Barcelona recupera les postes de sol d’escullera

En una ciutat tan mal dotada per a les postes de sol com és Barcelona, té la seva gràcia com, tot i que a pas de cargol, creix la popularitat d’un minúscul racó en què els capvespres són tal com marca el reglamenti de la postal, pràcticament sobre la línia de l’horitzó, gairebé arran de mar. En certa manera, als barcelonins els han tornat un espectacle literalment celestial que els va ser furtat quan l’antiga escullera va ser (per utilitzar un verb adequat a l’ús nocturn que se li donava al lloc) emasculada. Castrada, si es prefereix.

El nou mirador està situat a l’extrem sud del curt i encara molt desconegut passeig situat més enllà de l’hotel W, el Vela, per a la majoria. El lloc té fins i tot un nom insuls, en realitat, portuari. Nou passeig de l’Escullera. Així s’anomena. Si algun dia es decideix donar-li un nom adequat a la seva inesperada funció, és a dir, els ocassos vespertins, no serà senzill, perquè Copèrnic, Kepler i fins i tot el Sol ja tenen carrer a Barcelona.

Els moviments de rotació i translació de la Terra (ho sentim, terraplanistes, si n’hi ha entre els lectors d’aquesta peça) provoquen que aquesta posta de sol no sigui exactament sempre al mateix punt de l’horitzó. Al gener, el Sol gairebé li escalfa els peus al pendent de Montjuïc, però la muntanya finalment no espatlla l’espectacle.

Et pot interesar

El que passa allà cada cap de setmana, no obstant, té més recorregut i relat que el simplement astronòmic. El nou passeig de l’Escullera és només la prolongació de la plataforma situada darrere de l’hotel W. Anomenar-la plataforma, no obstant, ja no li fa justícia. Al principi semblava que havia de ser un ‘cul-de-sac’ per a quatre patinadors i gent amb ganes de passejar fins a l’última frontera de la Barceloneta. Fins i tot corria el risc de ser un lloc poc recomanable, ideal per a lladres d’estrebada. Res d’això. S’ha convertit, sense que quedi molt clar quan ha succeït, en una mena de nova plaça de la ciutat, és més, ara com ara, en plena pandèmia, una de les més vitals de la Barcelona. Ja voldrien la de Catalunya, Espanya, Cerdà, Universitat o Tetuan la seva alegria.

Pel que sembla, tampoc ha sigut canònicament batejada. Als mapes d’internet no té ni nom ni cognoms. Només s’apunta que és un tal ‘Mirador del Mediterrani’. Quan arribi l’estiu, segons com, el nom li quedarà curt.