BARCELONEJANT

La ciutat dels paraigües morts

En plena ressaca del 'Gloria', Toni Lama, un dels últims paraigüers de Barcelona, parla de bons i mals paraigües i de paraigües que acaben a les escombraries

zentauroepp51900902 bcn200128163057

zentauroepp51900902 bcn200128163057 / RICARD CUGAT

3
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal
Mauricio Bernal

Periodista

ver +

El implacable ‘Gloria’ ha deixat tragèdia i desolació, però també ha deixat anècdotes, perquè la vida és d’extrems, i una d’aquestes va quedar condensada en una imatge eloqüent: la dels paraigües vessant les papereres de Barcelona, inservibles perquè no estaven fets per resistir un temporal així. Així que una de dos: o bé la força del vent era huracanada o bé la qualitat dels paraigües era dubtosa. Com que és evident que el vent no era dels que fan saltar frontisses –era fort, però no huracanat–, només en queda donar la culpa als paraigües. O en qualsevol cas als seus amos. Hi ha coses en les quals el ciutadà mitjà no escatima, però quan toca gastar en un enginy impermeable hi ha una tendència evident cap a l’estalvi, que posen de manifest episodis com el ‘Gloria’. Ningú en sap més, d’això, que Toni Lama.

Toni Lama és la quarta generació d’una família d’esmoladors / ganiveters / paraigüers amb arrels a Galícia i història a Cuba

Toni Lama diu que si a algú li dol veure la ciutat convertida en un cementiri de paraigües, aquest algú és ell. Vol dir, algú que es dedica a l’ofici a què ell es dedica, però a més, dipositari de la tradició de la qual és dipositari. Quarta generació d’una família d’esmoladors / ganiveters / paraigüers amb arrels a Galícia i una història l’origen de la qual s’ha de rastrejar a Cuba, Lama és al capdavant del local que va posar en marxa el seu avi poc abans de la guerra al carrer dels Mercaders, al barri de la Ribera; més que carrer, un d’aquests carrerons sinuosos als voltants de Princesa. La Casa Lama. És un local petit i atapeït, com es diria que han de ser els locals de la seva estirp. Era dimecres de plena borrasca quan va tenir lloc l’entrevista, i Lama retratava l’emergència des de l’òptica del reparador de paraigües: «Normalment m’arriben entre 10 i 15 paraigües per reparar a la setmana, però aquest gener ja en porto 77. Només el dia d’ahir vaig rebre nou trucades i dos ‘e-mails’».

Vista de la botiga des del carrer. / RICARD CUGAT

Un paraigua com un Joyce

Notícies relacionades

És de naturalesa gremial el dolor que li produeix veure els paraigües a les papereres, i és el mateix que sentiria qualsevol que veiés la matèria primera del seu treball llançada al contenidor. No és que li produeixi estupor: en la seva doble condició de paraigüer-venedor i paraigüer-reparador, sap que els artefactes d’avui dia són escombraries. «La fabricació d’ara és d’una qualitat ínfima –diu–. Ara els fan de fibra, plàstic i alumini, que són materials que no resisteixen un vendaval com aquest». De la vitrina que mira a Mercaders, Lama extreu llavors un paraigua senyorial, categòric, sòlid a simple vista, que ensenya com un llibreter ensenyaria l’‘Ulises’ de James Joyce: el paraigua de pastor. No fa gaire que Jordi Puntí escrivia en aquest diari la seva particular oda al paraigua de pastor –en té un–, i deia que el treia en ocasions especials, «només quan la pluja arriba amb tanta força que es mereix una resposta contundent, com aquests últims dies»; és a dir, com aquests últims dies. Qui vol un paraigua que no mori el compra a llocs com Casa Lama. De pastor o no.

Veure els paraigües a les papereres en plena tempesta ‘Gloria’ li produïa una espècie de neguit gremial

Aquesta crònica no es pot dir ‘L’últim paraigüer de Barcelona’ perquè en realitat Lama no és l’últim, però és dels últims. Com molt –a tot estirar–, en queden un grapat, senyal que la pràctica d’escatimar en un artefacte protector és estesa. Encara sort que també és esmolador, que és el que en realitat li sosté el negoci. Aquí és necessari recordar que és a Galícia on enfonsa les seves arrels el cognom, i que allà era tradició que les esmoladores fossin també reparadors de paraigües. I que els que es dediquen a això solen ser estirps. Així que l’estirp: el primer Lama va ser Joaquín Lama, besavi del Toni, que a principis del segle XX va obrir la ganiveteria i taller d’afilar La Perla a Santiago de Cuba. Uns anys després, va obrir la Casa Lama a l’Havana. El segon Lama va ser l’Antonio, avi del Toni, que va obrir la Casa Lama a Mercaders. El tercer Lama, Antonio també, va seguir amb el negoci. El quart Lama, el Toni, diu «dues setmanes, senyora», quan una dama li porta el seu paraigua, perquè reparar aquests artefactes demana temps. 

Temes:

Barcelonejant