Aminah, Tiphaine i Silvia, tres cares de la Barcelona diversa

Aminah Akram té l’energia d’una noia de 22 anys i una agenda de ministra (o d’activista total, que és el que és). Nascuda al Pakistan el 1998, va migrar a Barcelona als 10 anys i va aterrar al barri del Raval amb els seus pares i els seus set germans. «Vaig arribar al tercer trimestre de cinquè de primària. No sabia ni una paraula de castellà, però el meu oncle m’havia ensenyat a dir ‘gràcies’ i a saludar, i això em va ajudar molt els primers dies per poder comunicar-me», recorda la jove, avui presidenta de l’associació Minhaj Diàleg. «Vaig anar a l’‘aula d’acollida’ només un trimestre, al curs següent, a sisè, ja vaig passar a l’aula normal, però vaig aprendre el català molt ràpid, més que el castellà» explica rient. Va acabar la primària al Collaso i Gil i secundària al Milà i Fontanals. A l’acabar, va cursar el grau mitjà de Gestió i administració, i ara estudia el superior d’Educació infantil, tot això compaginat amb unes altres mil activitats, com ser entrenadora de criquet durant dos anys en el projecte intercultural Criquet Jove a Barcelona o col·laborar amb l’associació UNESCO per al Diàleg interreligiós. 

El que ha mogut l’Aminah des de petita és ajudar la seva comunitat. «Fer alguna cosa per la meva gent», diu la jove, que afegeix que l’associacionisme li ha ensenyat moltíssim; «coses que no s’aprenen a l’institut». L’associació en què treballa molt i de forma voluntària «lluita pels drets humans i pels drets de les dones, per la representació racial en la ciència i contra el terrorisme i el radicalisme entre els joves musulmans», resumeix la jove, que respon al telèfon entre examen ‘online’ i examen ‘online’. 

Pel que fa a com gestiona Barcelona la seva diversitat, creu que la clau és a educar les persones perquè tinguin una mentalitat més oberta. Educar en la diversitat. Per això està estudiant Educació infantil. «Fan falta, a més, referents; que a les escoles les nenes vegin educadores i mestres que són com elles, com les seves mares, que vegin que podem ser el que vulguem ser», afirma la jove, que a la pregunta ‘¿com et veus d’aquí 10 anys?’, respon que treballant com a educadora infantil i treballant per la seva comunitat, com fa des que té ús de raó. ¿Què sinó?

Tiphaine Leurent va néixer el 1978 al nord de França, «ni al camp ni a la ciutat». Es va instal·lar per primera vegada a Catalunya el 30 de juny de 1990, quan van traslladar el seu pare per treballar en l’obertura de l’empresa Venca a Espanya. «És una data que recordaré sempre. L’empresa del meu pare ens va posar un pis enorme a Sitges a primera línia de mar, i jo que venia d’un lloc on el cel et cau al cap, vaig al·lucinar», explica. Va viure allà amb la seva família fins a 1996, any en què va fer la selectivitat. Després va tornar a França a estudiar la carrera. Tenia clar que volia estudiar Ciències Polítiques i allà era més interessant. Va acabar la carrera i es va traslladar a París a estudiar un màster, però els parisencs li van caure tan malament que el 2001 va decidir –aquesta vegada ella, no arrossegada per la família– instal·lar-se a Barcelona. 

Vist des de fora no semblava la millor decisió, tenint en compte que a França el diploma de Polítiques té moltíssim prestigi i obre gairebé totes les portes a qui el té i, en canvi, a Barcelona es veu «com la carrera d’un jugador de mus», fa broma. Però sempre li ha pesat més la seva qualitat de vida que la seva carrera, així que no ho va dubtar. Després d’uns quants llocs de treball precaris i enviar desenes de currículums, el 2002 va començar a treballar a la Fundació Vicente Ferrer, i entre l’experiència que va guanyar allà i els idiomes, va anar encadenant feines del que és la seva vocació: la cooperació al desenvolupament, al que encara es dedica.  

