Agitades, no barrejades, dues cròniques sobre agents secrets pel preu d’una, qui en dona més per menys
¿Què més es pot demanar? Dues històries d’espies en una mateixa crònica. Com diria el més cèlebre i impossible dels agents secrets, dues històries agitades, però no barrejades. Roser Messa, especialista a disseccionar curiositats i rareses de Barcelona en anteriors incursions literàries, acaba de treure de la impremta ‘Espies de Barcelona’, 16 històries de personatges reals dedicats a tan inconfessable ofici que, en algun moment de les seves vides, van exercir en aquesta ciutat. Al llibre, que dimecres arriba a les llibreries, Messa, en una arriscada pirueta narrativa, afegeix com a número 17 de la llista Mata Hari, que en realitat només va estar a punt de recalar a Barcelona però no ho va fer, cosa que potser, per cert, li hauria salvat la vida. Després els ho explico. Però la qüestió és que per a missions així, per omplir el buit d’aquesta absència, ‘Barcelonejant’ està per al que s’exigeixi, o sigui, per exemple, trobar a Barcelona una carta de puny i lletra de Margaretha Geertruida Zelle, àlies Mata Hari. Heus-la aquí.
La biografia de Barcelona, cal dir per endavant, és com el llibre de memòries d’un peix. Els episodis oblidats o simplement esquivats són, sovint, els més interessants. És el cas per exemple d’un dels carrers amb més acudit de la ciutat, Alí Bei, de qui el nomenclàtor oficial de la ciutat, amb mirada miop, destaca només que va ser un viatger i escriptor, però obvia el millor, que va ser un espia fins a les més últimes i més íntimes conseqüències. A les ordres del primer ministre Manuel Godoy, Domènech Badia Leblich –aquest era el veritable nom de l’agent Alí Bei– no va vacil·lar a l’hora de circumcidar-se per portar a terme el seu objectiu d’endinsar-se en les esferes de poder del món musulmà i, fins i tot, el que li hauria pogut costar la vida, trepitjar la terra sagrada de la Meca.
Que Alí Bei tingui un carrer a l’Eixample Barcelona ho deu a l’atreviment de Víctor Balaguer, que va ser qui ho va proposar. No es va arronsar pel fet que Badia Leblich acabés els seus dies a l’exili per afrancesat bonapartista; vaja, un traïdor als ulls dels que van ser els seus veïns. En aquest sentit, no deixa de tenir la seva gràcia que el carrer d’Alí Bei neixi just davant del monument a Rafael Casanova, personatge principal de la batalla final barcelonina de 1714, episodi que no podia faltar a ‘Espies de Barcelona’ (Editorial Comanegra) amb dues entrades, totes dues dones, Manuela Desvalls i Mariana de Copons.
Per saber-ne més, igual que es diu de vegades de les pel·lícules, millor comprin i llegeixin el llibre. No obstant, abans d’anar a l’empremta de Mata Hari a Barcelona, ¿per què desdenyar l’ocasió de servir aquí i ara algunes pinzellades més del llibre?
Són, entre els espies amb arrels o missions a Barcelona, els inqüestionables. Joan Pujol, ‘Garbo’, per exemple, que no només va enganyar Hitler perquè no concentrés tropes a Normandia, sinó que fins i tot després del desembarcament va mantenir intacta la seva condició d’agent doble i va obtenir les més altes condecoracions del Tercer Reich, ignorant encara que Pujol treballava per als serveis secrets britànics.
Josep Pla va ser l’agent número 10 del molt franquista Servei d’Informació del Nord-est d’Espanya, amb base a Marsella, amb la gràcia, com recorda Messa al llibre, que era incapaç de mantenir l’anonimat en els informes que enviava als seus superiors. El delatava la seva prosa. És el que tenen els escriptors. De Doctorow s’explica que un dia les va passar magres quan va haver de redactar un justificant perquè el seu fill no anés un dia a classe. Va llançar a la paperera desenes de quartilles arrugades. Se suposa que no volia defraudar, a ell mateix en primer lloc. Pla, pel que sembla, patia del mateix mal d’autoexigència fins i tot si només es tractava d’informar sobre quins barcos sortien de Marsella, i amb quina càrrega, amb rumb a l’Espanya republicana.
