L'or d'Ada Colau

L’or d’Ada Colau surt de les mines del petit poble d’Íquira, al sud-est de Colòmbia, a uns 400 quilòmetres de Bogotà, a 10 muntanyoses hores amb cotxe de la capital. És allà on es troba el jaciment que des de fa un parell d’anys exploten camperols de la regió organitzats entorn de la Cooperativa Multiactiva d’Íquira, que opera segons criteris de respecte amb el medi ambient ajustats al que s’entén, des de l’Ajuntament de Barcelona, que ha de ser una explotació minera. Bàsicament, una explotació justa: amb l’entorn i amb els treballadors. I sí, és l’or d’Ada Colau, però no perquè sigui el que llueix l’alcaldessa a les seves joies improbables –no sol anar d’aquesta manera–, sinó perquè és el que ha fet servir el consistori a la seva primera medalla d’or just: la concedida el 1938 al gramàtic Pompeu Fabra i entregada finalment fa unes setmanes a un dels seus nets, Peio Rahola.

Té condició de pionera la iniciativa de l’ajuntament, donat que no n’hi ha cap altre a Espanya que pugui presumir d’or just. És més: és a penes el quart guardó d’aquesta naturalesa fet amb metall certificat, després de la Palma d’Or de Canes, la medalla del Nobel de la Pau i el Llorer Olímpic dels Jocs Olímpics de Rio. Íquira, per cert, vindria a ser la capital mundial de l’or just, si s’atén que tant el de Canes com el d’Oslo provenen de les seves muntanyes. «Va ser un orgull saber que tot l’or que estem produint estava sent utilitzat per a tot aquest tipus de joies», va declarar fa poc José Ignacio Pérez –un dels camperols convertit en miner després de l’aparició de la veta– en una entrevista que va concedir a la ràdio colombiana. L’or d’Íquira està beneït pel certificat Fairmined que atorga l’Aliança per a una Mineria Responsable (ARM, per les seves sigles en anglès), una iniciativa per transformar la mineria artesanal «en una activitat socialment i ambientalment responsable», segons diu la seva pàgina web. Alguna cosa estan fent bé al petit poble colombià.

41,49 grams

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Naturalment, hi ha un intermediari en aquesta connexió entre l’ajuntament i el petit poble de miners dels Andes: la joieria Majoral, un negoci familiar nascut a Formentera en els anys 70 amb botigues a les Balears i Barcelona que des del 2013 fa servir or just a les seves joies, i que va guanyar el concurs convocat pel consistori per fer la medalla de Pompeu Fabra. «L’opció per aquest or representa una acció directa per canviar les coses», diu el gerent, Francesc Picanyol. A compte del que falli el concurs de l’any que ve, al qual Majoral té intenció de presentar-se, la joieria balear ja té en el seu currículum la fita d’haver fet la primera medalla justa de la història de les medalles d’or de Barcelona, la que el gramàtic català no va poder rebre en vida per culpa, com tantes coses, de la guerra civil. La joieria va fer servir en la seva confecció 41,49 grams de metall colombià.

La qual cosa forma part d’una política més extensa de l’ajuntament per a la compra pública socialment responsable, que duu a terme el Departament de Justícia Global i Cooperació Internacional. Una convocatòria guanyada per Medicus Mundi va posar el consistori en aquest camí, la de canviar l’or de les medalles. Això va portar al concurs, el concurs va portar a Majoral i Majoral va conduir a Íquira, a Colòmbia, el país que abans d’anomenar-se així va rebre a onades de conquistadors que creien en un mite segons el qual un cacic local tenia per ritual banyar-se cobert d’or en una llacuna sagrada. Té sentit.