La seva etapa universitària va coincidir amb l’època en què el Front Nacional pujava com l’escuma, cosa que la va portar a fer-se militant antifeixista. «Vam ocupar la universitat amb sensepapers», recorda. A Barcelona, la seva vinculació amb l’activisme va començar al seu barri, el Gòtic, a través del col·lectiu Fem Plaça. D’aquí va conèixer espais com La Negreta i va començar amb el grup de desnonaments, on «poses el dit i se t’empassen sencera». «Al districte hi solen haver desnonaments tres vegades cada dues setmanes, i cada vegada que ve la comitiva hi ha entre 12 i 15 desnonaments. A porta [a parar-los amb el cos], estem anant uns 12 cada dues setmanes, ja que alguns els parem abans, però a la ciutat hi ha desnonaments diàriament», diu la Tiphaine, que també va estar al peu del canó repartint aliments durant el més dur del primer confinament des de Veïns en Xarxa.

Al ser preguntada sobre si Barcelona és una ciutat multicultural, la Tiphaine respon amb un contundent no. «És un mirall en què ens agrada reflectir-nos per atraure la classe mitjana del nord global, un tipus de població d’un nivell alt. La multiculturalitat és acceptar qui viu aquí; però hi ha una diferència enorme entre gent com jo, europea, blanca, a qui no van posar cap pega, i el tracte denigrant que reben les persones del sud. Si pertanys a alguna minoria aquí no tens res a fer. Les administracions destil·len racisme i aporofòbia. Sí, els cartells al barri ara estan en urdú i en tagal, però a la finestreta, on la gent ha d’anar a exercir els seus drets, allà no se’ls té en compte», denuncia assenyalant també l’horror de la màfia de les cites prèvies. 

La Silvia va arribar a Barcelona pràcticament amb el que duia posat el 12 d’agost del 2019, ja fa una mica més d’un any, a punt de fer els 50, buscant asil. Va haver de fugir de Colòmbia per amenaces al seu marit, jutge de pau a Cali, i després de diversos atemptats. Van triar –van fugir junts– Barcelona perquè van buscar per internet i van veure que era una «ciutat refugi», però es van trobar amb un laberint burocràtic pràcticament infranquejable. «Fins al febrer [del 2021] no ens donen la targeta vermella que ens reconeix com a refugiats i dels ajuts, no en sabem res. Ens han dit que ja ens avisaran», diu la Silvia des de l’Ateneu del Raval, on sí que han trobat refugi i des d’on continuen repartint aliments a les famílies més necessitades del barri, com han fet durant tota la pandèmia.

«Mai, mai, mai ens vam imaginar marxar de Colòmbia. Mai. Però ens va tocar. Per sort, als meus dos fills els vaig enviar amb la meva mare, que viu lluny d’on vivíem nosaltres. No volia portar-los fins que ho tinguéssim tot arreglat, i sort que no ho vaig fer, perquè no voldria que passessin pel que estem passant aquí», explica la dona, que durant vuit mesos ha dormit amb el seu marit a La Tancada Migrant de la Massana,  juntament amb desenes de persones sense papers ni recursos, davant la falta de respostes de la «ciutat refugi». «Vam anar a demanar ajuda a diversos llocs, però en tots ens deien que si no teníem nens o no estàvem malalts, no ens podien rebre, que estaven plens», explica la Silvia, a qui li van donar cita per gestionar l’asil a l’abril, però l’hi van suspendre per la pandèmia i no l’hi van reprogramar a l’agost, quan ja portava un any aquí. «Seguim pendents que ens diguin alguna cosa, però de moment d’ajuts, cap. Tenim un paper en què posa que som sol·licitants d’asil i que podem seguir aquí, però ja està», denuncia. 

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

Malgrat la seva precària situació, l’any que porta aquí s’ha organitzat en diversos projectes per intentar ajudar persones en la seva mateixa situació. A mb l’Espai de l’immigrant van muntar un sindicat de cuidadores sense papers per denunciar la situació del col·lectiu i des de La Tancada van assessorar desenes de persones migrants en la gestió del padró. «Fins fa tres setmanes, cada dimarts repartíem menjar entre 60 famílies, però cada vegada és més difícil perquè les necessitats no disminueixen però les donacions, sí. Ara ens hem hagut de quedar només amb les 10 famílies més necessitades, i em fa molta pena, perquè cada dia piquen a la porta, però ja no arribem», prossegueix la Silvia, que aprofita l’entrevista per fer una crida que si algú vol donar aliments, s’acosti a l’Ateneu del Raval, un espai al que no li pot estar més agraïda.

«Barcelona no és com m’esperava. Pensàvem que arribaríem i almenys rebríem l’ajuda d’aliments. Falten ajuts i, sobretot, informació; que t’escoltin, que t’orientin, que et guiïn», assegura.