionari rus, tot i que de ser cert, la transacció hauria d’haver sigut el 1915 o 1916, quan Trotski es trobava a París. La peça no està localitzada. Podria estar en un altre pis de Barcelona, no en va a la ciutat hi ha molt art a mans privades; o podria estar a Moscou, fins i tot al Kremlin, no seria la primera vegada que un museu traspapera una peça a les seves immenses reserves. L’enigma continua.