Un segle a l'ombra dels canons

La Cristina mira receptes de pastissos asseguda a la taula en què té apilats alguns llibres de cuina, d’aquells gairebé artesanalment construïts fascicle a fascicle. Mentrestant, fa glopets a una ampolla d’aigua que té sempre a mà. «Prenc 20 pastilles cada dia i em fan venir molta set», explica. També explica que s’entreté mirant les receptes, però que de pastissos ja en fa pocs. «No tinc ànim», confessa. Però ho vol intentar aquest Nadal. Pels seus nets. Pels seus besnets. A pocs centímetres, el menjador és petitó, el que és el seu marit des de fa 60 anys, el Pepe, mira a la tele la sessió constitutiva de les noves Corts. Es van conèixer a Ceuta, la ciutat d’ella, quan a ell el van enviar allà a fer la mili. Ella tenia 14 anys. «Una nena». «El vaig conèixer com ‘l’electricista’. Fins que vaig venir amb la mare a Barcelona per a la petició de mà, dos anys després, gairebé no em sortia anomenar-lo pel seu nom. Per a mi era l’electricista», relata la dona des de la seva cadira abans de fer un altre glopet a l’ampolla. Pepe, ‘l’electricista’, l’escolta i assenteix. Somriu. Té 93 anys. És la una del migdia i l’escena passa a la casa familiar en què els pares del Pepe es van instal·lar a finals dels anys 20 del segle XX, quan ell, el més gran de tres germans, era un nen.

Al pis de dalt, a la mateixa casa, viuel Jaume, el seu germà petit, que ja va néixer allà. «Aquí, en aquesta habitació», diu obrint la porta i mostrant una petita habitació de matrimoni. «Aquí em va parir la meva mare, a qui al barri li deien Josefina,la molinera, perquè tenia un molí», diu l’home mentre va mostrant amb una barreja de nostàlgia i orgull tots els racons de casa seva. Les seves històries. El barri que anomenava la Josefina ‘la molinera’ la mare del Jaume és el Carmel, on encara –i aquest ‘encara’ no és fútil– s’aixeca aquesta bonica casa. Al carrer de Mühlberg, concretament, a la part alta del barri, aquest mirador de moda de la ciutat.

Sota la casa del Jaume, el Pepe i la Cristina, (encara) es conserva un impactant refugi antiaeri que el Jaume va convertir fa uns anys en celler, però que durant el segle de vida de la casa ha tingut múltiples usos. «Jo no, però el meu germà Pepe sí que recorda quan l’utilitzaven com a refugi, que venien veïns d’altres cases. El que jo sí recordo, de nen, era com l’utilitzàvem de rebost, abans de tenir nevera, per conservar els aliments frescos. Baixava al bar Deliciasbar Delicias [una institució a la zona] a comprar gel», relata Jaume, a qui li costa imaginar la seva vida deslligada d’aquesta bonica casaon al pati del darrere, de conte, sobreviu un gran pi que els va regalar el seu oncle quan eren nens «així de petit i mira’l ara».

Un Montserrat en miniatura 

Abans d’obrir casa seva i la del seu germà i cunyada, el Jaume havia obert el seu anecdotari particular en un passeig pel barri, gairebé una extensió de casa seva (de la seva infància i de la seva memòria): «Mira, aquí jugàvem de nens. Aquestes pedres les anomenàvem Cavall fort». El seu petit Montserrat. Mentre ho explica, unes turistes alemanyes baixen de les pròximes bateries antiaèries, on la seva mare enviava el seu germà Pepe durant la guerra civil amb una olla, perquè l’omplís amb el ranxo que els sobrava als militars dels canons. L’anècdota l’explica el seu germà i la confirma ell, l’electricista, qui conserva la memòria de forma sorprenent. El Pepe també explica que una vegada el va agafar un bombardeig als canons i un militar li va dir que s’amagués sota d’un i es fiqués un pal a la boca. El nonagenari explica que pujaven el turó a veure l’espectacle de les bombes caure sobre la ciutat. Que el Turó brinda una de les millors vistes sobre la ciutat no ho han descobert els centenars de turistes que pugen diàriament a fer-se selfies amb Barcelona als seus peus. «Els anomenen búnquers, però no ho són. Són canons, i quan va acabar la guerra ho van desmantellar tot», precisa el marit de Cristina.

Notícies relacionades

Can Peguera, l'aldea gal·la de Nou Barris

La Marina del Prat Vermell, el barri que busca veïns

Al costat de casa seva, en un terreny verd, ple de matolls, es veu a simple vista l’entrada de pedra a un altre refugi, com el de casa seva. Al barri expliquen que n’hi ha alguns i que alguns d’aquests estan connectats. 

La centenària construcció, testimoni de la història d’aquest enclavament popular de cases autoconstruïdes, és una de les 300 cases afectades pel pla dels Tres Turons, la sentència de mort del qual va ser confirmada en la modificació del PGM del 2010. Fa anys que no té notícies del consistori, però sap que el seu futur –ara com  ara– està escrit i no té un final feliç. Però no es resignen. Per això el Jaume forma part de la nova Plataforma d’Habitatges Afectats dels Tres Turons (PHATT) que lluita per defensar el patrimoni «històric i humà» del lloc desafectant-lo urbanísticament. Salvant les seves cases; la seva història.