BARCELONEJANT

Històries d'antiquaris

Artur Ramon reivindica, a partir de 20 relats curts, un ofici del qual Barcelona va ser plaça forta a principis del XX

zentauroepp52934056 art trobat200326154605

zentauroepp52934056 art trobat200326154605

4
Es llegeix en minuts
Natàlia Farré
Natàlia Farré

Periodista

Especialista en art, patrimoni, arquitectura, urbanisme i Barcelona en tota la seva complexitat

Ubicada/t a Barcelona

ver +

A principis del segle XX, en la primera i segona dècada, Barcelona era una bona plaça pel que fa a antiquaris. Al voltant de la catedral, amb el carrer de la Palla com a epicentre, podien comptar-se nombrosos comerços relacionats amb el tema. Hi havia mercat. Oferta i demanda. Amb la guerra civil va saltar tot pels aires, però el desenvolupisme no va arribar només amb el 600 sota el braç, també va implicar una nova classe social amb inquietuds (d’aparença o reals) col·leccionistes, i els antiquaris van tornar a tenir una època d’esplendor que es va allargar fins als Jocs Olímpics. Ara, amb permís del que passi amb la crisi econòmica que seguirà la crisi sanitària, la cosa sembla tenir un cert repunt amb una generació jove que reivindica el paper de la professió. 

No només això, reivindica també el mateix concepte d’antiquari, una paraula de vegades injuriada i amb poca acceptació social per desconeixement. En moltes ocasions, el vocable apareix relacionat amb estafes, robatoris o altres delictes. I no. Com en totes les ocupacions, hi ha professionals bons, regulars i dolents. El bon antiquari descobreix, investiga i recupera obres d’art amb més de 100 anys a sobre i les torna al mercat amb una identitat rescatada. Crea patrimoni. Aquí en teniu un exemple: ‘El col·leccionista d’estampes’, una de les obres més emblemàtiques de Marià Fortuny llueix avui al MNAC perquè es va adquirir per subscripció popular després que, el 1936, l’antiquària Maria Esclasans la recuperés d’una col·lecció francesa i la portés a Catalunya.

Els avis i el pare d’Artur Ramon, en una de les fotos que il·lustra el llibre de contes.

Pisos de l’Eixample buits

Ho sap bé Artur Ramon, quarta generació d’antiquaris. Si no és el llinatge degà del país encara en actiu, sí que és un dels més antics. El seu besavi va començar a Reus, però es va traslladar a Sitges en l’època daurada de la creació del Palau Maricel, amb Charles Deering i Miquel Utrillo en plena efervescència filantròpica i creativa. Després de la guerra civil, el seu avi ja estava instal·lat a Barcelona al carrer de Jaume I d’inici i al carrer de la Palla el 1942. Allà van estar 75 anys fins que la pressió turística del barri Gòtic els va obligar a traslladar-se a l’Eixample. Ramon és dels bons. En el seu historial compta amb el descobriment d’un bon nombre de peces adormides, sobretot del barroc italià i de grans mestres espanyols, com El Greco. I amb nombroses anècdotes: «Aventures que no tenen lloc a la sabana africana, sinó als pisos de Barcelona i els seus voltants». A més del valor de convertir la seva galeria en una cambra de les meravelles a l’estil de les del segle XVI, amb cocodril dissecat inclòs. Va ser el 2015. I va ser un èxit. 

Notícies relacionades

Amb tanta tradició a la seva esquena, poques coses se li escapen a Ramon del col·leccionisme del país. Ha fet moltes taxacions. «Mai se sap el que apareixerà en un pis. Hi ha més possibilitats de topar amb pintura catalana que qualsevol altra, però també es pot ensopegar amb mestres italians antics perquè un familiar va comprar obres a París, Milà o Londres. És molt imprevisible i això és el que ho fa tan atractiu, des del punt de vista professional i narratiu». Sí, també narratiu. I és que fa poc es va publicar ‘Art trobat’ (Comanegra), un recopilatori de 20 contes en el qual l’antiquari es proposa «donar a conèixer la professió, humanitzar-la i reivindicar-la». Ramon posa veu als contes, i Jordi Baron, imatge. Baron també és antiquari, de tercera generació, a més de fotògraf. Una de les seves millors sèries de fotografia mostra això: el que queda als pisos de l’Eixample després de ser buidats. 

El col·leccionista luxuriós

I aquestes són les imatges que il·lustren els contes d’‘Art trobat’. Hi ha històries pròpies i alienes. N’hi ha que són rigorosament fidels a la veritat, com quan l’avi de Ramon va perdre una escultura de Pablo Gargallo que lluia habitualment a la lleixa de la llar de foc de casa seva i 40 anys més tard la va tornar a veure a sobre de la lleixa d’una altra llar de foc: la de la filla de l’artista. D’altres han sigut alterades i la ficció supera la realitat, com la de l’enginyer que durant 30 anys va crear un museu sexual d’autòmats a les golfes de casa seva sense que la seva família se n’assabentés. El col·leccionista luxuriós va existir, però l’esdevingut ha sigut modificat. I després hi ha les històries que són un clàssic: tot antiquari s’ha trobat en alguna ocasió amb un malalt a punt de passar a ser finat a l’anar a fer una taxació. Les 20 històries tenen una base real que Ramon ha transformat. Coses del codi ètic. «Ni el meu ni el de la professió permeten donar detalls», afirma. Així que impossible saber qui va trobar una bossa de monedes d’or al restaurar una senzilla consola mallorquina.