Barcelona, la 'madame' Bovary de les ciutats

Era una reflexió que desencadenava encesos debats i que no està de més reviure ara que, segons es vaticina, es podria produir a causa de la pandèmia una migració urbana amb destinació a les ‘cerdanyes’ del teletreball. Segur que hi haurà alcaldes de petits municipis encantats de donar empara a nous residents, tot i que sigui amb aquesta mirada miop que un dia, això expliquen, va pujar al Tibidabo l’alcalde Joan Pich i Pon i, mirant Barcelona, va dir allò d’«¡oh, quanta propietat urbana!

Misèria amb vista al mar

La qüestió és que, entrevistat per Toni Sust, l’exalcalde Joan Clos ha recollit a la seva manera el guant que un dia va llançar Bohigas i suggereix, entre moltes altres i interessants idees, que la pandèmia pot ser una excusa com qualsevol altra per reconsiderar l’urbanisme de la ciutat, una cosa que en una mesura o una altra estan fent alcaldes dels dos hemisferis, però afegeix que seria un error programar la pròxima Barcelona com si el coronavirus fos el repte. La Covid-19 és greu ara, però conjuntural. Passarà. Els problemes reals de la ciutat són d’altres, derivats en bona mesura –el que són les coses– de la gran transformació que van impulsar els governs socialistes de la ciutat, que van convertir Barcelona en un inesperat i exitós jaciment turístic per a alguns; per a d’altres, en una formidable base d’operacions per a empreses tecnològiques, però per a una gran majoria, en un balcó de misèria amb vistes al mar. Sous baixos i pisos cars és una pèssima combinació. No hi ha discussió.

La recepta bohiguiana (quina paraula) passa, segons Clos, per treure’s els complexos i incrementar la densitat residencial d’aquelles zones on no només és possible encara fer-ho, sinó que fins i tot potser sigui necessari. Suggereix que només així s’atacaria de cara la crisi residencial i, de passada, l’ocupacional.

L’Eixample es posa sovint com a exemple de la gran intel·ligència d’Ildefons Cerdà. Va mesurar molt bé l’escala humana. Els 20 metres que separen una façana de l’altra conviden a creuar el carrer a la recerca d’una botiga o d’una millor ombra per passejar, però no s’ha de desdenyar l’aportació que va fer per a la vitalitat dels barris de l’Eixample l’injuriat ‘porciolisme’, dit sigui això amb el mateix ànim provocador de Bohigas. Les desenes de ‘remuntes’ que va apadrinar van donar a l’Eixample una vitalitat mai aconseguida, tot i que es va pretendre, en la ‘bohiguiana’ Vila Olímpica.

Urbanisme i filatèlia  

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

La pròxima Barcelona serà amb o sense cotxes, amb terrasses a la ‘parisienne’, o sigui, enganxades a la façana, o en meitat de la calçada, amb superilles o supermelons, però, i això és el que compta, obra d’un potent departament municipal d’urbanisme, aquesta disciplina aparentment maleïda des que Ada Colau va ser elegida alcaldessa. Atendre les emergències socials de la ciutat és una obligació ètica, perquè políticament en realitat és més competència de la Generalitat, però això són només cures pal·liatives, no la intervenció quirúrgica profunda que Barcelona necessita.

Ernest Rutherford va dir en una ocasió, defensant la seva parcel·la, que «la ciència és tota ella física, la resta és filatèlia». Doncs això, que el futur de la ciutat passa per l’urbanisme, la resta és... (afegeixi’s aquí el que es desitgi), perquè Barcelona (així ha sigut des que van caure les muralles) necessita de nou reinventar-se per sobreviure, com si mai estigués satisfeta de si mateixa, com si fos la Madame Bovary de les grans ciutats.