anàlisi

Segona esmena: el dret a portar cotxes

Que una associació reivindiqui que la conversió en zona de vianants és un atac a la llibertat individual del conductor és, coma mínim, un fracàs comunicatiu de les mesures empreses a Barcelona

zentauroepp52684305 barcelona 08 03 2020 el carrer arag  vacio sin trafico  foto201002180531

zentauroepp52684305 barcelona 08 03 2020 el carrer arag vacio sin trafico foto201002180531

3
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Va ser el 8 de març, l’últim diumenge abans de la pandèmia, quan l’Ajuntament de Barcelona va tancar al trànsit el carrer d’Aragó. A això no se li deia llavors ‘urbanisme tàctic’. Era, simplement, un pas més dins de l’anomenada campanya ‘Obrim Carrers’, que consistia a convertir en zona de vianants un cap de setmana de cada mes tres carrers de la ciutat, no qualsevol carrer, sinó aquells que durant la resta de la setmana solen ser un desfici de cotxes. L’estrena va ser al febrer a Via Laietana, però, ja se sap, és un carrer de vida intermitent, escenari d’habituals manifestacions i, recordi’s, víctima col·lateral d’algunes protestes independentistes de categoria. Allò d’Aragó va ser molt diferent.

Es va anunciar i, com tantes altres vegades ha passat en aquesta ciutat, va ser un inesperat èxit. Es van omplir les gandules, es va jugar al tenis taula, es va tocar el piano i, sobretot, es van buidar les voreres i es va gaudir de la calçada amb gran plaer. El que va passar aquell 8 de març hauria de no caure en l’oblit. La pandèmia (oportú verb per a l’ocasió) va aparcar ‘Obrim Carrers’.

L’esperit tuitaire

La qüestió és que, tot i que no és científicament mesurable, la ‘Barcelona pintada’ durant el desconfinament, més aquests 21 nous quilòmetres de carril bici guanyats al cotxe com en una partida de Risk, no han sigut rebuts amb aquesta alegria i espontaneïtat d’ocasions anteriors, com si el caràcter col·lectiu dels barcelonins, com el d’un nen en altres ocasions, fos ara més semblant al del tuitaire prototípic, aquest al qual tot li sembla malament i ho expressa en tota hora i de manera mal educada.

Aragó, durant el cant del cigne del projecte ‘Obrim Carrers’. / XAVIER GONZÁLEZ

Notícies relacionades

Potser ho haureu llegit en alguna ocasió anterior per aquí, però la realitat s’assembla cada cop més a Twitter i, sens dubte, això no augura res bo, però, de passada, propicia situacions lisèrgiques, com la recent irrupció en escena d’una autodenominada Plataforma per la Mobilitat Lliure, una associació que sosté que l’ús del cotxe pels carrers de la ciutat és un dret equiparable a portar armes als Estats Units, o sigui, que hi hauria d’haver una segona esmena a la Constitució espanyola que el consagrés. Considerar que acotar els dominis del cotxe és un atac a la llibertat és, perdó per la insistència, molt tuitaire i molt propi d’aquests temps en què les paraules són, cada vegada més, una orwel·liana neollengua.

La Barcelona postpandèmica, el que dèiem, ha generat rebuig, indiferència i, cosa rara, poques adhesions entusiastes. Les furgonetes i camions paren a les zones per als vianants de Consell de Cent i Girona i alguns carrils bici pateixen freqüents invasions de cotxes amb l’excusa que només serà un parell de minuts. Així no hi ha manera. Però potser hi ha una raó més profunda per a aquest desànim. Preguntat algú que, per raons que no venen al cas, prefereix mantenir l’anonimat però que d’aquesta ciutat en sap fins a la talla de la roba interior, la raó és en la gènesi. No es va dir per a què. ¿Quin era l’objectiu? ¿Reduir el trànsit? ¿Guanyar espai per a més terrasses? ¿Convertir en zona de vianants? L’explicació oficial quan es van donar a conèixer les mesures, a finals d’abril, era que així es podria mantenir la distància social quan acabés el confinament. Per això es van emprendre d’un cop totes les mesures i no, com va passar amb ‘Obrim Carrers’, es van servir una a una, com en un menú de degustació.