La rotunda solitud de les cabines telefòniques de la Rambla

Si algú inventés un dispositiu que ho permetés retroactivament, i poguéssim recuperar totes les converses que s’han mantingut des d’una cabina de telèfon de la Rambla de Barcelona, sentiríem bones notícies que un dia es van transmetre des d’allà. I dolentes. Retrets, elogis, declaracions d’amor, comiats unilaterals, carantoines i amenaces. Converses extraordinàries i també de rutina. Avui no vinc a dinar, mama.

Però com que no podem sentir-les, ens les hem d’imaginar. Perquè els 23 suports amb 36 telèfons de la Rambla ja no tenen qui les utilitzi. Aparentment, no funcionen. Moltes estan trencades, pintades. Totes, pràcticament abandonades. ¿Qui utilitza una cabina de telèfon a Barcelona? A la Rambla, la seva solitud és doble. La que ja vivien les cabines s’afegeix a la que pateix el passeig des que la crisi sanitària va fer desaparèixer els turistes. 

Davant totes aquestes constatacions, abans que la Covid-19 entrés a les nostres vides, Amics de la Rambla va redactar un informe en el qual l’entitat constatava que no tenia sentit que aquests aparells, màquines que els nens d’aquesta era ja no saben per a què serveixen, continuessin ocupant espai a la via pública. Van parlar amb Telefónica, que, diu l’associació, va veure amb bons ulls la possibilitat de retirar tots aquells artefactes. No obstant, l’empresa va topar amb la llei: una norma vigent obliga a mantenir un mínim de punts telefònics. A la Rambla, nou. S’entén que així va pensar un dia el legislador que es garantien les comunicacions de la ciutadania. Després el legislador es va comprar un ‘smartphone’ i mai més va utilitzar una cabina. 

Pujant per la Rambla des de l’estàtua de Colom, només és necessari recórrer uns metres per trobar la primera cabina, a la dreta, a la plaça contigua a Capitania. És un suport amb dos telèfons. En els dos casos, no funcionen. Els auriculars estan despenjats. I un d’ells, trencat, amb els cables a la vista, com si un animal hagués mossegat l’auricular.

El fals sostre d’aquestes cabines, que no són aquelles senceres d’abans, i que per tant ja no serveixen ni si més no per entrar a protegir-se de la pluja, ha servit en ocasions de magatzem improvisat perquè venedors ambulants amaguin allà alguns productes. Ho explica Fermín Villar, president d’Amics de la Rambla, que afirma que amb l’avinguda buida la cabines es veuen més que abans. I no és que siguin molt grates de veure.  L’associació va tornar a reclamar divendres passat, actualitzant l’informe del 2019, que els telèfons desapareixin del carrer.

Les cabines no tenen qui les defensi. Si fossin antigues, vestigis elegants de l’avenç que va suposar poder trucar a casa des de qualsevol lloc, potser tindria sentit conservar-les. Però són, a un temps, inútils i més aviat lletges. Són models que daten de 1992. En els que encara resulta visible, destaca un adhesiu advertint que està prohibit fixar publicitat aliena a la contractada. 

La vida abans del mòbil

Si les cabines tenen un valor, és el de recordar-nos el món analògic, un món sense internet i sense mòbils en què un sortia de casa sense possibilitat de ser localitzat durant hores, amb la pau que això comportava. En una de les cabines, una pintada enyora aquesta vida: «Quan el telèfon estava lligat a un cable, els humans eren lliures».

Notícies relacionades

L’hostaleria de Barcelona preveu èxit a la tarda i sopars al ralentí

Barcelona continuarà sense metro nocturn els caps de setmana