barcelonejant
Rosa dels Vents asseu Barcelona al divan
En una ciutat empatxada de dies històrics neix una col·lecció oportuna com un Alka-Seltzer, amb dos primers llibres, un dedicat a la ‘gore’ gatzara del 1835 i un altre a l’enigmàtica vaga de tramvies del 1951
Rosa dels Vents ha tingut la molt aplaudible idea de posar en marxa una col·lecció literària que ha subtitulat ‘Dies que han fet Catalunya’, una cosa així com estirar al divan psiquiàtric una ciutat, país o societat perquè rememori la seva vida, o sigui, aquells moments que han forjat el seu caràcter, les seves fílies, les seves fòbies i fins i tot les seves manies persecutòries. És un tipus de teràpia que ha tingut un notable èxit editorial en altres llocs on s’ha assajat, com Itàlia i França, i que aquí, coordinada per Agustí Alcoberro, aquest segell editorial acaba de treure de la impremta dos primers títols sobre la sempre desconcertant Barcelona, ciutat de pau, diuen ridículament alguns polítics, però en veritat una metròpoli abonada a la violència, per no dir directament el ‘gore’. En els dos pròxims paràgrafs, la prova del nou de tan gruixuda afirmació.
El general Pere Nolasc de Bassa va intentar defensar-se al seu despatx amb la seva espasa, però res va poder fer contra els quatre trets de bala que li va disparar el geperut Josep Massanet. En la primera entrega de les aventures d’Indiana Jones hi ha una escena més o menys així, molt graciosa per inesperada, però el que va ocórrer a Barcelona el 6 d’agost del 1835 a Barcelona, com a clímax d’una gatzara de diverses jornades que va començar el 25 de juliol després d’una pèssima tarda de toros, va ser en realitat d’una brutalitat patològica. Bassa va morir al seu despatx, a Pla de Palau. Allà tenia la seva seu llavors la màxima autoritat governamental a Barcelona. Ell només era el segon de bord. Manuel Llauder, capità general de Catalunya, no va ser tan insensat com Bassa i es va mantenir fora de la ciutat mentre cremaven convents i esglésies o, com es diu de vegades, giraven a gran velocitat les agulles del rellotge de l’urbanisme barceloní perquè allà on hi havia convents s’aixequessin en pocs mesos mercats com la Boqueria i Santa Caterina i coliseus operístics com el Liceu.
Els assaltants van tirar el cos de Bassa pel balcó. Li van lligar els peus i, com un toro després de la cursa, el van arrossegar fins a la plaça de Sant Sebastià, avui Antonio López. Des d’allà l’humiliant cercaviles va seguir pel carrer Ample, després, Regomir, plaça de Sant Jaume, carrer del Call, Avinyó, Ferran, va prendre Nou de la Rambla (abans Conde del Asalto) fins a Sant Ramon i després va girar a la dreta per Sant Pau. Ja per fi a la Rambla, el cadàver va cremar en una foguera.
Es podien elegir altres capítols per destacar l’excel·lent treball de documentació que els historiadors Jordi Roca i Núria Miquel han portat a terme per escriure ‘La gatzara de Barcelona’, però és innegable que aquest episodi remarca sobre manera que al llibre no falten detalls per narrar i contextualitzar un episodi tan crucial com aquest en la història de Barcelona i, no obstant, sovint desdenyat. En realitat, tot el segle XIX és sovint esquivat per la memòria col·lectiva i, una mica també, per no pocs historiadors, molt addictes a l’èpica de 1714 i a la desgràcia de la Guerra Civil del 1936, però refractaris a aquell segle intermedi, el XIX, germinal de molts dels traumes ocults que arrossega aquesta ciutat. Aquest, com diu Alcoberro, és un país amb un cert empatx de dies històrics i la col·lecció de Rosa dels Vents és, segons es miri, un molt aconsellable Alka-Seltzer.
