La Barcelona acampada

No és la primera i molt probablement no serà l’última.L’acampada  d’aquests dies a l’entorn de la plaça de la Universitat és l’expressió d’un desencant, el crit d’una generació de puntes arrodonides que no encaixa en un puzle d’angles rectes. És un pols a un sistema del qual se senten exclosos. I per això es planten enmig del carrer, a les places, als parterres, a l’asfalt; perquè en el destorb i la resistència creuen veure-hi l’oportunitat que la realitat els nega. No és la primera perquè ja va passar el 1994 amb la lluita a favor del 0,7% solidari, o el 2003 contra la guerra de l’Iraq, o el 2011 amb el moviment delsindignats del 15-M. O fins i tot el juliol del 2018, amb la revolta del taxi. També hi ha hagut acampades al Palau Sant Jordi els dies previs als concerts de Justin Bieber (2013)oTake That (2007), però aquest és un altre tipus de fenomen social. Aquí s’abordarà la tenda de campanya com a palanca de canvi. Així va ser la Barcelona que va dormir al carrer, amb les seves similituds i les seves lliçons. 

1994 Nord i sud

L’octubre de 1994, un grup de persones vinculades a la universitat es va reunir per debatre possibles accions en favor d’una inversió públicamés gran a països en vies de desenvolupament. Tot es resumia en un percentatge, el 0,7% del producte interior brut (era la recomanació de l’ONU), perquè com qualsevol causa, era necessari un titular, un lema, un estendard. Però era molt més: es tractava d’obrir una reflexió profunda sobre la relació entre el nord i el sud, entre els rics i els pobres, amb una vocació, precisament, de canviar aquest ordre mundial. Madrid ja tenia una acampada en marxa, i a la trobada van dir que si sortien 20 tendes, es tirava endavant. Se’n van apuntar 60 i el 12 de novembre van ocupar les dues parcel·les d’herba que flanquegen l’entrada del Palau Reial de Pedralbes. Van arribar a ser més de 1.000 tendes repartides per tota la Diagonal, amb el mèrit afegit que aquí no hi havia xarxes socials, ni Telegram ni cap recolzament digital que ajudés a amplificar la mobilització. Va ser a l’antiga: gràcies al boca orella i a la difusió en els mitjans de comunicació. Potser per això no va ser una acampada estrictament juvenil, amb gent dormint de totes les edats, fins i tot algun pensionista.  

Es van quedar a l’avinguda fins al 18 de desembre, quan un grup d’irreductibles va decidir traslladar la queixa a les entranyes de la política catalana, a Sant Jaume. La matinada del 22 al 23, la Guàrdia Urbana i els Mossos els van treure a cops. Van destrossar les tendes els sacs de dormir, i l’acampada pel 0,7% es va acabar així, de mala manera. Alguns, unes quantes desenes, es van quedar dormint al ras fins al dia de Nadal, al costat del pessebre que cada any instal·la l’ajuntament. El 25 de desembre van posar fi a la primera acampada reivindicativa de la història recent de Barcelona amb una jornada de dejuni. Era una manera de recordar que molta gent viu així: sense casa i sense menjar.

2003 ‘no’ a la guerra

El 15 de febrer del 2003, centenars de ciutats de tot el món van sortir al carrer contra la intervenció dels Estats Units a l’Iraq. A Espanya, amb José María Aznar perdent el cap per George Bush, amb la foto a les Açores al costat del ‘premier’ britànic Tony Blair, els ànims estaven escalfadets. El ‘no’ a la guerra, simbolitzat per una bomba aèria ratllada dins un cercle, també es va deixar sentir amb força a Barcelona, amb un milió d’ànimes a l’Eixample. L’espectacular foto que acompanya aquestes línies, obra d’Albert Bertran, n’és una bona mostra. «La gent és millor que els seus líders», escrivia l’endemà Antonio Franco, director d’El Periódico, en el seu article d’opinió. Allò va ser l’espurna d’una acampada que va arrencar al Pla de Palau el 20 de març del 2003 amb tot just una quinzena de tendes. Va passar quatre dies després de la instantània del president del Govern al costat del cap del món modern, amb un braç paternalista sobre l’espatlla del líder del PP que tantes i tan eixerides lectures va generar.

