BARCELONEJANT

El perruquí sobreviu a Turquia

La postisseria Tapias fa 90 anys que 'vesteix' caps presumits de Barcelona sense que gairebé ningú se n'adoni

Els ha arribat cabell de tot arreu, inclosa l'ordre religiosa que els venia cabell de comunions de nenes

zentauroepp52630160 barcelona 04 03 2020  barceloneando  la historia de los pelu200306183411

zentauroepp52630160 barcelona 04 03 2020 barceloneando la historia de los pelu200306183411 / maitecruz

4
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, urbanisme, política municipal, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Aquesta història pretenia respondre a una simple pregunta –¿com viu el sector del postís la febre del turisme capil·lar a Turquia?–, que ara, capricis de l’actualitat, en genera una altra: ¿com afecta el coronavirus a la migració de calbs a Istanbul? Segur que alguna vegada s’han creuat amb un home a qui noten alguna cosa rara. És al cap. Hi té alguna cosa, un cobai dormint, el que sigui, però està clar que no encaixa, com quan poses malament el formatget a la fitxa del Trivial i no pares fins a col·locar-lo bé, tot i que hagis d’anar per un ganivet. És el perruquí de tota la vida, però mal posat i pitjor mantingut. Diuen a la postisseria Tapias, a Gran Via amb Pau Claris, oberta el 1929, la més antiga de la ciutat, que només notem un 10% de les falses cabelleres. Un èxit de la professió. Per cert, i responent a la qüestió, l’imperi otomà del cabell no ha pogut amb la solució de tota la vida. Però hi ha molt més a dir. 

Enrique Tapias va fundar la botiga quan ja s’havia jubilat. Tenia lògica que es dediqués al cabell perquè havia guanyat un munt de premis a Londres i París i perquè havia sigut el postisser de la família real britànica. O sigui, que dissenyava perruques i bigotis per als reis anglesos i va passar a vestir els caps de la Barcelona més presumida. Va emmalaltir i una cosina seva, Pepita Tapias, va sortir del convent per cuidar-lo fins a la seva mort. Enric l’hi va llegar tot. I ella, que anava cap a monja, es va convertir en una empresària amb molt ull per als negocis. Aviat li va fer un cop de mà el seu nebot Burget Tapias, que va entrar a treballar als 12 anys i als 78 encara continua passant revista gairebé diàriament. La conversa amb ell i el seu germà Jaume Terés (mateixa mare, diferent pare), que s’acaba de jubilar, està plena d’anècdotes i noms que no es poden fer públics. Però ara explico el que sí que ens permeten compartir. 

Botiga Tapias, amb Bruget (segon per l’esquerra) i Pepita (al tamboret més alt), als anys 50 / FAMÍLIA TÀPIES

El ’boom’ de les perruques es va produir entre els anys 50 i 70. Ja existien les extensions sintètiques, però el que s’estilava era el cabell natural, perquè quedava millor. Burget recorda els anys en què els creueristes entraven en bolquets a Tapias per portar-se material als seus països, on recuperar l’autoestima era més car. «Ens solia trucar el capità per demanar-nos que obríssim, tot i que fos diumenge. I ho fèiem».  

Trenes per a la verge

El cabell tenia llavors orígens tan diversos com peculiars. Potser el cas més curiós sigui el d’una coneguda congregació religiosa que solia presentar-se amb unes trenes precioses. Eren les cues que les nenes oferien a la verge quan rebien la primera comunió. Potser, sense saber-ho, i en un gir macabre dels esdeveniments, les àvies d’aquelles nenes van acabar lluint aquests mateixos flocs un temps després. En l’apartat religiós també crida l’atenció, comparteix Jaume, el portuguès que els va portar 200 quilos de cabell recollit al santuari de Fàtima. Però les millors estones les van protagonitzar els gitanos que es presentaven amb el seu propi cabell o amb el que treien de llocs insospitats. Burget i Pepita van anar en una ocasió a Almeria a acarar un material. «Em vaig quedar glaçat, allà hi havia com 600 quilos de cabell per terra. La meva tia els va dir que si no el portaven a Barcelona, no el comprava. I van venir amb la furgoneta carregada de cabell». En força cabelleres es trobaven pesos de plom amagats o estaven plenes de greix. Amb l’objectiu d’augmentar-ne el pes i aconseguir inflar la factura.

Notícies relacionades

Les fibres sintètiques han copat el mercat, però encara es continua utilitzant cabell natural. «El més fort i resistent és de l’Índia i el Perú i el més delicat i inservible és el dels països nòrdics i Rússia», detalla Jaume. Sobre Turquia, o les versions locals de reforestació capil·lar, assegura que no han notat davallada de les vendes perquè «és un altre tipus de client». Al recordar-los l’episodi del tennista André Agassi, que va perdre una final de Roland Garros perquè estava més pendent de la perruca que portava que de la pilota, expliquen que les cintes adhesives que sostenen el cabell afegit permeten banyar-se al mar, practicar esport i fer vida normal. Vistos alguns exemples, efectivament, no es nota gens. «Això sí, el cabell postís requereix un cert manteniment i, com tot, al cap del temps necessita un recanvi». També és important anar adaptant-lo a l’edat. Per això el senyor de 75 anys amb els laterals blancs i la part superior negra atzabeja genera dubtes raonables

Calaixos on s’emmagatzemen les mostres de cabell sintètic / MAITE CRUZ

Els germans expliquen que sovint també se’ls requereix per abordar altres zones del cos. Han posat cabell al pit i també han realitzat «perruques de pubis i de penis». Al Jaume li ha tocat prendre mesures diverses vegades. Una maniobra complicada, admet. Van haver de «vestir» un petit actor porno que presumia d’atribut considerable però que, no obstant, mancava d’alegria capil·lar. També han complert el desig de dones que volien amb el marit amb el baix assilvestrat. «Una dona ens va portar un munt de clientes». El boca a boca mai sol fallar. 

Temes:

Barcelonejant