Els autèntics crims del Museu de Cera

Els autèntics crims del Museu de Cera

Carles Cols | 24 de febrer 2021

La vella ‘troupe’ del museu recala als Encants a costa de doloroses separacions: C3PO enyora els xerrics d’R2D2 i Marc Antoni pena a casa d’un col·leccionista sense la seva estimada Cleòpatra

A les subhastes matinals dels Encants, temple en què s’obra el miracle de la reencarnació dels objectes, estan arribant des de fa una setmana lots capaços de trencar, si és que alguna vegada n’hi ha, la monotonia del lloc. Són les figures descartades del Museu de Cera de Barcelona. El nou propietari d’aquesta atracció a peu de les Rambles ha decidit que era hora de renovar-se o morir, així que ha aconseguit rèpliques, acabades de sortides del forn, de Messi, Rosalía, Greta Thunberg, entre altres personatges amb tirada, i fins i tot de Tokio, Nairobi i la resta del clan que assalta ‘La Casa de Papel’, per això ha jubilat la vella guàrdia, fins i tot es podria dir que la pretoriana, perquè fins i tot el pobre Marc Antoni se n’ha anat del museu sense poder ni dir adeu a Cleòpatra. Pel que diuen, el nou museu és ara el paradís de la ‘selfie’, vaja, els antípodes de la morbosa fascinació que causava abans aquell lloc i que bevia directament, almenys per a alguns ja granadets, de Vincent Price i ‘Els crims del museu de cera’. No té raó el refrany. Hi ha més cera que la que crema i cap aquí es dirigeix aquesta nova aventura de ‘Barcelonejant’.

La cita és amb Víctor Gómez. A la majoria, el seu nom no els dirà gran cosa, o fins i tot res, però als Encants és un cercatresors a l’altura d’Allan Quatermain. Una llegenda viva, creguin-me. No és ell aquesta vegada qui porta els lots a la plaça central dels Encants, com aquest dimecres, que s’ha subhastat un famèlic Superman i un malmès Neil Armstrong amb aire de Tony Leblanc a ‘El astronauta’. Aquesta setmana el Víctor és qui ha aconseguit algunes peces formidables, les que creu que en aquest cada vegada més fractal món de les antiguitats li proporcionaran més alegries.

S’ha emportat al seu magatzem (un lloc que, si s’obrís amb un «Obre’t, sèsam» ja seria la repera) un molt encertadíssim Harpo, per exemple, tot i que, sense que se sàpiga el motiu, ve amb un ull de vellut. Així s’exhibia el més procaç dels Germans Marx al Museu de Cera.

Té també mig cos del torero Joselito, per entendre’ns, el Manolete o Paquirri del 1920. Era el protagonista central d’una de les escenes més ben recreades de l’antic Museu de Cera, una obra, probablement, nascuda de la mà artesana d’Enrique Alarcón, paraules majors, sens dubte, ja que va ser ni més ni menys que el decorador de capçalera de Luis Buñuel, amb el qual va treballar a ‘Ese obscuro objeto del deseo’ i ‘Tristana’. A l’antic museu s’hi anava sense ponderar prou que allà hi havia més ofici del que a simple vista es feia veure, i la mort de Joselito n’era una demostració clara i diàfana. Quina escena. Aquell torero va morir el dia en què amb un parell de turmes i la imprudència que concedeix tenir només 25 anys es va atrevir amb ‘Bailador’, un toro curt d’astes però que feia caure de cul. Acabava de matar els cinc cavalls amb què van sortir a rellonejar-lo. Joselito no es va fer enrere. Va morir gairebé a l’acte i és així, amb els ulls tancats en un plàcid son etern, que el Víctor el té ara al costat, com són les coses, de Chewbacca.

De la saga galàctica s’ha emportat aquest antiquari el pelut col·lega de Han Solo i un parell de versions de C3PO. Algun jedi de la ciutat, perquè de tot hi ha a Barcelona, es deixaria arrossegar al costat fosc de la força per ells, segur, però la qüestió és, per si no hi han parat atenció encara, quins són els veritables crims del Museu de Cera de Barcelona, que no són pocs.

S’ha venut el prim C3PO sense el grassonet R2D2. Marc Antoni l’han portat als Encants sense Cleòpatra. El mateix Víctor té en el seu historial el que potser és (disculpin la imprecisió antropològica) un neandertal que es mostrava al museu en companyia del seu fill, que s’ha quedat desemparat, tot i que, vistes les fotografies d’arxiu de com era aquell xicot paleolític, millor així, si no és, és clar, que es llegís aquella escena com un preludi de l’aconsellable extinció d’aquesta espècie.

Cal reafirmar aquí el que ja s’ha dit. Hi ha més cera que la que crema. El 2014 (disculpin el salt en el temps, però val la pena) van sortir del basar del Víctor amb destinació a la prestigiosa casa de subhastes Balclis un conjunt bastant complet de les anomenades ‘venus anatòmiques’, o sigui, les figures que abans es fabricaven de cera perquè els estudiants de medicina sabessin com era una dona sense necessitat de veure despullada una dona. La cosa ve al cas perquè, com molt bé va explicar fa un mes en aquest diari el sempre recomanable Rafael Tapounet, va ser gràcies a aquest ofici de proporcionar sabers anatòmics als estudiants que va néixer, com a disciplina artística, l’exhibició de figures de cera. Madame Tussaud va passar part de la seva infància sota el sostre d’un estrany metge suís, Philippe Curtius, que tenia tan bona mà en la tècnica d’obtenir còpies en cera de porcions del cos humà que ben aviat va veure en allò una font extraordinària d’ingressos si els exhibia en fires. Ho va fer, però no amb la gràcia de la jove Tussaud, que va comprendre la importància simbòlica del cap, i més encara quan la Revolució Francesa li va proporcionar material de primera qualitat, per no dir calent, cada vegada que queia la fulla de la guillotina. La de Maria Antonieta va ser grollerament col·locada dins del taüt entre les cames de la que va ser dona de Lluís XVI, però no sense abans passar per les mans de la senyora Tussaud, perquè ampliés la seva col·lecció.

Així va ser. Aquesta ‘extravagant’ disciplina artística va néixer com el Frankenstein mateix, a Suïssa i amb un cert alè macabre. ‘Els crims del museu de cera’ no feien més que beure d’aquests orígens, amb Vincent Price en el paper d’una mena de reencarnació de Madame Tussaud i, per cert, amb Charles Bronson com a ajudant al taller. Als Encants s’ha escrit un nou episodi. Adeu i fins a la pròxima aventura.

Temes:

Barcelonejant

Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió

Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors d’El Periódico.

Per disfrutar d’aquests continguts gratis has de navegar registrat.