Pocs dies després, el campament va agafar també múscul a Francesc Macià, a l’entrada de l’acabalat Turó Park. I aquí internet ja va jugar un paper rellevant, sobretot a través de fòrums i llistes de correu ‘online’. Allà es van instal·lar, entre altres, una jove de 17 anys que responia al nom de Fiona i que assegurava que havia acampat a l’esquena del seu pare. La prudència no era gratuïta, ja que parlem del llavors eurodiputat del PP Alejo Vidal-Quadras. El 30 d’abril, la protesta va mudar de pell al traslladar-se al campus universitari de la Diagonal, concretament, a un aparcament de terra, dur, incòmode, allunyat dels serveis. L’acampada de Pla de Palau ja havia plegat veles una setmana abans, i una altra a Sant Jaume va ser desallotjada per la policia el dimarts 15 d’abril de matinada. És curiosa l’al·lèrgia que sempre han generat les tendes tan a prop de les seus del consistori i el Govern. Hi va haver un intent d’acampada a la plaça de Catalunya el dia de Sant Jordi, però va ser avortat.

La mudança cap aquell lloc amagat darrere les facultats va ser la crònica d’una mort anunciada. Ja cap al final a Francesc Macià, la protesta havia començat a degenerar. Bagdad havia caigut i a la plaça van començar a arribar grups antisistema radicals. «És un espai públic i no podem prohibir l’entrada a ningú», assegurava una de les veteranes del lloc. Hi va haver baralles i la brutícia es va començar a acumular. Allò va perdre l’essència. Van marxar. Darrere els edificis de la Universitat de Barcelona amb prou feines van aguantar uns dies. 

2011 Democràcia real ja

La crisi començava a castigar amb força. El 2010 es va produir una retallada important a la butxaca dels pensionistes i els funcionaris. I a començament del 2011 va començar la primavera àrab, el despertar acordeònic d’un grapat de països africans que van començar a dir prou a uns règims autoritaris amb una pàtina de democràcia. Així, amb un pòsit carregat d’arguments, es va arribar al 15 de maig del 2011, dia en què mig centenar de ciutats van sortir al carrer sota el lema ‘democràcia real ja, no som mercaderia en mans dels polítics i els banquers’. Aquell diumenge, un grup d’unes 40 persones va decidir acampar a la madrilenya Puerta del Sol. Van ser desallotjats per la policia, que havia tingut una llarga nit de disturbis. Tres dies després, després de diversos intents, el campament es feia perenne. Segons xifres oficials, al cap d’una setmana ja eren prop de 25.000 els inquilins a la plaça de les campanades. 

Barcelona va seguir la línia de Madrid i el dilluns 16 ja tenia un 15-M muntat a la plaça de Catalunya. Se’ls afegirien Càceres, València, Lleida, Palma... La junta electoral (el diumenge 22 de maig estaven convocades eleccions municipals i autonòmiques a 13 regions) va intentar fer valer la seva llei perquè les tendes se n’anessin. No ho va aconseguir. En el cas de la capital catalana, el 27 de maig es va produir un desallotjament que va desembocar en una intervenció policial desproporcionada per part dels Mossos d’Esquadra. Es va actuar tard, amb pocs efectius i durant massa temps. Van deixar 120 ferits i molt tocada la imatge del conseller d’Interior, Felip Puig, que, com sol passar, va fer pinya a favor de l’operatiu. Lluny d’apagar la flama del 15-M, la intervenció va alimentar encara més els indignats, que van tornar a la plaça.

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Aquella va ser la primera manifestació de malestar d’una generació amb tota la pinta de ser la primera en democràcia que viurà pitjor que l’anterior. Per això van decidir fer política en els marges del sistema. Podem s’havia fundat un any abans, però a partir del 15-M va passar de la categoria d’experiment a la de realitat consolidada. Ha sigut sens dubte l’acampada que ha deixat un rastre més gran en la societat, però, com les anteriors, tampoc va tenir un final còmode. La de Madrid plegava les tendes el 12 de juny, però la de Barcelona s’enrocava amb un grupuscle del qual els organitzadors es van desmarcar per complet. No van marxar fins a la nit del 29 de juny, davant la mirada atenta dels Mossos, que no van haver de desenfundar la porra. Reparar la plaça, després de 45 dies de campament, li va costar a la ciutat gairebé 250.000 euros.

L’acampada d’Universitat va engegar el 30 d’octubre. És de llarg la més trasversal de totes. Al desencant per la sentència del judici del procés s’afegeix altre cop el buit social d’una joventut que no veu un futur clar, però també s’hi suma la inquietud per la crisi climàtica, el problema de l’accés a la vivenda o la igualtat de gènere. Com totes, ha començat amb unitat i esperança. És impossible predir el seu final, però no hi ha dubte que el 0,7%, l’Iraq i el 15-M han deixat algunes lliçons, com que totes van ser un toc d’atenció més o menys sonor als polítics, que la policia no està per orgues i que a l’hivern acostuma a fer molt fred.