Barcelonejant

La pandèmia explicada per tres porters de finca règia

  • Els conserges dels números 288, 290 i 292 del carrer de Provença relaten el seu dia a dia a l’Eixample durant el càstig del coronavirus

  • Destaquen la tristesa en què s’ha submergit Barcelona, tot i que desdenyen els temps en què se sentien envaïts per milers de turistes que visitaven la Pedrera

4
Es llegeix en minuts
Elisenda Colell
Elisenda Colell

Redactora

Especialista en pobresa, migracions, dependència, infància vulnerable, feminismes i LGTBI

Ubicada/t a Barcelona

ver +

César Mena, Fernando Segovia i Ildefons Diana són els porters de tres finques règies, i contigües, del carrer de Provença, entre el passeig de Gràcia i Rambla de Catalunya. A dos minuts de la Pedrera i a 10 de la plaça de Catalunya. Des d’aquesta primera línia del cor de la ciutat, han assistit al flagell de la Covid-19. El trio enyora aquella època en què ser porter era gairebé un privilegi en una Barcelona de final de segle que irradiava felicitat, generosa amb les propines. Avui foragiten la tristesa i la irritabilitat sembrada pel virus mentre esquiven paquets ‘online’ i consolen l’angoixa d’alguns veïns.

Per a ells el ritual de les onze del matí és sagrat. És el moment en què els conserges dels números 288, 290 i 292 s’ajunten per prendre un cafè. Ho fan en ple carrer i utilitzant la cafetera de Fernando Segovia, el del 290. «Ara Barcelona està més trista, la gent va a la seva i hi ha molta por», coincideixen. Enyoren aquella Barcelona dels 90, en la qual els bars no eren només per a turistes.

El cafè de les onze és una religió arrelada del segle anterior. De quan el pare de César Mena, el porter del 288, era qui s’amagava rere la vidriera del replà. «Abans el preníem al bar de la cantonada, quan demanaves unes braves i no senties que t’estaven atracant. Llavors els veïns et donaven bones propines i per Nadal venies amb cotxe per la quantitat de lots que et donaven», explica avui l’hereu de la porteria. Des de fa uns anys prefereixen ajuntar-se al carrer i no anar a un bar de la zona.

No troben a faltar la Barcelona dels tumults turístics. «Em sap greu pels comerciants i restauradors que vivien del turista. Però aquí fa anys que els locals passen de franquícia en franquícia», afegeix Mena. Segovia recorda els turistes que sortien a patolls de la Pedrera i se li colaven a la finca on treballa. «Entraven i vinga a fer fotos. Passava el dia sencer barallant-me», recorda. Gairebé un any després no en queda res, d’allò. Només els ciclistes que continuen circulant per la vorera tot i que hi ha un doble carril i els ‘motards’ que aparquen estrenyent el pas dels vianants.

Mena, Segovia i Diana, com tants, han viscut el confinament més estricte. «A l’abril, Barcelona semblava el meu poble d’Extremadura», diu Mena, veí de Santa Coloma de Gramenet. Allò d’Extremadura ho diu pel cel. «Era més pur, més blau que mai». Des del centre de la ciutat «sentia cantar els ocellets». Però si baixava la mirada, comenta, quedava una Barcelona «de merda». Ell li va demanar al propietari de l’edifici si podia tornar a treballar en ple mes d’abril. «A casa m’estava tornant boig».

Ildefons Diana, conserge del número 292, mai se’n va anar de l’immoble. Va pactar amb els carters els dies d’enviament del correu, per poder entregar-lo als veïns. Barceloní del barri del Clot, va entrar a treballar a la finca el 2018, quan el van acomiadar de la seva anterior i única feina en un taller mecànic. «Això no és la meva passió, només espero la jubilació. Però de distret, n’estic», somriu. A l’immoble amb prou feines queden veïns. La majoria són oficines. «Algunes han tancat, i crec que les altres ho faran pròximament. Als empleats tampoc se’ls veu gaire per aquí. Tots teletreballen», explica. Els pocs que segueixen al peu del teclat demanen el menjar ‘online’. Els porters conviuen amb repartidors a domicili i missatgers de paqueteria. Els tres expliquen com aquest Nadal els portals eren plens de caixes portades del núvol. «La porteria semblava un magatzem, no sabíem ni on ficar-nos».

Notícies relacionades

Els veïns del 290 segueixen allà. «La gent que viu aquí, en general, no tenen problemes econòmics», explica Segovia. Fa més d’una dècada que aquest resident de Roquetes (Nou Barris) treballa a la porteria. «Jo el que veig és que la gent s’irrita i s’enfada a la mínima. Que no es pot parlar amb ningú. Sort que ens tenim els tres», se sincera. «El pitjor és veure com la gent s’allunya de la porteria per por», afegeix Mena.

El conegut do de gents de Mena ha animat els veïns del 288, que l’anomenen simpàticament l’alcalde de Provença. «No sé si soc porter o psicòleg», diu entre rialles. I una mica tafaner com a bon porter de finca règia. Una veïna està a punt de deixar el nòvio amb qui viu. «No puc més, et juro que el deixo», li explica cada dos per tres. Ell li diu que faci el que li dicti el cor, que de consells en pot donar pocs. També recorre a ell un veí de l’àtic. Va arribar de l’Iraq fa un any sent dona. Avui es considera un home. «Sent que la gent el mira malament, que no encaixa, està molt sola... i jo li dic que està formidable. Que la vida són dos dies i s’ha de ser feliç». També saluda efusivament els clients del ‘meublé’ que hi ha a la finca. «Me’ls conec a tots. Aquí no estem per jutjar, que la vida ja és massa complicada, i més ara. Només em queda viure, i somriure!».

Temes:

Coronavirus