El coronavirus ofega als mercats ambulants, claus per a famílies com les de la Mina

Els mercats ambulants ja caminaven a prop de l’abisme i el coronavirus pot haver-los donat l’empenta que faltava. Unes 15.000 famílies sobreviuen a Catalunya de la venda ambulant, de la corrua de parades itinerants que setmanalment es despleguen en centenars de municipis del territori. El cessament de la seva activitat ordenat el passat 14 de març les ha sumit en l’angoixa econòmica, quan no en la pobresa. Formen part d’un dels col·lectius més ofesos per la pandèmia i també més silenciats. Malgrat que el seu final seria una pèssima notícia per a barris tan vulnerables com el de la Mina, a Sant Adrià de Besòs, on pràcticament la meitat dels seus veïns subsisteixen amb aquesta feina.

Xavier Oriola, president de l’Associació Empresarial de Marxants de Catalunya (AEMCA), explica que els mercats ambulants mai es van recuperar de la crisi del 2008 i que el desembarcament de gegants com Amazon i la venda ‘online’ els van collar encara més. A Catalunya hi ha 572 mercats setmanals, unes 30.000 parades en total. Més de la meitat es disposen a la corona metropolitana barcelonina. «Potser no ens hem sabut reformular o trobar la millor manera de continuar oferint un producte atractiu per als clients. El cert és que les vendes anteriors al 2008 eren un 70% superiors a les actuals». En cas de ser mercats ambulants de roba, fruita o electrodomèstics com abans han passat a vendre sobretot llenceria de la llar, vestimenta o productes de perfumeria i maquillatge. De comptar amb proveïdors nacionals a adquirir una part important del gènere en magatzems xinesos de Badalona, una altra derrota infligida per la globalització. D’ocupar espais centrals, sota el campanar de l’església de la localitat, a ser desterrats del centre i ubicats lluny del cor. Tot i que la cultura de mercat no està morta, ni de bon tros.

L’últim estudi de la Diputació de Barcelona va estimar que «6 de cada 10 usuaris» dels mercats ambulants tenien «l’hàbit» de comprar en aquest lloc. «Fem una funció social, venem a l’aire lliure i reanimem durant unes hores els bars i establiments comercials de la zona», defensa Oriola. El coronavirus, no obstant, sembla decidit a extingir-los.

L’angoixa de la Mina 

Lluís Bernal viu a la Mina (Sant Adrià de Besòs) i pertany a la tercera generació d’una família empleada en l’ofici de marxant. Ven llenceria amb el seu fill de 23 anys i vol que el primogènit sigui l’últim que es dediqui al mercat ambulant. «Som els grans oblidats». Bernal mai havia viscut una situació tan crítica.

Per comprendre per què l’horitzó és tan hostil, el cas de Bernal resulta esclaridor. Per treballar de marxant ha de pagar 300 euros mensuals del règim d’autònoms i una taxa municipal per muntar la parada una vegada a la setmana. Si visita cinc pobles són cinc taxes que, anualment, suposen una despesa de 8.000 euros. A aquests imports s’ha de sumar –entre altres costos– els de manteniment del vehicle i, en especial, el desemborsament que ha de fer per comprar el gènere amb què es guanya la vida. ¿Què ha passat amb el coronavirus?

Després de la primera quinzena de març, fa 50 dies, va arribar la prohibició de continuar venent. És a dir, els ingressos van passar a ser zero. Però molts dels marxants, malgrat haver notificat el cessament de l’activitat, han pagat els autònoms complets de març i fins i tot, en algun cas, també d’abril. Al contrari, gairebé cap ha rebut els ajuts governamentals promesos, encara. Ara ve el més complicat.

Els ajuntaments han comunicat que ajornen els pagaments de les taxes fins que es reobri l’activitat. La qual cosa no significa que no les hagin d’abonar sinó que s’acumulen i les pagaran més endavant. «¿Com?», es pregunta Bernal. «Quan arribi la reobertura l’activitat no serà com abans, la gent té por de l’afluència d’un mercat ambulant», afegeix Oriola. Les vendes, quan arribin, seran inferiors. I, a més, el gènere que no han pogut vendre durant el confinament «era d’hivern». Per tornar, hauran d’actualitzar pagaments de taxes i renovar el gènere per a la temporada de calor, un esforç que potser només sigui possible gràcies a crèdits que, si en reben, podrien acabar sent «una soga més al coll» per tornar a un negoci que no pinta gens bé.

Notícies relacionades

Les flors que cauen dretes

Barcelona espera per Sant Jordi un impacte de 60 milions d’euros

José Manuel Heredia, veí de la Mina, ha treballat de marxant tota la vida. També pertany a la tercera generació de la seva família, d’ètnia gitana. Ven roba interior. Fa 70 anys els seus avis oferien caçadores, abrics, camises, texans... però la burocràcia ha anat esmolant les llicències fins a obligar-los a escollir un gènere en particular. La seva situació és la mateixa que la de Bernal o de la resta mercaders. «La meva família sobreviu gràcies a les quatre hores que treballa una de les meves filles de caixera en un supermercat. Però a la Mina hi ha moltes famílies que han hagut de recórrer a la Creu Roja», assegura. «D’aquest barri s’explica sempre la part dels successos negres però s’oculta que encara és un veïnat de veritat, amb famílies que s’ajuden, i aquests dies hi ha persones que sobreviuen amb el que reben de la resta», afegeix Bernal.

Si els mercats ambulants cauen, la Mina s’emportarà la pitjor part. «Aquí ja n’hi ha molts que han tirat la tovallola i no tornaran quan passi la pandèmia», assegura Heredia. Oriola, conscient de l’estat crític del col·lectiu, demana als ajuntaments que aquest 2020 perdonin les taxes municipals com una mesura d’oxigen que impedeixi que el coronavirus extingeixi a un gremi clau per a la pau social de racons tan fràgils com aquest de Sant Adrià de Besòs.