L'Stan Lee gallec recala a L'H

Els que creguin que les aventures d’un grafiter gallec a l’Hospitalet no són de la seva incumbència s’equivocaran si giren full quan, per marcar un instant, aquí aparegui escrit el nom de l’antiga capital de l’Imperi Otomà, perquè després d’aquesta paraula, entre altres coses, es parlarà malament de Barcelona (això sempre té el seu públic) i s’explicarà que a Galícia hi ha en greu perill d’extinció una saga de dones amb poders sobrenaturals. ¿Ho podeu superar? Fem la prova. Constantinoble. ¿Seguiu aquí? Gràcies. El protagonista d’aquesta història és Yoseba MP, artista gallec convidat a treballar a l’Hospitalet per la quadrilla de Rebobinart, responsables de l’anomenada National Gallery de l’Aerosol, els grafitis que sempre de forma legal i autoritzada alegren la vista entre el Besòs i el Llobregat. De vegades fins i tot més enllà. Art sovint efímer, però art.

Aquest home d’uns trenta anys nascut a Cambre (que sigui el municipi de ‘El bosque animado’, de Wenceslao Fernández Flórez, no pot ser casualitat, com veurem després) li ha dedicat una setmana a coronar la seva heterodoxa versió dels castellers en una paret mitgera del número 29 de la Riera Blanca de l’Hospitalet. Allà hi ha, en una torre de sis pisos, gairebé una quarantena de personatges de la cultura popular televisiva infantil, adolescent i de vegades fins i tot de la generació ja granadeta. Hi ha, entre d’altres, algú tan punky com Espinete, a la pinya, tot i que sense esforçar-s’hi gaire. Més ganes, potser massa, li posa Hulk Hogan. Un parell de clics de Famobil sostenen l’anxeneta E.T. Tres power rangers compten amb l’ajuda al primer pis de ni més ni menys que Luffy, personatge del manga més longeu del Japó, un cas digne d’estudi, perquè aquesta epopeia de pirates ha crescut alhora que els seus seguidors i ara que tenen uns vint anys no estan vedades les escenes de gran cruesa. A aquest pas, d’aquí a mig segle, potser és la primera sèrie geriàtrica.

L’interessant és que criatures i adults, amb Yoseba MP dalt de la grua, aquesta setmana passada davant del ‘big wall’ (així anomenen els grafiters a aquest gènere) s’aturaven i buscaven i comentaven els seus referents d’infància. Fins i tot un gos ha sigut vist amb la mirada fixa en aquesta paret. Paraula d’honor. La composició, explica l’autor, és el que li suggereix l’Hospitalet, una ciutat on conviuen 156 passaports diferents que, de costat, poden tocar el cel. Les figures semblaran poc perfilades, però és que el model són miniatures de joguina. L’equilibri del castell és real. «Així les vaig posar i s’aguantaven sense enfonsar-se». Li ha posat títol. Un castell, moltes llengües i 12 quilòmetres quadrats.

El lloc on passa tot això té el seu què. La vorera de llevant és barcelonina. El de ponent, la del mur, és l’Hospitalet. No és accidental. Barcelona, en un rampell que sempre haurà d’agrair-li a l’alcalde Xavier Trias, va permetre que en un conjunt de murs dispersos per la ciutat, la majoria a Poblenou, que posats en fila superarien els tres quilòmetres de longitud, es donés curs a la creativitat grafitera. És el regne que gestiona Rebobinart.

Allò va ser l’inici d’una primavera. Però aviat va arribar el mal temps, no perquè es fes marxa enrere (els murs lliures segueixen disponibles), sinó perquè no es va anar més enllà, es va desdenyar seguir els passos de l’Hospitalet, on ja hi ha vuit ‘big walls’, gairebé una ruta. Val la pena destacar els casos de la Rosalia de Creu CobertaRosalia i el cas de La Florida, als carrers del qual va aprendre a xutar Jordi Alba, un barri oblidat per la musa de l’urbanisme, si és que n’hi ha, però on es concentren la majoria d’aquests grans grafitis de la segona ciutat de Catalunya. Per destacar-ne un, eld’Elisa Capdevila, amb dues colossals veïnes del barri com a protagonistes, la Gloria i la Conchita.

En descàrrec de la de vegades insulsa Barcelona cal reconèixer que el seu urbanisme no és el de l’Hospitalet. A Yoseba, aquesta segona ciutat li sembla la repera, amb les seves voreres perfectament perfilades i les seves zones per als vianants, sobretot perquè la compara amb el resultat de la borratxera del maó de la seva Galícia natal, però el cert és que a l’Hospitalet passa una cosa gairebé impossible a Barcelona. Hi ha parets mitgeres que donen directament al carrer.

El promès al principi, no obstant, eren superheroïnes. N’hi ha. A Galícia. De moment, una quinzena. És l’obra que Yoseba té escampada per petits pobles de la seva terra. Són retrats gegants de dones reals que descobreix pel camí, com laLola, venedora de ‘grelos’ a la carretera. Posa per a ell i la converteix en ‘A greleira de 50 pes’, inspirat per la pel·lícula de sèrie B titulada ‘L'atac de la dona gegant’.

Notícies relacionades

Les àvies gallegues s'enfilen per les parets

Uriginal i Rosalía, guapamente, tra tra

LaClaudina, que durant mig segle ha treballat de ‘percebeira’ a la Costa da Morte, digueu-me si això no és una superheroïna ‘comme il faut’, posa per a Yoseba com ‘A ninja das olas’. De Cortesa, veïna de Cambre, li va meravellar la lleugeresa amb què aixecava les bombona de butà, així que, alehop, ara és en un mur gegant ‘A muller acrobata’. Sempre somriuen. Gairebé totes vesteixen l’oficiós vestit regional de les dones d’aquesta edat que sembla que no tenen relleu generacional, el davantal de quadros. Yoseba creu que són dones a qui només es pot admirar i retre homenatge, amb una vida que batega al ritme dels horts de casa seva, cosa que, per cert, les dota d’una longevitat que ja voldrien les seves parelles.

Doncs això, que a l’Hospitalet ja tenen el seu primer Yoseba, de qui es podria dir que és l’Stan Lee de Cambre, però amb un plus, el d’aquests gallecs insòlits que creen el seu propi món, com l’‘animat’ Fernández Flórez o, millor encara, com Álvaro Cunqueiro, aquell d’aquella anècdota tan deliciosa recollida per Juan Tallón a ‘Libros peligrosos’. Quan va començar a escriure (ofici en què aviat despuntaria) ho va fer a la revista ‘Era azul’. Algú va reparar en l’enorme qualitat de tot el que s’hi publicava, així que es va voler contractar tots els col·laboradors d’una tacada. La sorpresa va ser que tots aquells tipus brillants eren Cunqueiro amb diferents pseudònims. Serà que sí, que Galícia és terra de superherois.