BARCELONEJANT

Disparar contra la culpa, la por i la vergonya

L'exposició 'Material sensible' mostra com la fotografia ajuda les víctimes d'abusos sexuals a verbalitzar el dolor per al qual no troben paraules

zentauroepp50758855 05 1 2019 barceloneando exposici n material sensible beatriz191106195933

zentauroepp50758855 05 1 2019 barceloneando exposici n material sensible beatriz191106195933
zentauroepp50758871 05 1 2019 barceloneando exposici n material sensible isha no191106200022
zentauroepp50758856 05 1 2019 barceloneando exposici n material sensible bea ba 191106200037

/

4
Es llegeix en minuts
Natàlia Farré
Natàlia Farré

Periodista

Especialista en art, patrimoni, arquitectura, urbanisme i Barcelona en tota la seva complexitat

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Un de cada cinc menors pateix abús sexual abans dels 17 anys. Entre el 80% i el 85% d’aquestes agressions es produeixen en l’entorn familiar. Iel 60% de les víctimes no rebran mai ajuda, mentre que el 90% no explicaran què va passar fins a l’edat adulta. No hi ha paraules per adjectivar tant horror i tanta indecència. I moltes vegades tampoc hi ha paraules per verbalitzar tant dolor. Peròallà hi ha les imatges per arribar on no arriba la veu. Allà hi ha la Fundació Vicki Bernadet Photographic Social Vision per ajudar a expressar el que fa més mal. I allà hi ha, també, ‘Material sensible’, l’exposició fotogràfica resultat del treball de les dues institucions amb la Bea, l’Isha, la Mireia, la Beatriz i la Momo. Cinc dones que van ser durant la seva infància blanc dels abusos. I cinc dones que ara disparen amb la càmera a la por, la vergonya i la culpabilitat, sentiments comuns en totes les històries.

La mostra lluu, fins dissabte, a Chiquita Room, un petit i encantador centre d’art i creació contemporània que és també galeria i espai de residència artística, alhora que llar de la seva impulsora: Laura González Palacios. Una periodista reconvertida en comissària i agent cultural per a qui l’art és una eina de reflexió i denúncia; i una comissària i agent cultural que no entén la creació si no és compromesa. De les parets de l’espai han penjat des de llibres d’artista (la passió de González Palacios) fins a material sobre l’impacte que la rehabilitació del mercat de Sant Antoni ha tingut al barri, el mateix que ocupa Chiquita Room, que ara exhibeix els trets de la Bea, l’Isha, la Mireia, la Beatriz i la Momo.

Una de les imatges amb què la Bea narra la seva vida. / BEA

Una, dues, tres... mans

Les cinc dones han protagonitzat un taller participatiu de creació fotogràfica. Teràpia grupal amb la càmera a la mà. No és fàcil expressar els fets. I, pitjor encara, no sempre es rep l’ajuda esperada al verbalitzar-ho. No per falta de ganes, sinó per manca de recursos: qui no ha viscut agressions no té mecanismes per empatitzar sense caure en un excés de paternalisme o de morbositat. Així que la Fundació Vicki Bernadet i Photographic Social Vision s’afanen en llançar una, dos, tres (les que facin falta) mans per ajudar les víctimes a treure tot el que porten dins i poder continuar vivint. A jutjar pel que sembla en l’exposició, ho aconsegueixen. «Hi ha com una teranyina interior i se n’ha d’anar tirant cada filet. Fer-ho amb paraules és massa complex, amb la càmera és molt més fàcil, surten coses molt significatives de les quals no eres ni conscient». Paraula de la Beatriz.

La Mireia s’emociona quan mostra el seu treball fotogràfic. Encara li fa mal. I és queel dolor no se’n va però sí que es pot controlar. «És poder sentir-me trist sense que passi res, hi continua havent dies en què m’embarga la pena, però no és igual que abans». A les seves fotos hi ha optimisme. Bé. De fet, n’hi ha en totes. També en les de la Bea, amb una història d’abusos, prostitució i drogodependència a l’esquena. «En les meves imatges hi ha el passat, el present i el futur. El passat és fosc, ombrívol; el futur és lluminós». Una altra vegada, bé.

33 L’Isha ha aconseguit a poc a poc fotografiar-se a si mateixa. / ISHA

Una mica d’empatia

I a rialles riu la Momo, tan vital com vulnerable. I creativa. El seu era l’art, però l’hi van treure mentre li treien la innocència. Mostra orgullosa la seva ‘Capsa de les entranyes’. Art objetual en tota regla. Un recipient en el qual guarda totes les fotografies que li fan mal. Ha aconseguit tancar-les, i només les mira quan té forces per a això. En contraposició a l’infern de la caixa, un autoretrat que és pura energia. El mal és immens, però les seves ganes de sortir del pou, incommensurables. Bé de nou. L’Isha parla tant com poc explica. Li costa. Per això són mínimes les fotografies que exhibeix. «Vaig començar a fotografiar tot el món menys a mi. Al final em vaig adonar que havia d’enfocar la càmera cap a la meva persona». Ara es fa fins i tot ‘selfies’.

Notícies relacionades

Material sensible que és rellevant com a experiència vital per a les cinc dones, però és també un missatge per a les moltes víctimes que no denuncien ni demanen ajuda. «L’exposició interpel·larà molta gent, però sobretot aquelles persones que necessiten recolzament: han de pensar que es pot sortir del pou», afirma una de les cinc, no importa qui. La mateixa que apunta: «Exposar suposa un gran pas, ja que l’abús és un secret a veus. Pràcticament tots ho saben però ningú diu res, llavors ¿per què l’he de continuar ocultant? M’agrada aquest projecte, em sento molt orgullosa del treball i el vull ensenyar, no per a mi, sinó per a tots i totes».

Doncs això, fins dissabte, l’empatia és ben rebuda a Chiquita Room.