10 d’ag 2020

Anar al contingut

TRESORS MIL·LENARIS

Un segle de recuperació patrimonial

Una exposició a Can Serra posa en relleu el treball de restauració dut a terme per la Diputació de Barcelona en castells, esglésies i monestirs romànics

Natàlia Farré

Un segle de recuperació patrimonial

¿És el Pavelló Mies van der Rohe autèntic? Ningú dubta a respondre afirmativament a aquesta pregunta. I la qüestió té trampa perquè el que la República de Weimar va aixecar per a l’Exposició de 1929 a Montjuïc no és el que es troba avui als peus de la muntanya, tot i que el que hi ha en l’actualitat sí que és una reconstrucció exacta i fidedigna del que va lluir fins a 1930 erigida seguint el projecte primigeni i amb els mateixos materials.

L’exemple ve al cas perquè l’arquitecte Joan Closa expliqui una part de la restauració del castell de Boixadors (Anoia), amb una muralla del segle XVI que va ser reconstruïda el 2008. Es va aixecar amb les mateixes pedres que al seu dia la van suportar, seguint els vestigis que sobrevivien arran de terra i amb una fotografia de 1906, quan encara es mantenia dreta, com a guia. Tres detalls fonamentals perquè els restauradors del lloc decidissin optar per la seva reconstrucció. «No és original però sí autèntica perquè representa allò que va ser el castell», argumenta Closa.

En els 70, hi va haver un projecte similar al dels Paradors Nacionals per obrir hostals en els espais catalogats

Dins el recinte, en un espai que va ser tapat al segle XX, pati d’armes al XI i sala principal en algun altre moment, pedres diferents de les originals completen un tram de paret amb uns grans finestrals gòtics. Aquí el concepte de restauració ha sigut un altre: deixar clarament visible el que es va afegir. ¿El motiu? No hi ha cap document ni vestigi que indiqui la realitat d’aquest tram. «Teníem la necessitat de reconstruir-ho perquè s’entengués el que podria haver sigut i alhora, volíem deixar clara la diferència entre el que era nou i el que era antic per evidenciar que podria haver sigut d’una altra manera», explica Closa, que afegeix que «no hi ha una recepta única per a la restauració, sinó una metodologia que passa per conèixer el monument i la seva evolució». De tot això, i molt més, en dona compte ‘El romànic en temps d’Oliba’, una mostra (a Can Serra a partir de dimarts que ve) que reivindica el paper i la història del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) de la Diputació de Barcelona.

Oliba, abat i bisbe 

Vagi per davant que el servei, nascut el 1914, va ser la primera institució pública dedicada a la salvaguarda del patrimoni, i que la seva missió és ajudar els municipis de Barcelona a mantenir les herències històriques amb un pressupost anual de 4,8 milions d’euros. Per centrar el tema, la Diputació ha focalitzat l’exposició en la restauració d’edificis romànics –182 entre castells, esglésies i monestirs– aixecats l’any 1000, moment de formació feudal i en què el poder es va consolidar en la noblesa i el clergat. Dos estaments que, sigui dit de passada, compartien més que l’autoritat. Serveix com a exemple l’Abat Oliba, que no només va ser el superior de Cuixà i Ripoll, i bisbe de Vic, sinó que també era besnet de Guifré el Pilós i fill del comte de Cerdanya. I és, a més, el personatge conductor de l’exposició, com a figura fonamental de l’època i com un dels grans impulsors del romànic. 

Com a bisbe de Vic, va emprendre la recuperació del límit occidental de la diòcesi, llavors zona de frontera entre el regne de França i el califat de Còrdova, i per això va promoure la construcció de castells per tal de controlar el territori i avançar. I d’aquest context data el castell de Boixadors, la torre circular del qual és una de les seves característiques principals i, igual com en la resta d’edificacions similars, la seva porta emergeix des d’una alçada considerable. És una una qüestió defensiva: hi accedien amb una escala de corda que després recollien i així quedaven blindats.

El castell de Boixadors, abans de ser restaurat. / DIPUTACIÓ DE BARCELONA

Ni túnel ni tron

Hi ha més curiositats. Res de buscar un túnel ni una sala del tron. El primer perquè és un mite que es compleix poques vegades –sí que es va trobar al castell de Segur, a Veciana–; i el segon perquè els castells catalans són petits, tot i que carregats d’història. Això vol dir que no són només un sinó la suma de molts. El de Boixadors, sense anar més lluny, és la superposició del del segle XI i del que va sortir de les successives ampliacions esdevingudes entre el XIII i el XVIII, més la masia en què es va convertir al deixar la seva funció defensiva.

El puzle es manté en la restauració, que no opta per eliminar tot el que es va afegir al substrat romànic sinó a preservar tot el que existeix i intentar que s’entengui la història i l’evolució del recinte. Fins i tot s’evidencia la història que no va tenir: la seva conversió en hotel. El 1975, des de la Diputació es va intentar fer amb el patrimoni de la institució una cosa semblant als paradors nacionals: els Hostals Sant Jordi. A Boixadors es va treballar en aquesta línia –a l’exposició es mostren els plans–, però la iniciativa va fracassar. Va ser l’última peripècia d’un castell que en va tenir moltes més, com una suposada tranquil·litat durant la guerra civil catalana del XV en què no va resultar damnificat; i com la sort, també, d’esquivar l’ordre de Felip V de destruir totes les fortificacions del territori. De manera que va arribar bastant sencer al segle XX; i va arribar amb la màxima catalogació patrimonial gràcies a un decret de 1949, més pensat per a la protecció defensiva que arquitectònica, però que va permetre la supervivència de molts castells de frontera.  

Boixadors és un dels exemples utilitzats a l’exposició per explicar el treball del SPAL sobre edificis del segle XI durant el segle que està en marxa.