Anar al contingut

BARCELONEJANT

El que queda de la 'movida'

Foto Colectania acull una mostra que ofereix una idea bastant aproximada d'aquells anys a Madrid

Ramón de España

El que queda de la 'movida'

Els que no van viure els anys de la ‘movida’ madrilenya poden fer-se una idea bastant aproximada del que va anar visitant Foto Colectania (passeig Picasso, 14) i fent un cop d’ull a les imatges que s’hi exhibeixen d’Alberto García-Alix, Ouka Leele, Miguel Trillo i el difunt Pablo Pérez Mínguez, que ens va deixar el 2012 després de fer-nos riure molt a tots. Per als que sí que hi vam ser –tot i que fos de visita-, la mostra té un punt a l’estil magdalena de Proust: les fotos ens porten records, gairebé tots bons. En aquells anys, quan un anava a Madrid, no havia ni de trucar als seus amics perquè el traguessin a passejar; n’hi havia prou amb deixar-se caure pel Rockola per trobar-se’ls a tots, menys Fernando Márquez, ‘el Zurdo’, que era abstemi i donat a retirar-se aviat a casa dels seus tiets, on vivia (Fernando era falangista, del sector Bryan Ferry, i no li anava la gresca).

Per motius que no arribo a explicar-me, mai he dit ni una paraula amb Bárbara Allende, en art Ouka Leele, malgrat haver-me-la creuat en moltes ocasions, tot i que sí que vaig conèixer i vaig apreciar a la seva parella, José María Morera, àlies ‘el Hortelano’, que en pau descansi. Miguel Trillo és un paio extremadament simpàtic que porta tota la vida retratant tribus urbanes: el seu arxiu d’excèntrics ha de ser impressionant, ja que és un genuí enamorat de la moda juvenil, com el protagonista de la cançó de Radio Futura.

Quan em van presentar Alberto García-Alix, em va entrar un cert cangueli, ja que era d’aquesta gent que si te la creuaves de nit per un carreró fosc, et venien ganes de sortir corrents: la jupa de cuir, les patilles d’impressió, la Harley Davidson, els tatuatges, l’expressió de quinqui, la veu de cassalla que empitjorava cada any a causa de l’abús de substàncies il·legals... Després resultava que era un paio encantador i de bona família a qui li havia donat per caminar, com diria Albert Pla, pel costat més bèstia de la vida. A casa de Pablo Pérez-Mínguez, cada dia era nit de Nadal i allò estava sempre ple de gent. Fins i tot jo vaig ser en aquest pis i em vaig entretenir fent una partideta a la màquina del milió que tenia l’home, un dels paios més accelerats que he conegut mai.

Continuació de l’‘underground’ barceloní

Alberto va dir a TV-3 que la ‘movida’ només havia sigut la continuació de l’‘underground’ barceloní. Tenia més raó que un sant, però hi va haver qui s’ho va prendre per un intent de fer-nos la pilota per part de l’artista. Jo encara recordo els anys en què per la meva ciutat apareixien amb freqüència els meus iguals de Madrid, que solien treballar per a revistes alternatives de Barcelona ja mortes. Necessitaríem una exposició sobre aquesta germandat marginal, però dubto molt que s’arribi a fer mai. Quan jo vaig intentar muntar una mostra sobre l’‘underground’ barceloní al CCCB, els seus responsables se’m van torejar amb una habilitat digna del malaguanyat Manolete, i sé d’alguns amics que van intentar una cosa semblant en altres llocs i van obtenir el mateix resultat que jo: zero ‘patatero’.

A Barcelona, les autoritats competents no s’han pres seriosament l’activitat alternativa que hi va haver després de la mort de Franco 

Mentre a Madrid celebren la ‘movida’ fins als del PP, a Barcelona no hi ha hagut manera que l’autoritat competent es prengui seriosament l’activitat alternativa que es va dur a terme des de poc abans de la mort de Franco fins a la consagració de Jordi Pujol. És com si els fes fàstic. O com si no la consideressin prou catalana, que ve a ser el mateix. Aquí la transició només la poden explicar els psuquers, en especial els que s’han passat al nacionalisme per convicció o per grimpar.

Són els mateixos que diuen que la ‘movida’ madrilenya va ser un foc d’artifici del qual no ha quedat res –com si les pel·lícules d’Almodóvar  Zulueta o els discos de La Mode Radio Futura fossin bunyols per a ignorants enlluernats per la modernitat–, quan n’hi ha prou amb acostar-se a Foto Colectania per comprovar que sí, d’acord, en la ‘movida’ hi va haver molt gamarús i molt aprofitat, però també molta gent que es va posar el franquisme a les espatlles i va decidir començar a viure a la seva manera: si es prenguessin la molèstia, en trobarien alguns a les fotos d’Alberto, Bárbara, Miguel i Pablo.

Temes: Barcelonejant