Les desgràcies no venen mai soles

Mai m’havia passat una cosa igual: dimecres passat comentava per telèfon amb l’escriptor Jaime Rosal la recent mort d’un amic comú, Luis Vigil, erudit de la cultura popular en general i de la ciència-ficció en particular, i divendres m’assabentava de la sobtada mort del Jaime. El fet que els difunts fossin íntims amics des de la joventut acabava d’arrodonir el to sinistre de la situació.

Inevitablement, em vaig remuntar als meus 16 o 17 anys, a la tarda en què em vaig internar al Barri Gòtic per visitar la redacció de la revista ‘Nueva Dimensión’,que Vigil, Rosal i altres d’il·luminats havien fundat el 1969 (tenia format de llibre, incloïa un munt de relats breus en cada número i es venia prou per arribar a final de mes). Portava sota el braç –bé, a la butxaca de l’abric– un parell de contes que havia conjuminat i amb els quals pretenia iniciar una carrera com a escriptor de literatura fantàstica. 

En comptes de tirar-me escales avall, Vigil em va rebre amablement i em va deixar en mans d’un altre membre de la banda, Carlo Frabetti, que em va donar molta conversa i em va presentar la seva nòvia, una rossa amb ‘shorts’ i abric de pell que era la primera ‘femme fatale’ que jo veia fora de la pantalla d’un cine. Vaig sortir d’allà d’allò més content, pensant en aquesta carrera literària que al final va acabar prenent un rumb que no tenia a veure gens amb el de la ciència-ficció. Aquestes trobades li alegraven molt la vida a l’adolescent friqui del tardofranquisme; sobretot, perquè eren escasses.

A Rosal el vaig conèixer a finals dels 70, quan col·laborava a la revista ‘Star’. L’escriptor era amic del director, Juan José Fernández, que havia corregut per Europa, en diferents viatges, tant amb ell com amb Vigil. El Jaime dirigia la col·lecció ‘Star Books’, on va aparèixer per primera vegada la mítica ‘Miedo y asco en Las Vegas’, de Hunter S. Thompson, i els fascinants ‘The basketball diaries’, de Jim Carroll. En aquells temps, el Jaime era un devot del ‘beat generation’, tot i que va acabar els seus dies editant pensadors francesos del XVIII en un petit segell.

Treballs dispars 

Tant Vigil com Rosal van exercir feines que, en principi, no tenien res a veure amb les seves manies personals: el Jaime va editar revistes de vídeo, d’ordinadors i de videojocs; Luis va arribar a dirigir ‘Playboy’, on va passar una etapa amb vestit i corbata a instàncies de l’editor José Ilario (el seu fort era la deixadesa indumentària i els cabells esbullats i la barba poblada, cosa que li conferia un aspecte a mig camí entre Karl Marx i Allen Ginsberg).

El Jaime va acabar retirant-se a l’Empordà, entre estelades que l’irritaven profundament, i el Luis me’l vaig creuar molt quan, ja jubilat, es va posar a donar un cop de mà a l’editorial de còmics de Joan Navarro mentre empresa i amic s’encaminaven cap a la ruïna. Treballava sense cobrar com un stakhanovista. Amb un escriptori i una cadira, ja s’apanyava. Va aconseguir editar un llibre homenatge a ‘Nueva Dimensión’ i un parell d’àlbums sobre glorioses antigalles de la ciència-ficció espanyola abans que EDT (Editores de Tebeos) s’enfonsés.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

La mort de Vigil no em va agafar per sorpresa, ja que els amics sabíem que feia cinc anys que combatia un càncer i s’acostava als 80. Allò de Rosal va ser un pal imprevist: als 74 anys, estava fet un poltre i era de les poques persones que he conegut que semblava disfrutar realment dels seus últims anys d’estada en aquest planeta purulent.

Ni Vigil ni Rosal van ser mai famosos fora d’un selecte cercle de ‘connaiseurs’ que apreciaven els relats i novel·les del segon i l’afable erudició del primer. Com FrankSinatra, van fer les coses a la seva manera i van ser importants per a uns quants, que és el fonamental durant els anys que ens passem en aquesta vall de llàgrimes i d’algunes rialles (ells reien bastant, i tu amb ells). No sé què deu haver sigut de Frabetti ni de la seva impressionant nòvia de l’època, però sempre recordaré la sensació d’eufòria amb què vaig abandonar la redacció de ‘Nueva Dimensión’ a principis dels 70, quan a Barcelona hi havia uns quants paios més grans que jo que em marcaven el camí a seguir.