El meteorit que va anunciar la dinastia borbònica

Que a les cinc de la tarda del Nadal de 1704, mitja hora abans que es pongués el sol, un meteorit va caure a Terrassa se sabia amb certesa perquè l’esfereïdor espectacle de foc i trons que va desencadenar aquest fenomen va ser profusament documentat en la seva època. Que al Gabinet de les Curiositats de la Natura de la família Salvador, dins d’un flascó mal etiquetat, hi havia dos minúsculs fragments de condrita espacial se sap només des de fa mitja dotzena d’anys, ja que els fons d’aquesta col·lecció, lloc d’obligada visita entre 1616 i 1854, són tan oceànics que de tant en tant encara donen sonades sorpreses. Un completíssim estudi de la Universitat Politècnica de Catalunya, pilotat per l’investigador Jordi Llorca, ha certificat que, efectivament, aquests 84 grams de meteorit, fragmentats en dues roques, són els responsables d’aquell monumental ensurt de 1704 que, enmig de la baralla mundial que enfrontava les potències europees per la successió al tron d’Espanya, va ser pres com una intercessió del Déu mateix en una disputa terrenal. Ésclar, cada bàndol ho va interpretar segons més li convenia. La contesa, per aquí, es va decantar com se sap en favor de Felip V. La monarquia borbònica, es podria dir des del punt de vista simbòlic, va començar amb una pedrada. Quin presagi.

La raó que aquells fragments de meteorit s’estampessin al costat d’una masia de Terrassa no té, òbviament, res de diví. El seu origen és una d’aquestes fortuïtes caramboles que cada cert temps es produeixen en aquest cinturó de roques que orbiten entre Mart i Júpiter. Quan xoquen com boles de billar, surten disparades a noves òrbites i, el que ja és una casualitat impredictible, acaben a Terrassa, en una època fervorosament religiosa, un dia de Nadal i enmig d’una guerra successòria.

Les descripcions sobre els fets no deixen marge per al dubte. Allò va causar commoció. En les Rúbriques de Bruniquer (una cosa semblant al quadern de bitàcola de Barcelona entre 1249 i 1714) apareix, com no, una referència: «A la tarda, el cel estava serè i sense núvols. De sobte hi va haver un esclat molt brillant,segons testimonis confiables, del mar. Algunes persones ho van dir, tenia forma de barra o de raig de foc, i d’altres van afirmar que era com un globus amb cua. Es va obrir i va formar tres núvols molt blancs que van estar a la regió celestial més de mitja hora. Després d’aquest incendi, sona com un foc d’artilleria i després es va sentir molt foc de mosquet aproximadament el temps que es tarda a dir tres Credos. Que Déu ens miri amb misericòrdia i ens concedeixi la seva gràcia. Amén».

Les dues valuoses pedres van ser recollides immediatament. Això ho considera inqüestionable Marc Campeny, responsable de la col·lecció de minerals del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Aquest tipus de materials, diu, alteren la seva composició veloçment exposats a un còctel d’atmosfera i llum solar. Sembla evident que entre l’impacte del meteorit i la seva arribada al Gabinet de les Curiositats, que en una rebotiga del carrer Ample va estar obert al públic entre 1616 i 1854, va passar poc temps. No té per què estranyar. La saga dels Salvador i el seu singular museu (el primer de la ciutat, en certa manera) llavors traspassava fronteres. Bona part dels guanys que els Salvador, apotecaris d’ofici, obtenien generació rere generació la dedicaven a augmentar la seva col·lecció de plantes, animals dissecats, minerals i, això creien ells, exotismes impossibles, com una banya d’unicorn. Almenys així consta en el registre d’entrada de 1723. Se suposa que va arribar en un barco procedent de Gènova, però, lògicament, aquesta relíquia mai ha sigut trobada entre els milers de peces de la col·lecció.

Aquell protomuseu va tancar les portes el 1854, però la col·lecció no es va disgregar. Es va emmagatzemar en una masia del Penedès, fins i tot amb el mobiliari que l’acompanyava, de manera que el que al seu dia va ser aquell Gabinet de les Curiositats va poder ser recreat el 1914 a l’Institut Botànic de Montjuïc. La seva visita sempre és recomanable.

El cas és que el desembre de 1704 o, a molt tardar, el gener de 1705, algú de Terrassa va viatjar a Barcelona amb aquell tresor i va fer el seu particular agost.

L’etiqueta que els Salvador van posar al flascó va perdre part de la seva tinta amb el pas dels anys, però, per fortuna, la part inicial i final del text era mínimament llegible quan el 2014 es treballava en la classificació de la col·lecció. Eren pedres caigudes del cel el 1704. L’any era el més clar. El que ara s’ha fet al laboratori de mineralogia és descartar qualsevol possible confusió i certificar que no són porcions d’altres meteorits trobats a Catalunya, com el que es va estavellar a Nulles (Alt Camp) el 1851. Fet això, per als podis queda llavors la constatació que és el tercer meteorit més ancià dels datats a Europa i setè del món. Pròximament, quan la Covid-19 ho permeti, seran visitables.

La investigació, amb tot, no finalitza aquí. Els fons que van acumular els Salvador durant tres segles són, com hem dit abans, oceànics. Són unes 14.000 les peces disponibles, entre classificades i els pendents d’estudi més detallat. Després hi ha, a més, l’arxiu documental, i és allà on encara hi ha esperances de trobar el text en el qual es va deixar constància sobre el com, el qui i el quan de l’arribada dels meteorits a aquella fabulosa rebotiga del carrer Ample, que, per cert, no és possible buscar a la llista de carrers perquè va ser el tram que va desaparèixer quan es va obrir com una trinxera la Via Laietana. Amb aquest document es podria saber amb exactitud qui va recollir amb les seves pròpies mans aquelles pedres celestials i si personalment les va portar a Barcelona o d’això se’n va encarregar algun dels corresponsals que els Salvador tenien per tot Catalunya per recollir curiositats.

Els esturions de l’Ebre

Notícies relacionades

El millor lloc per veure la Copa Amèrica de vela

El PSC, molest amb l’oposició per tombar el full de ruta de Collboni

Ho feien sovint. D’això donen bona fe altres sorpreses que aquests últims anys han aparegut en la sempre sorprenent obertura de caixes. En una d’aquestes, per exemple, va aparèixer un esturió dissecat, molt cridaner perquè la fundada sospita era que no es tractava d’una importació d’un país llunyà, sinó que era fruit de la pesca en algun riu pròxim. Es va creure que fins i tot podia ser del Llobregat, conca insospitada de caviar, però al final, realitzats els corresponents estudis d’adn, es va concloure que procedia de l’Ebre, que tampoc està gens malament com a curiositat.

De fet, aquesta és una de les grans aportacions del Gabinet de les Curiositats. No hi ha, això és obvi, una banya d’unicorn, però la seva col·lecció de plantes i animals és tan extensa que ha permès obtenir una inesperada fotografia del paisatge català anterior entre els segles XVII i XIX. Neus Ibáñez, responsable de la secció botànica del museu, té un exemple formidable d’això. Els Salvador van arxivar com a mostres de la flora pròpia de la costa barcelonina diversos exemplars de ‘Stachys marítima’, una planta pròpia de les dunes de la qual avui dia queden només reduïdíssimes colònies a la Costa Brava i algun altre minúscul punt del litoral català. A través del Gabinet de les Curiositats és possible saber avui que aquest era el paisatge original barceloní.