Més informació
Pujol i Pla, en qualsevol cas, són només l’epíleg del que sens dubte va ser l’edat d’or de l’espionatge a Barcelona, un període que va començar amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, quan la ciutat es va convertir en un refugi en zona neutral d’acabalades famílies, arribistes de tota espècie, traficants de drogues, prostitutes i, és clar, espies, un gènere aquest últim en el qual el producte amb denominació d’origen ibèrica va despuntar amb llum pròpia si es tractava de combatre l’adversari polític.
Era la Barcelona de les bombes i el pistolerisme, un matràs perfecte perquè prenguessin vida paios que ni el cap de personal de Spectre seria capaç d’imaginar, com Manuel Bravo Portillo, policia corrupte fins al moll de l’os, client fix de Madame Petit, conegut amb el sobrenom de ‘xulo del districte V’. Un malvat amb sou a càrrec de l’erari públic que, a tant la peça, per donar-se el luxe de viure al 93 del passeig de Gràcia, proporcionava informació als alemanys perquè els seus submarins enfonsessin barcos d’altres banderes. Va ser fundador, a més, de la Banda Negra, braç armat d’alguns industrials de l’època i, en definitiva, un malànima tan cinematogràfic que va inspirar un personatge a ‘L’ombra de la llei’, formidable pel·lícula si es desitja rememorar la convulsa Barcelona d’aquells anys.
La història de Bravo Portillo és indissociable de la d’Isaac Ezraty, jueu sefardita que es va presentar a Barcelona, sense que fos cert, com a Baró Von Rolland i que va ser cap de l’espionatge alemany a la ciutat, un ofici que va exercir fins i tot quan els nazis van arribar al poder. ¡Jueu i nazi!
En la llista de Messa despunta un altre espia amb títol nobiliari, Friedrich-Rudolf Stallmann, Baró Von König, no només hereu de la Banda Negra, sinó un personatge que, posats a fer a convertir el crim en un lucratiu negoci, fins i tot va obrir una oficina comercial del seu servei d’esbirros per encàrrec, BKS, Barón Von König Services, en plena Rambla, en el número 84. Va ser agent doble en les dues guerra mundials i, de cara a la posteritat, és el personatge real en qui es va inspirar Eduardo Mendoza per perfilar el detestable Lepprince a ‘La verdad sobre el caso Savolta’.
Només per avançar en el repàs i tal com raja, ressenyar la perícia de Pilar Millán Astray, germana gran del fundador de la Legió, a l’hora de colar-se a l’habitació que l’ambaixador britànic Arthur Henry Hardinge va reservar a l’hotel Colón de Barcelona i fer copia de diversos documents que el diplomàtic, imprudentment, va deixar allà sense protecció. Allò va passar abans que Barcelona fos una sort d’Erasmus de l’espionatge soviètic, amb seu als soterranis del consolat, amb el desembarcament a la ciutat de Leonid Eitingon, coordinador general de la mort, entre d’altres, d’Andreu Nin i Lev Trotski, i reclutador d’agents espanyols que arribarien a ser herois a la Unió Soviètica, com l’África de las Heras, l’espanyola més condecorada de la història a Moscou.
L’excursió de Messa fa escala, per descomptat, a Ramon Mercader i en la seva novel·lesca mare, Caridad del Río. També en algú tan desconcertant com Alfonso Laurencic, un artista al servei de la tortura, que ja és a dir. No hi falten, en alguns d’aquests capítols, detalls sorprenents. Potser era sabut, però el metge que primer va atendre Trotski quan Mercader li va obrir el cap amb un piolet, Wenceslau Dutrem, era català i fill d’un doctor que va fer fortuna amb la venda d’Erotyl, una beguda que s’anunciava com un tònic contra l’astènia genital. Vaja, la Viagra dels anys 30.
