30 nov 2020

Anar al contingut

BARCELONEJANT

Filipins: la comunitat silent de Barcelona

La ronda de Sant Antoni s'ha convertit en lloc habitual de tertúlia dels homes d'aquesta extensa família asiàtica que viu de la restauració i les feines domèstiques

Carlos Márquez Daniel

Filipins: la comunitat silent de Barcelona

ELISENDA PONS

A moltes ciutats alemanyes va haver de passar una mica el mateix fa 60 anys. Llavors, bolquets d’espanyols (uns 600.000 entre el 1960 i el 1974) van anar a la recerca de feina després d’un acord gens senzill entre la dictadura de Francisco Franco i el govern del canceller federal Konrad Adenauer.  A Colònia, a Munic o a Düsseldorf, en qualsevol que fos la seva ciutat d’acollida, els emigrants van haver de trobar el seu lloc d’ esbarjo col·lectiu. El passeig o la plaça on xerrar de les seves coses i així sentir-se entre acompanyats i més a prop de casa. Com a local, aquesta reconfortant escena potser passi inadvertida. Però encara avui és un fenomen habitual, tot i que amb diferents protagonistes. A la ronda de Sant Antoni, per exemple, i més amb l’activitat econòmica aturada, la comunitat filipina passa l’estona, sobretot les tardes. És el seu Boulevard Roxas, però a més d’11.000 quilòmetres de Manila. 

La llosa que durant nou anys va aguantar el pes del mercat provisional de Sant Antoni és ara una esplanada generosa que no ha s’ha escapat de l’urbanisme tàctic, amb testos d’aquests que semblen sortits de ‘Cariño, he agrandado al niño’. Tot i que potser són retalls de la superilla que envolta la llotja, reinaugurada a mitjans del 2018. El cas és que entre Casanova i Urgell hi ha bancs i llocs on estar-se. I es dona el cas que la majoria de filipins (a la ciutat en són uns 9.600) viuen a la zona nord del Raval. Bé, per ser justos, i segons el cens, n’hi ha una desena a la Barceloneta i alguns més al Gòtic i Santa Caterina. Que estiguin tots juntets té la seva explicació. 

Tertúlia de filipins davant un dels bars que els ‘deixa’ el wifi / elisenda pons

Jossie Rocafort presideix l’associació  Eamiss, que és com l’ONU però només per a filipins i només a Barcelona. Tres segles de colonització espanyola la porten a suposar que el seu «nosequinavi» va haver de ser català. La seva mare va arribar amb la primera onada d’emigració filipina femenina, als anys 70, i ella va venir amb la seva germana el 1988. Exerceix de mediadora, traductora, facilitadora..., el que sigui necessari. Durant una passejada per la ronda de Sant Antoni, explica que aquest és un poble «molt reservat, discret i treballador», però també «masclista», fins al punt que a les nenes se les educa «perquè aguantin el que sigui». Ells treballen en l’hostaleria, bàsicament a la cuina perquè així s’estalvien parlar castellà (ja no diguem català).

Cuina espanyola

I és curiós, perquè aquells 300 anys d’espanyolització fins al 1898 van deixar precisament una gran empremta als fogons i el seu entorn: ganivet, cullera, taula, forquilla, vas, tassa o cadira són paraules gairebé calcades en tagal. Són també ells els que cada dia es reuneixen en aquest passeig. Ni una sola dona. Fumen i aprofiten el wifi d’un bar pròxim. I parlen de com de complicat està tot, de si ja els ha arribat el pagament de l’erto o de si saben alguna cosa de quan tornarà a obrir el seu restaurant.  Se’ls reconeix, malgrat la mascareta, per la seva passió per les gorres i perquè, no ens enganyem, no són gaire alts. Els grups no són aleatoris. Es reuneixen en funció del seu lloc d’origen. «Aquells d’allà –assenyala Jossie- són del sud de Luzón, de la província de Batanga». N’hi ha del Mindanao, de l’arxipèlag Bisaya..., i tots, en ocasions, parlant algun dels 100 idiomes propis de les Filipines. 

Alguns prefereixen més descans i menys conversa / elisenda pons

Elles treballen en el servei domèstic o en hotels. Arreglen cases i es cuiden nens de les zones acabalades, on és molt valorat el seu anglès i juguen un triple paper amb prou feines recompensat, de cangur, professora d’idiomes i netejadora. La Jossie explica que moltes arriben a Espanya després d’haver estat d’’au pair’ a un país nòrdic o a Rússia. «Després venen aquí perquè és molt més fàcil aconseguir els papers». Això, no obstant, no evita la frustració entre el somni i la realitat. Succeeix que moltes són universitàries (el 20% dels filipins censats tenen un títol) i aquí ho tenen molt difícil per sortir del nínxol laboral en el qual està encasellada la comunitat. Encara està pitjor el tema de la vivenda. És freqüent que visquin juntes dos, tres i fins a quatre famílies. I també és habitual que lloguin habitacions, en pisos de filipins, per descomptat. Són tan seus que tenen fins i tot les seves pròpies esglésies, i el seu cura filipí, el «father Francis». 

Situacions límit

Entre el 15 de maig i el 21 de juny, gràcies a la col·laboració del xef José Andrés, Eamiss va repartir prop de 10.000 menús, sempre entre la comunitat filipina. Ara només en poden despatxar 50 a la setmana, però això no significa que deixin la gent enrere. Si mai s’ha vist un filipí dormint al carrer, per alguna cosa serà. I no perquè l’Administració ho eviti, sinó perquè tenen molt arrelada la cultura de la supervivència tribal. «No ens agrada ser el centre d’atenció i tampoc ens agrada que se sàpiga que ho estem passant malament». I així és, perquè fa mesos que molts no cobren o només els han arribat dos pagaments d’un erto d’on porten vuit mesos entrant i sortint. Els serveis socials, explica la Jossie, saben que si els arriba el cas d’una família filipina és perquè la situació està al límit. Si poden solucionar-ho entre ells, ho faran. Només si hi ha un problema mèdic greu o un desnonament, llavors sí que s’atreveixen a despenjar el telèfon. 

Com aguantar tanta pressió és un altre dels problemes d’aquesta comunitat. La Jossie explica que és habitual, sobretot entre els homes, el consum de ‘shabú’, el nom que rep la metamfetamina a les Filipines. «Es fabrica aquí i els ajuda a aguantar jornades llarguíssimes als restaurants; ja n’hem tingut molts d’ingressats». I la joventut, ¿quines perspectives de futur té? Jo sempre els aconsello sortir del Raval, perquè si no, tot i que acabis a la universitat, tot et porta al mateix: un restaurant, una casa o un hotel». I a la ronda de Sant Antoni, a veure passar la vida.