La Rita Hayworth del Zoo de Barcelona passa per la sala d'operacions

La Jawi acaba de passar aquest dissabte per la sala d’operacions, la pèl-roja d’uns vint anys del Zoo de Barcelona, perquè estava literalment fins al capdamunt de la sinusitis. L’han operat el doctor veterinari Hanspeter Steinmetz i els cirurgians Hansruedi Briner i Meike Harder, que ha viatjat expressament des de Suïssa per posar fi al desfici de Jawi, orangutana amb una vida sentimentalment digna de Rita Hayworth, pèl-roja inoblidable, i protagonista, potser alguns ho recordin, d’un capítol estremidor de ‘Veterinaris’. La intervenció ha sigut un èxit. Els orangutans no parlen. Segons diuen els indonesis, els membres d’aquesta espècie són capaços de xerrar tan amigablement, però callen perquè són més llestos que els humans. Així eviten que els posin a treballar. La cosa és que si trenquessin aquest vot de silenci, els orangutans venerarien en un altar el doctor Steinmetz, perquè la sinusitis i la seva temible derivada, la saculitis aèria, poden propiciar la mort en aquest animal. A la sala d’operacions del Zoo de Barcelona, on ha tingut la sort de ser convidat EL PERIÓDICO, s’ha escrit una pàgina de la història del ‘Pongo pygmaeus’, l’espècie a què pertany Jawi ‘Hayworth’. Poca broma.

Orangutan a dalt, orangutan a baix, és aquesta la desena ocasió en què Steinmetz practica aquesta innovadora cirurgia desenvolupada personalment per ell el 2006. En xifres absolutes, és cert que el nombre d’exemplars que han passat per la sala d’operacions és encara molt reduït. Però els resultats obtinguts són més que concloents. La temible cronificació de la sinusitis en aquest animal té un remei més enllà dels molestos drenatges de mucositat que es practicaven fins ara. El següent pas natural és ara exportar a les illes natals d’aquesta espècie, o sigui, Borneo i Sumatra, la tècnica del doctor Steinmetz. De tant en tant, com el Guadiana, ressorgeix el debat sobre quin sentit tenen avui dia els zoològics. L’operació de sinusitis de Steinmetz és una de les moltes respostes que es pot donar a aquesta pregunta. Sense els zoos, algunes espècies molt amenaçades, no només els orangutans, ho tindrien molt pitjor.

Era la serp Ka, la ximpleta enemiga de Mowgli a ‘El llibre de la selva’, la que es queixava de les migranyes que li ocasionava la seva sinusitis, però les grans víctimes d’aquesta molesta inflamació dels sins paranasals són els orangutans, els pèl-rojos més murris del regne animal. La seva morfologia intracranial no és equiparable a la de la resta de grans simis, inclosos els humans. El sins paranasals de qualsevol lector d’aquest article no són res, en dimensions, si es comparen amb els d’un orangutan, desproporcionadament grans. La raó de tal singularitat evolutiva no està clara. Se sospita que alguna cosa té a veure amb la manera en què es comuniquen amb els altres. A crits. Els orangutans són grans solitaris a les espesses selves tropicals que els donen empara. Dels mascles és cèlebre l’anomenat ‘long call’, el bramul amb què anuncien a les femelles que tenen ganes de mambo. És només una suposició que el volum d’aquest crit té alguna relació amb la peculiar estructura interna del sistema respiratori d’aquesta espècie, però, si és així, ho paguen amb una propensió a l’acumulació de mucositat que, vista les viscoses i irreproduïbles fotos que acompanyen la literatura científica sobre aquesta matèria, no té parangó.

El problema, sense endinsar-se excessivament en això, és que un simple refredat pot derivar en una sinusitis en un orangutan i, fàcilment, en una saculitis aèria. Els centilitres de mucositat que són capaços d’acumular poden envair els pulmons. D’allà a la pneumònia i la mort hi ha només dos passos. El que Steinmetz ha desenvolupat és un tècnica endoscòpica, a través del nas, que engrandeix els conductes sinusals. Sembla fàcil, però per arribar aquí va haver abans de realitzar un microscòpic viatge a l’anatomia d’aquests grans simis, menys coneguda del que es podria suposar. Va realitzar primer tomografies a orangutans morts i conservats en formol i, el 2006 i al Zoo de Zuric, va posar fil a l’agulla amb un primer pacient. Aquell 2006 va ser, precisament, quan la Jawi va tenir el seu primer refredat seriós. Veure-la allà aquest dissabte al matí, 14 anys després, estesa sobre la taula d’operacions, pot encongir una mica l’ànima, i més perquè s’ha quedat adormida amb els ulls oberts, però el final no pot ser més noble.

La Jawi és història viva del Zoo de Barcelona. Va ser el primer nadó orangutan nascut a la ciutat. Això va ser fa 23 anys. És filla de la Locki, amb la qual es porta bé malgrat el que va ocórrer. Es preguntaran què va ser. Doncs que el zoo li va buscar parella a la Jawi  quan va arribar a l’adolescència. L’elegit va ser el Karl, un bonic exemplar procedent d’Alemanya, un tipus que potser la va estimar tant com Orson Welles a Rita Hayworth, però igual de faldiller que el director de ‘La dama de Xangai’. Total, que es va llançar als braços de la Jawi, sí, però també i sense dissimulació en els de la seva mare la Locki. Les va deixar embarassades a totes dues. D’aquell aparellament va néixer Jingga, tot un personatge.

Notícies relacionades

El dentista de les feres salvatges

Una orangutana de Barcelona es trenca de riure amb el truc de màgia d'un visitant

Com a mare primerenca, la Jawi va ser catastròfica. Accidentalment li va trencar un braç a la criatura. La curació d’aquella fractura va donar peu a un dels episodis més emocionants de ‘Veterinaris’, que va tenir el seu epíleg temps després quan la Jingga, ja formidablement recuperada, es va fer famosa a la xarxes socials per petar-se de riure quan un visitant del zoo va fer un petit truc de màgia al costat del vidre de la seva llar.

La que durant un parell de dies no estarà per a rialles és la Jawi. L’operació ha sigut un èxit. Més ràpida de l’inicialment previst. Uns 90 minuts han necessitat Briner i Harder per accedir als recòndits conductes sinusales a través dels nassos de la Jawi. Els han ampliat perquè corri millor l’aire. Les molèsties postoperatòries no són gran cosa, diu Steinmetz. Una lleu sagnia pel nas i, potser, un lleuger dolor, però només pel buidatge de mucositat que li han realitzat abans d’intervenir ja se sentirà molt millor. Podria parlar i explicar-ho ella mateixa. Però, ja saben, té por que la posin a treballar.