Més informació
La qüestió és que enmig d’aquesta constel·lació de figures de l’espionatge es podria inferir que Mata Hari desentona. No queda clar que transmetés mai informacions més valuoses del que s’explica en un ‘Sálvame’ qualsevol, xafarderies sense gairebé recorregut. Passats més de 100 anys de la seva teatral execució, ha cobrat una força inapel·lable la tesi que França, avergonyida per la seva nul·litat militar al camp de batalla, la va assenyalar com a pèrfida espia alemanya per aixecar així una cortina de fum que apaivagués les veus crítiques de l’opinió pública.
El cas és que Mata Hari s’allotjava al Ritz de Madrid, on alternava el seu ofici públic de ballarina exòtica amb, suposadament, la seva tasca com a agent doble. El febrer de 1917, Emili Junoy, senador, periodista i bon amic d’aquella Salomé moderna, la tenia mig convençuda perquè s’instal·lés a Barcelona. «Llogui una casa al Tibidabo o Vallvidrera. Veurà el mar i la muntanya a tota hora. El sol català li donarà a vostè salut i optimisme». Amb aquests arguments va mirar de convèncer-la. Amb les maletes gairebé fetes, va rebre un fals telegrama des de París del seu estimat. Era una trampa que la va conduir com un be a la seva captura i execució.
Barcelona es va quedar sense la seva ració de Mata Hari, igual que ella, sigui això dit de passada, es va quedar sense cap, perquè la seva testa es va conservar en un pot que misteriosament, anys més tard, algú va birlar. Esfereïdor. Trobar aquell cap als Encants seria la repera, cert, però no ho és menys que, recorrent a un parell de bones fonts d’aquell lloc, ha sigut possible trobar tres quartilles manuscrites per aquella dona espia que atresora a casa seva un col·leccionista dels que fan sana enveja, però enveja al cap i a la fi.
La primera dels fulls porta el segell del Meurice, on Mata Hari va passar llargues estades, un hotel mític, no perquè Woody Allen rodés allà ‘Midnight in Paris’, que no és poc, sinó perquè va ser la llar passatgera de grans celebritats (Dalí, Kipling, Elisabeth Taylor, Richard Burton...) i durant la Segona Guerra Mundial, el quarter general de Dietrich von Choltitz a qui, tot i que general nazi, París bé li hauria pogut dedicar una plaça o com a mínim haver convidat a un Pastis. Chóltitz era al Meurice quan va rebre la trucada de Hitler en la qual aquest volia saber si ja havia executat l’ordre de destruir la capital francesa. «¿Crema París?». Una frase tan mítica com el mateix hotel.
La carta, tret que oculti un missatge xifrat, és només un missatge per a una tal Madame Guineti, amb qui concerta una cita en un teatre i una altra a l’òpera de Montecarlo. Està datada un 4 de gener. Sovint, al cim de la seva fama, firmava les seves missives directament com a Mata Hari. En aquesta ocasió, cosa que no deixa de ser una raresa, firma amb el cognom que li va concedir l’home d’uns 40 anys amb qui es va casar quan ella en tenia només 19, Rudolph MacLeod, a qui es pot agrair, a tot estirar, que acabés tan farta d’ell que acabés per refugiar-se, gairebé com una teràpia, en les danses exòtiques indonèsies i en els secrets del sexe oriental, pilars de la seva posterior fama.
Mata Hari, tot i que ho sigui només una mica, també és una espia de Barcelona. Forma part d’una col·lecció particular a la qual, per prometre que no quedi, un dia caldrà tornar-hi, ja que Margaretha Geertruida Zelle comparteix pis amb altres cartes admirables, amb firmes de Jules Verne, Bela Lugosi, Boris Karloff, Bram Stoker, Howard Carter, Georges Méliès, Marquès de Sade, Harpo Marx, Houdini i fins i tot del gran il·lusionista de qui aquest últim va prendre prestat el nom, Jean Eugène Robert-Houdin, majúscul mag del segle XIX, no sempre prou recordat, tret de, clar, a casa d’aquest col·leccionista barceloní. ‘The end’.
