L'urbanisme tàctic arriba a les ciutats per quedar-se

L’anècdota serveix perquè la peatonització de Times Square amb pintura i materials  temporals es considera el minut zero de l’urbanisme tàctic, o almenys el moment del seu bateig. El nom li va posar Mike Lydon, planificador urbà i impulsor del ‘Short-term Action for Long-term Change’ (accions a curt termini que generen canvis a llarg termini), la màxima d’aquestes intervencions pensades per humanitzar les ciutats i reinventar l’espai públic (tornant-l’hi a les persones i traient-l’hi als cotxes) de manera «ràpida, econòmica i  versàtil», afirma Jaume Carné, arquitecte i membre de l’Agrupació d’Arquitectes Urbanistes del COAC. A l’altra banda de la balança figura la lenta, burocràtica i cara manera de procedir de l’urbanisme tradicional. Aixlò de Times Square es llegeix com el moment seminal, però abans ja s’intuïa la idea que l’urbanisme modern, el que projectava els carrers per als vehicles i dissenyava per maximitzar l’espai d’ocupació dels edificis, semblava caduc i fallit. El 2005, per exemple, hi va haver el primer Park(ing) Day a San Francisco: el col·lectiu Rebar Group va ficar unes monedes al parquímetre i va convertir la seva llogada zona blava en un parc amb herba, arbre i test.

Pacificar el carrer i netejar l’aire 

I l’anècdota serveix, també, perquè l’expressió en qüestió, urbanisme tàctic, està de moda. Tothom en parla a Barcelona, sense terme mitjà: l’odies o l’estimes. La pandèmia ha fet que l’ajuntament de la ciutat (i els de les altres urbs del planeta) aprofiti les necessitats de distanciament social per fer un nou pas (de forma econòmica, tot i que hi ha qui opina que malintencionada) del que fa temps que moltes ciutats fan (o volen fer), que no és cap altra cosa que pacificar els carrers i netejar l’aire brut que s’hi respira. I això passa, entre altres mesures, per eliminar metres quadrats destinats al cotxe i donar-los-hi al vianant i al ciclista.

El que dèiem, la pandèmia ha evidenciat que hi ha un nou urbanisme. I ha pintat de colors els carrers de mig planeta mentre els ha omplert de carrils bici. París se situa al capdavant de les urbs que estan fent les coses ‘comme il faut’, amb una quilomètrica instal·lació de passejos per a bicicletes, alguns seguint les rutes de les línies del metro i d’altres en carrers per al seu ús exclusiu, com la històrica rue de Rivoli. I Milà li va al darrere no només pel mateix carinyo amb què tracten la bicicleta sinó també amb els acolorits (ja podeu riure del que s’ha fet a Barcelona) carrers convertits en zona de vianants. Els colors brillen per tot arreu, de Valladolid a Pamplona, però no hi ha unanimitat en el seu ús ni en l’ús dels patrons: «No es poden unificar com els senyals del codi de circulació perquè cada ciutat té el seu esperit», apunta Carné.  Però sí que hi ha uns criteris bàsics a seguir: «Color i patró han d’identificar clarament un canvi funcional de l’espai respecte a la seva funció anterior», afirma Xavier Matilla, arquitecte en cap de Barcelona. 

Prova error sense grans costos

L’urbanisme tàctic té l’avantatge, a més, que permet la prova error sense grans costos. El que no funciona es pot canviar i el que funciona, aplicar-se. A Barcelona sembla que hi ha encerts i errors. A ningú se li escapa que el dibuix del panot blau del pacificat carrer de Rocafort és més encertat que els talps negres de la Via Laietana que indueixen a pensar que el que s’ha guanyat a la calçada és per als ciclistes. I no, és per als vianants. Tampoc se li escapa a ningú que el que s’ha fet no té tornada enrere quant a concepte, sí pel que fa a la pintura. «Les actuacions tàctiques portades a terme es justifiquen, sustenten i emmarquen en un model de ciutat, que és el de les superilles, que ja existia i respon a un objectiu explicat que té relació amb la salut pública i l’emergència climàtica», defensa Matilla. Vaja, que si s’han escollit les voreres dels carrers de Girona, Rocafort i Consell de Cent per ser ampliades de forma tàctica en el context de la pandèmia és perquè la seva conversió en zona de vianants ja estava prevista i treballada des de fa temps.

Però hi ha qui opina que el que s’està fent a Barcelona per ser «realment» urbanisme tàctic necessita més protagonisme veïnal. És el cas de l’arquitecta i exregidora de Ciutat Vella Itziar González, que afirma que aquesta manera de procedir implica el compromís i la cooperació en l’acció de la ciutadania i que «no pot ser només institucional. Haver d’anar de baix a dalt», que és el mateix que dir que els veïns han d’opinar i decidir què s’ha de fer als seus barris i com. Ella ho va fer en el seu projecte de reforma de la Rambla. Aquest component social de l’urbanisme tàctic forma part de la seva gènesi ancorada a les accions populars reivindicatives dels col·lectius ciutadans.

Canviar l’actitud de la població

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Per a David Lois, professor de Psicologia i investigador del Centre d’Investigació del Transport TRANSyT-UPM, és vital veure aquestes intervencions d’urbanisme tàctic en el context de «la justícia de la distribució de l’espai públic: ¿És just que es dediqui un percentatge de la ciutat que ronda el 70% a moure i estacionar vehicles amb motor que suposen amb prou feines el 20% dels desplaçaments?». Hi ha consens científic i de l’opinió pública sobre la necessitat d’una redistribució de l’espai però, segons el parer de Lois, també hi ha «una magnificació sistemàtica de posicions discordants». De fet, aquest expert en psicologia i mobilitat, afirma que  la reversibilitat de l’urbanisme tàctic és molt important perquè «ajuda a canviar l’actitud de la població», ja que si una acció relacionada amb les restriccions del cotxe funciona en el període de prova, facilita el canvi de criteri dels que n’eren contraris.

Sigui com sigui, l’urbanisme tàctic i els canvis que comporta han arribat per quedar-se. O això assegura Carné: «La Covid ha sigut el desllorigador, però amb la contaminació, el canvi climàtic i la vida disruptiva actual l’haurem d’utilitzar més del que ens imaginem».