Autòpsia de la 'llamborda' d'Albert Rivera

La campanya electoral va acabar amb dues imatges d’Albert Rivera: sense pronòstics favorables a les enquestes a què agafar-se, el candidat de Ciutadans es va aferrar a una mascota terroritzada i a les restes d’una runa difunta, dues imatges que seran carn de mem pels segles dels segles. Deixem d’ensumar per l’esquena el pobre Lucas (¿quina ment malalta va pensar que era bona idea unir els conceptes ‘Rivera’, ‘llet’, ‘fer olor’ i ‘bebetó’?) i sotmetem la ‘llamborda’ que va enarborar en el debat televisiu, destrossat per una mà anònima, a una acurada autòpsia.

«Això no és un ‘souvenir’ del mur de Berlín. Això és una llamborda de Barcelona, la meva ciutat. Això és el que li llançaven als policies nacionals, als Mossos d’Esquadra, als comerciants, a les terrasses (...) ¿és normal que volin llambordes a la plaça d’Urquinaona, al passeig de Gràcia? Aquesta llamborda representa el desordre públic, aquesta llamborda representa l’amenaça a la democràcia espanyola, aquesta llamborda de la meva ciutat, de la meva terra, de Barcelona, representa l’amenaça a l’Estat de Dret», va proclamar Rivera.

Aquesta, és clar, no era una llamborda

I no, ja ha quedat més que dit, no era una llamborda. Si a París es deia que sota el pavès hi havia la platja, a Barcelona, sota l’asfalt segueixen les llambordes de pedra natural que van ser matèria primera per a les barricades de la Setmana Tràgica i el 19 de juliol. Però els vàndals no es van molestar a fer arqueologia, sinó que van trobar més pràctic descalçar, un a un, els panots (rajoles de ciment, de 20x20 cm.), trencar-los llançant-los a terra i llançar-los contra les línies policials, a la plaça d’Urquinaona.

¿D’on va sortir el panot de Rivera? ¿O la representació d’un dels panots efectivament llançats, si ens atenim a la textualitat de les seves paraules? Potser un propi de Rivera el va comprar a internet o en un magatzem de material de construcció i el va partir per la meitat. Però no correm a assenyalar un culpable. Van poder recollir-lo els de Cs al seu passeig de campanya pel camp de batalla amb cara de Robert Duvall al delta del Mekong. O se’l va emportar algun policia com a record. Perquè sí, malgrat el que diguin les desenes de ‘twitter-experts’ que s’han afanat a desmentir Rivera, a les voreres (no a l’illa central) de la plaça Urquinaona sí hi ha rajoles amb la flor. I moltes. Bé, no tantes: dels clars d’on es van arrencar panots, alguns corresponen a ‘flors’ que van acabar caient sobre els caps de la policia. 

Perquè la història de l’enllosat de les voreres de Barcelona és la d’un caos panòtic que explica per què a Urquinaona hi ha, no un model de panot, sinó nou. A diversos racons de les voreres que envolten la plaça hi ha mostres de cada un delscinc models originals establerts després d’un concurs el 1907: la flor, el de ‘quatre pastilles’, el de quatre pastilles amb cercles al seu interior i els molts més rars del ‘clauer’ o ‘calavera’ (davant el conservatori del Liceu, el Teatre Borràs i les cantonades amb Trafalgar, Ronda i Alí Bei) i l’‘ensaïmada’ (just girant la cantonada d’Alí Bei). I a més, el panot amb quatre barres utilitzat per assenyalar passos de vianants per a invidents, i tres versions dels setanta utilitzades davant els blocs de l’‘era Porcioles’ del costat oest de la plaça: les de cinc i sis barres, i altres, amb 50 petites pastilles en relleu. Examinats els buits, a la policia li van ploure pastilles, flors i barres, però no calaveres, ensaïmades o clauers.  

Notícies relacionades

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

La història del panot, que expliquen a dos llibres molt disfrutables Danae Esparza i Frederic Perers, va començar amb aquest concurs que va intentar posar ordre a les voreres de l’Eixample, pavimentades llavors amb asfalt, ciment, lloses de pedra, terra que s’enfangava o nombrosos models de rajoles de ciment. El panot, barat, pràctic i, com es va demostrar fa uns dies, desmuntable, es va imposar però en forma de ‘patchwork’. Van sobreviure alguns models preconcurs. Inicialment cada propietari havia d’enllosar al seu gust la vorera davant de casa seva. Després van sorgir nous dissenys. I quan els arquitectes de Maragall van voler posar ordre, dictant com a únic model el de quatre pastilles, que drena millor l’aigua de la pluja, la cosa va acabar en compromís: es van atendre les peticions de salvar la icònica flor de Barcelona i ara només s’instal·len aquests dos models, deixant la resta aïllats en forma de reserves en procés d’extinció.

Conclusions: efectivament, no era una llamborda, era un panot, o rajola de ciment. Sí, els manifestants van engegar i van llançar a la Policia Nacional a la plaça d’Urquinaona panots com el que va mostrar Rivera. No, no consta que ho fessin al passeig de Gràcia o altres punts de l’Eixample contra ‘botiguers’. I sí, per cert, als Mossos els van llançar llambordes-llambordes. N’hi ha, en versió moderna i sostenible (alternats amb franges de gespa perquè l’aigua es filtri al subsol) al passeig de Sant Joan, on van ser arrencats, trencats i llançats contra la Conselleria d’Interior.