INICIATIVA SOCIAL
Els refugiats del gimnàs Sant Pau
El projecte ‘30 dies, 30 històries’ posa rostre i dona veu als usuaris d’aquest equipament del Raval eternament amenaçat, en una mena de compte enrere artístic i rebel fins a la data del desnonament.
La fotògrafa Laura Abad Torrent comparteix cada dia d’abril la imatge i el testimoni d’una de les mil persones que acudeixen a dutxar-se a aquesta històrica instal·lació.
El Kamal somia ser matemàtic. S’aixeca cada dia a les set del matí per anar a la parròquia de Santa Anna a esmorzar. Cafè amb llet i magdalenes. Després va fins al gimnàs social Sant Pau a dutxar-se i arreglar-se, i sol menjar al centre de dia Dar Chabab, la casa dels joves, espai per a nois sense llar gestionada per la Fundació Sant Pere Claver al Fort Pienc. Explica que va arribar a Europa el dia en què feia 18 anys. Al Marroc solia ser sempre el primer de classe. O el segon. A Barcelona, recull ferralla per sobreviure, i sempre que pot s’acosta a la biblioteca a agafar algun llibre amb el carnet d’un amic. La seva història, i la seva cara, és una de les 30 del projecte ‘30 dies, 30 històries,’ de la fotògrafa Laura Abad Torrent. Una mena de compte enrere artístic, però també rebel. Trenta són els dies que té el mes d’abril i els dies que quedaven quan va començar la campanya per a la nova data de desnonament de l’emblemàtic enclavament en què un miler de persones com el Kamal han trobat refugi durant els moments més crus de la pandèmia.
La fotògrafa, veïna del Raval, feia temps que donava voltes a la idea de retratar les persones que van diàriament a dutxar-se al Sant Pau. La notícia de la nova data de desnonament, el 30 d’abril, va coincidir amb la caiguda d’un parell de projectes per la Covid, així que va veure clar que era el moment. Es va presentar al gimnàs amb la seva càmera i els va presentar la idea: posar rostres a totes les persones que cada matí fan cua al carrer, a la ronda de Sant Pau. Reivindicar les vides que hi ha darrere de cada un d’aquests «usuari» i reivindicar, també, la feina d’aquest gairebé permanentment amenaçat espai amb 80 anys d’història, la funció social del quals ve d’infinitament més abans que la Covid.
«Cada dia torno del gimnàs tocada. Totes les històries són dures. Tots m’han impactat molt. Sempre m’ha agradat la fotografia social, però no havia treballat mai tan de prop amb gent en una situació de tanta vulnerabilitat. Fa poc, per exemple, vaig fer la del Kaourou, un noi de Mali de 22 anys que llegeix molt i s’expressa superbé. Em va explicar coses que em van arribar molt. Escoltant-los t’adones de moltes coses. Alguns, com ell, són nois molt joves que només que els donessin una petita oportunitat, una vivenda... La situació de carrer, per a ells, és una cosa superbèstia. Al Kaourou li agradaria ser professor de literatura, però ell ha d’enviar diners al seu país. Són 12 germans. Però alhora no troba feina de cap manera...», relata la fotògrafa, a qui se li va quedar clavada una frase: «La gent ha d’entendre que estem obligats a fer una cua al carrer per entrar a un lavabo; se’ns queden mirant quan passen pel costat d’aquesta cua i això ens fa mal».
«Aquests nois són un col·lectiu tan estigmatitzat... i parles amb ells i els veus tan joves, tan nens, tan fràgils...», destaca Abad Torrent, que el primer llaç que va tenir amb el Sant Pau va ser llogar-los una bicicleta estàtica per emportar-se-la a casa durant el confinament (un dels variats mètodes de la cooperativa per aconseguir fons per tirar endavant).
La importància de les paraules
A més de la fotografia diària, que pengen a les xarxes socials del Sant Pau, la iniciativa acompanya cada una de les imatges amb un petit text, escrit també per la fotògrafa. «Arribo allà al matí, munto les meves coses i m’espero a veure qui entra. Puc fer entre tres i sis històries un matí. El fet d’asseure’t a parlar amb ells 15 minuts abans de posar-te a disparar fa que es relaxin una mica, i a mi m’ajuda a entendre qui és la persona que tinc davant. Després, amb el que m’han explicat, escric els textos. Jo no crec que una imatge val més que mil paraules. Les paraules importen. Les paraules donen una dimensió molt més gran a la foto», reflexiona l’artista.
Les negociacions
Aquest 30 d’abril, ara com ara data marcada per al desnonament del gimnàs, suposa un nou punt d’inflexió en una història de resistència. Des que fa gairebé una dècada, el 2012, un grup de treballadors de l’històric gimnàs va decidir transformar-lo en cooperativa per salvar-lo i convertir-lo en espai de referència per a la vida comunitària al barri, l’edifici, a la frontera entre els barris del Raval i de Sant Antoni, ha passat per una infinitat de moments similars. Després de la penúltima data de desnonament el mes de gener passat, propietat i ajuntament es van donar dos mesos per intentar arribar a un acord. Ha passat el temps i aquest no ha arribat, per tant, la maquinària judicial va tornar a posar-se en marxa.
Notícies relacionadesEl regidor de Ciutat Vella, Jordi Rabassa, assenyala que no han parat de negociar en tot aquest temps. «Volem comprar el gimnàs. Estem al costat del gimnàs, però no estem disposats a pagar el que ens demana la propietat. La nostra oferta és de 9,5 milions, que és un preu de mercat; similar a compravendes que s’han realitzat en els últims temps a la zona», apunta el regidor, que assegura que la propietat demana 14 milions, xifra que considera innegociable.
De moment, si res canvia, fins el 30 d’abril Abad continuarà penjant les imatges dels refugiats del Sant Pau, aquest continuarà oferint refugi a tothom que ho necessiti i el dia 30 tot un barri –i gairebé una ciutat– estarà a la porta de la instal·lació per evitar que el llançament s’executi.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.