¡Puja al vagó buit!

Una senyora mira de reüll el plafó lluminós mentre avança per l’andana. Dubta, no al punt de detenir-se però sí de reduir el pas, fa cara de no entendre i segueix el seu camí. La segueix una altra senyora que ni mira de reüll ni redueix el pas, un jove que passa tibadament de llarg, una adolescent que fa el mateix, una altra senyora igual, un home que només té ulls per al seu telèfon, una dona que es deté, mira breument la pantalla... i segueix el seu camí. Finalment, un jove amb una motxilla a l’espatlla i aspecte entre desimbolt i d’haver-se pres uns quants cafès es deté davant la pantalla, sembla que amb tota la intenció de desxifrar-la. La seva concentració crida l’atenció d’altres viatgers i mitja dotzena de mirades apunten de cop en la mateixa direcció, però el plafó sembla contenir un secret al qual només el jove de la motxilla té accés. Per sembrar més confusió, es porta la mà al mentó, senyal que és davant d’un dilema dels que necessiten l’assumpció d’una actitud reflexiva.

-¿Tu saps què és això?

-Sí, esclar. Et diu com venen de plens els vagons.

És passada l’hora de dinar a l’estació de metro d’Hospital Clínic, una de les seleccionades per TMB per a la prova pilot del pla –ja que no existeix millor nom– d’Informació d’Ocupació dels Vagons. No té nom perquè a la circular informativa de TMB no té nom: en aquesta, quan es tracta de titular, es parla simplement d’«experiència de digitalització que busca augmentar el confort dels usuaris». És especular, però potser la gent tindria una idea superficial del projecte si li haguessin posat un nom sonor, contundent o enganxós, o les tres coses alhora («¡Puja al vagó buit!»), o si a les estacions pilot hi hagués alguna cosa amb aparences de campanya informativa, però com que no hi ha hagut ni una cosa ni l’altra, la gran majoria dels usuaris, almenys en aquesta estació, o passen de llarg o alcen la mirada sense entendre res. Potser ha de veure que la major part del temps la pantalla mostra simplement un croquis de la línia, i un avís que resa: «Sistema en proves», fet que pot resultar enigmàtic. De moment només està a l’abast d’uns quants, com el jove de la motxilla, l’anhel dels quals de fer un ús assenyat de la informació no es veu degudament recompensada: la pantalla assenyala que tots els vagons del següent comboi van igual de plens.

«Prefereixo arribar abans»

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Hi ha una idiosincràsia de l’usuari del metro en la qual qui sap si encaixa bé, això de la informació d’ocupació. Per exemple: una vegada arrencada de la seva ignorància, una dona diu: «Bé, però tu saps com funcionem aquí, ¿no?» resposta que pot referir-se a una tona de coses, però el metro arriba i no té temps de precisar-ho. És una altra usuària la que s’encarrega de fer-ho. «Mira, jo em faig aquí en l’extrem perquè sé que quan baixi a la Sagrera estaré més a prop de les escales, així que arribaré més ràpid a l’altra andana, i hi haurà menys possibilitats que hagi d’esperar molt perquè passi el següent metro. No m’importa si el vagó va ple, prefereixo arribar abans a casa». Un home assegura saber per experiència que en aquesta estació i en aquesta línia els vagons dels extrems són els que solen anar menys plens, així que la pantalla només servirà per confirmar la seva sapiència. Això sí, cap d’ells té l’edat provecta dels usuaris a qui apunta el pla, persones que tenen per essencial allò d’anar asseguts, o almenys còmodes. Aquests, al ser informats de per a què serveixen les pantalles, diuen que els sembla un bon servei i que d’ara endavant les consultaran.

En cas de fer-ho, s’enfrontaran a un desafiament d’ordre atlètic que és precisament el que tenen minvat a aquestes alçades de la seva edat. Al cap i a la fi, les pantalles només informen de l’ocupació dels vagons quan falten 30 segons per a l’arribada del comboi. De vegades menys. De vegades quan ja està entrant. Costa imaginar un senyor o senyora d’edat venerable amb aquesta capacitat de reacció. Tot i que, esclar, sempre els quedarà l’opció de desplaçar-se per l’interior del tren, o esperar el cada vegada més escàs gest cívic que algú els cedeixi el lloc.