BARCELONEJANT

Les alegries de la burgesia

El Palace acull una exposició fotogràfica sobre els seus cent anys d'història que més que una mostra és pura decoració

palaceok

palaceok

3
Es llegeix en minuts
Ramón de España
Ramón de España

Periodista

ver +

Passa per Barcelona el meu amic Ignasi Duarte, autoexiliat a París per l’amor d’una dona (que diria Julio Iglesias), per buscar-se la vida en el món cultural i per deslliurar-se de la tabarra del procés (no necessàriament en aquest ordre). Ignasi s’ha dedicat a moltes coses d’aquestes que no donen ni un duro: algunes obres de teatre amb Roger Bernat (fins que es va emprenyar amb ell), una pel·lícula en portuguès que no va arribar a estrenar-se, articles en diferents publicacions, i ara munta unes converses públiques amb escriptors a Europa i Sud-amèrica que estan la mar de bé.

Recentment, va donar un cop de mà al nostre comú amic Jaume Sisa per posar ordre en aquests dos llibres galàctics que ha publicat Anagrama. Ara està intentant muntar amb Sisa un espectacle basat en els himnes, motiu pel qual vam acabar parlant del disc de Fuerza Nueva (Los Planetas més El Niño de Elche), que a tots dos ens sembla una oportunitat perduda, si bé reconeixem en ell certa habilitat per molestar tothom (reconec que la veu d’El Niño de Elche em resulta tan desagradable com irritant). Li pregunto a l’Ignasi si l’espectacle inclourà ‘El novio de la muerte’,una cançó que ens encanta a tots tres per les seves característiques delirants, però sembla que Sisa no ho veu clar.

Sortim d’una de les poques cases de menjars que queden a Barcelona –concretament en una de situada al costat del mercat de Sant Antoni, motiu pel qual els preus del lloc es mantenen, però les racions han patit una important minva, coses de la gentrificació– i, com els pelacanyes que som, arribem caminant fins a l’Hotel Palace, abans Ritz, per riure una mica del porc burgès, tot i que sigui en efígie. A l’antic Ritz hi ha una, diguem-ne, exposició sobre la nostra estimada burgesia, que, de fet, no és més que pura decoració. Una altra bona idea mal resolta, com Fuerza Nueva.

Esquivant els clients

La cosa es redueix a una sèrie de plafons, amb diverses fotos en cadascun, repartits per les parets del ‘lobby’, així que per veure’ls de prop cal esquivar senyors que llegeixen diaris i senyores que berenen. Els ‘petits fours’ de les senyores fan molt bona pinta i venen ganes de muntar un numeret a l’estil dels Blues Brothers, però ja no tenim edat per fer el punk, sobretot jo, així que mirem les fotos com bonament podem.

Les fotos més antigues, en blanc i negre, són les més dignes; arribats al color, la cosa fa fins i tot una mica de vergonya

Crec que una exposició sobre les alegries de la burgesia local podria ser molt interessant no només a nivell fotogràfic, sinó també social i polític, però l’únic que penja a l’hotel són fotos des dels anys 30 fins a l’actualitat que no van firmades i que empitjoren notablement a mesura que passa el temps: les més antigues, en blanc i negre, són les més dignes; arribats al color, la cosa ja fa fins i tot una mica de vergonya del dolentes que són: algunes les hauria pogut prendre Flowers, el mestre del desenfocament creatiu, en el dubtós cas que aquest visionari se li hagués permès accedir alguna vegada al Ritz, cosa que dubto. 

L’únic salvable

Notícies relacionades

¿Hi ha una cosa salvable en aquesta pseudomostra commemorativa? Bé, la foto de George Sanders esmorzant en batí de setí té la seva gràcia, com la de Roger Moore fumant mentre arqueja una cella, l’únic que mostrava certa vida en les seves encartonades interpretacions; no hi ha ni una imatge de Xavier Cugat, tot i que es va allotjar allà quan va tornar al terròs, i tampoc abunden els grans burgesos de tots coneguts: ni un negrer com Déu mana en tota la mostra.

D’altres s’hauran d’encarregar de seleccionar i ordenar les imatges de les gresques i xeflis dels nostres bons burgesos, que, tot i que ara siguin un bunyol –com els va recordar en el seu moment Manuel Valls–, hi va haver temps en què retornaven alguna cosa a la societat amb la qual es lucraven. S’intueix que la postguerra va ser per a ells una època especialment alegre –ah, aquelles ‘soirées’ en la mítica Parrilla del Ritz–, però poc més. Abunden els no-ningú i els iaios no famosos, així que, parafrasejant François Villon, un surt del Palace preguntant-se: ’Ou sont les bourgeois d’antan?’.

Temes:

Barcelonejant