En aquella gatzara, expressió encunyada anys després de forma despectiva, però que a alguns els agrada utilitzar com a bandera, va cremar també el Vapor Bonaplata, el primer pas en ferm que Barcelona feia per endinsar-se en l’era industrial. No surt això al llibre, és a dir, és un obsequi d’aquesta secció, ‘Barcelonejant’, però els que van calar foc a aquella fàbrica interpretaven que clergat i màquines de vapor formaven part del mateix credo. Quin error. Aquell any, la butaca de Sant Pere l’ocupava Gregori XVI, un de tants papes ancorats en el passat. En el seu cas, considerava la màquina de vapor una obra de diable, fins al punt que pretenia excomunicar el ferrocarril, al qual en un joc de paraules que s’ha d’acceptar que era enginyós, anomenava ‘chemins d’enfer’, els camins de l’infern.
El segon títol amb el qual arrenca la col·lecció és una altra meravella de lectura, ‘La huelga de los tranvías’, un relat en ‘crescendo’ a càrrec de l’historiador Francesc Vilanova sobre la més enginyosa i eficaç de les protestes portades a terme a Barcelona, quan, a instant de no se sap encara qui, els barcelonins es van oposar a la pujada del preu del transport públic amb el simple mètode d’anar a peu a tot arreu. El diumenge 4 de març del 1951, quart dia de la protesta, per posar una jornada com a exemple, el Barça va guanyar amb més pena que glòria rl Santander enmig d’un tempestuós diluvi, però a l’acabar el partit, en contra del que van preveure les autoritats franquistes, la ‘culerada’ va tornar a peu a casa.
Aquella vaga, que en realitat van ser dues, una pels tramvies i, 15 dies més tard, una altra de general, es diu de vegades que va ser la batalla en la qual amb 12 anys de retard va plantar cara Barcelona a l’entrada de les tropes franquistes del 26 de gener del 1939.
En realitat, segons Vilanova, aquella va ser més una protesta d’embafament per la misèria que patien els barcelonins dia a dia (bé, tots no, esclar), ja que es consumia la meitat de pa que el 1936, una cinquena part de les patates de llavors i una sisena part d’arròs. Tan pobra era la dieta que va ser en aquells anys, per cert, quan el franquisme va intentar convèncer els espanyols que la carn de balena era una menja, i fins i tot la va considerar peix perquè es pogués vendre els divendres i no contrariar així els capellans.
De la vaga de tramvies s’ha escrit sorprenentment poc des del punt de vista historiogràfic. L’última vegada, diu Vilanova, ho va fer Fèlix Fanés el 1970, i això que continua sent una endevinalla, perquè es desconeix qui va omplir les bústies de mitja ciutat de textos mecanografiats que animaven a secundar una vaga que, el que són les coses, fins i tot va tenir les simpaties d’una part de la Falange. En algun arxiu policial, governamental o privat potser esperi encara a ser revelada la pista definitiva d’aquest cluedo històric, o sigui, el nom d’aquell o aquells herois anònims que es van jugar l’ànima per posar dempeus una ciutat agenollada i que, any rere any, anava de mal en pitjor. «La supervivència es va convertir en activisme», explica Vilanova al llibre. I el contextualitza a la perfecció. De vegades s’oblida, però el 1951 l’Ajuntament de Barcelona tenia un departament de nom realment orwel·lià, Servei de Repressió del Barraquisme.
Va ser, s’ha de remarcar, una victòria que alguns, per pocs que fossin, van pagar amb la seva vida. Van rodar caps, entre d’altres, el del mateix governador civil, Eduardo Baeza Alegría, per si no n’hagués tingut prou que els barcelonins es passegessin aquells dies per la ciutat amb un lliri a la mà, per ridiculitzar-li el seu suposat embolic amb Carmen de Lirio, la major vedet del moment i, segons decisió col·legiada de ves a saber quins experts, la dona més bonica d’Espanya.
Notícies relacionadesEl que dèiem. Rosa dels Vents acaba de publicar dos excel·lents Alka-Seltzer. Més, sisplau.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
