Open House: mort i resurrecció de Barcelona

En la seva desena edició, Open House s’ha revelat (verb més que adequat, com es veurà ara) com l’evangeli de Barcelona. Aquesta cita cultural de tardor ja no és només una saturnal de l’arquitectura en què cada any per aquestes dates s’obren al públic edificis habitualment inaccessibles, 208 aquest 2019, satisfent així el vici ‘voyeur’ que és present poc o molt en tot el món, sinó que va un pas més enllà. Com un evangeli del totxo, Open House ha relatat en aquesta dècima i exitosa edició la mort i resurrecció de Barcelona, que es diu aviat. Posem-nos, doncs, mans a l’obra per sostenir una afirmació tan atrevida.

Primer, és clar, la mort. La qüestió és que aquest any, a l’equip organitzador de l’Open House li va cridar l’atenció el treball de final de grau d’una estudiant d’Eina, Mireia Banchs Gual, sobre la destrucció del teixit comercial de Ciutat Vella en aquesta dècada que aviat acaba. ‘Esborrant la ciutat’. Així va titular el seu treball. Podria haver utilitzat un altre verb i no s’hauria equivocat, però es pot suposar que l’ús de paraules grolleres en un treball de final de carrera no sembla adequat.

Sobre aquest comerç que ha mort aixafat per lloguers abusius i per la mentalitat rendista de bona part dels amos de la ciutat s’ha escrit i molt. A la majoria d’aquestes botigues se’ls han dedicat molt sincers obituaris en la premsa. El que ha organitzat aquest any Open House és una ruta per aquest cementiri, perfectament geolocalitzat perquè tots aquests establiments van ser premiats a començaments dels 90 amb unes plaques honorífiques encaixades a les voreres, amb el convenciment llavors que serien eternes. Total, que minuts abans de les 11 del matí hi havia ja al costat de la font de Canaletes una freqüentada cua per assistir al funeral itinerant. El lloc de la cita no era casual. Just allà està una de les vergonyes més grans de la ciutat, el cadàver profanat de Musical Emporium, l’excepcional botiga de partitures i instruments musicals que va obrir al públic l’any 1900 en el número 129 de la Rambla i que el 2014 va tancar per culpa d’una inassumible pujada del lloguer. D’aquell negoci que ennoblia la ciutat només en queda la fusteria exterior. A dins, en un absurd inconcebible, s’aixeca la garita de seguretat d’una oficina de canvi de divises per a estrangers. De vegades un es pregunta si era necessari que el Charlie Marlow de Joseph Conrad remuntés el riu Congo per descobrir l’horror.

La processó organitzada per Open House té parada en llocs previsibles i, no per això, menys sorprenents, com El Indio, del carrer del Carme, negoci de teles a metres tancat també amb presses el 2014 perquè se suposava que el local tenia desenes de pretendents i, no obstant, segueix amb les persianes abaixades. La ruta acaba com ha començat, amb un cas tant o més infame que el Musical Emporium, a la confluència dels carrers de Portaferrisa i del Pi. Allà hi havia l’original i deliciosa xocolateria Fargas, fundada el 1827, i l’antiga Filatèlia Monge, inaugurada el 1878 amb un treball d’ebenisteria interior que mai deixava indiferent. De la primera, reallotjada en uns altres baixos comercials sense gaire gràcia, només en queda a la cantonada mateixa un cartell. De la segona es va retallar la porta d’entrada i es va traslladar uns metres més enllà per a, se suposa, donar-li presència a les galeries comercials que ocuparien el conjunt de la finca. Aquest era el pla. Explica Suetoni en la seva ‘Vida dels 12 cèsars’ que Calígula va robar de la tomba d’Alexandre el Gran la cuirassa del conqueridor macedoni i que es passejava amb ella per presumir. Era tan ridícul com quan es vestia de Venus, que també ho feia. Doncs això.

Amb tot, cal matisar que aquest afany de Barcelona per lesionar-se no és nou. Els grans arquitectes del modernisme local (Gaudí, Puig i Cadfalch, Jujol...)van ser autors no només dels edificis pels quals se’ls recorda, sinó també per una constel·lació de baixos comercials que han caigut en l’oblit perquè ja no estan allà. El Kentucky Fried Chicken de la cantonada de Ferran amb la Rambla era, abans, una obra de Puig i Cadafalch. Al 57 de Ferran hi havia una farmàcia de Jujol de la qual només es conserven un parell de fotos que remarquen fins i tot que lisèrgic podia arribar a ser aquell geni de l’arquitectura. Avui es venen allà suvenirs. A la plaça de Catalunya, a la cantonada amb la Rambla de Catalunya (potser els més veterans ho recordin) hi havia La Lune, el més ‘parisienne’ dels cafès de Barcelona. El seu lloc l’ocupa ara una de tantes botigues Desigual de la ciutat. Potser el nom és una metàfora d’alguna cosa, però costa agafar-li el què.

La cosa, abans d’anar a l’evangèlica resurrecció promesa en les primeres línies, és que aquest ‘ecce homo’ de ciutat ja va morir en anteriors ocasions i d’altres tantes vegades va ressuscitar. D’això va sempre, en el fons, Open House, d’arquitectures d’al·leluia, d’edificis de totes les èpoques que sobresurten no només per les seves formes, sinó precisament perquè retraten les seves respectives èpoques. Total, que una vegada finalitzat el funeral per les botigues del centre, una formidable idea era anar fins al número 251 del carrer de Pujades, una finca particular de cinc pisos obra del suís Thomas Lussi i la catalana Lola Domènech. Ha sigut una de les joies de l’Open House, alguna cosa així com una versió de butxaca d’una altra de les grans alegries d’aquest Open House, la Borda de Lacol, premi Ciutat de Barcelona del 2018, un conjunt de vivendes aixecades per la fórmula de cooperativa en el número 85 del carrer de la Constitució, a Sants, a un pas del terme municipal de l’Hospitalet.

La història de l’obra de Pujades ha corregut de boca en boca. Quatre parelles d’amics estrangers però que en algun moment de les seves vides van arrelar a Barcelona van acordar comprar per separat un solar i aixecar cinc vivendes (la cinquena, la sobrant, la van llogar) tal com desitjarien viure, amb espais comuns i altres de privats, no com decideixin els avorrits promotors immobiliaris de la ciutat, que no surten de la sota, el cavall i el rei de l’arquitectura, amb apartaments mimètics uns d’altres, mai concebuts per a noves maneres de viure. El promotor privat mai arrisca. És més, tal com apunta Domènech, és tot un símptoma que moltes persones, quan compren un pis, el primer que sospesin és quines parets tirar.

El solar que aquestes quatre parelles van comprar no era gran cosa, de tot just sis metres d’amplada de paret davant la vorera i, a més, enmig del barri que va fer malbé als anys 90 peces notables de la seva arquitectura industrial per donar pas a promocions de vivendes esterotipades, sense ànima. A la seva manera, aquest edifici per a quatre amics (així el van batejar) apunta maneres per passar a ser en un futur immediat part del nou patrimoni arquitectònic del Poblenou, amb tota aquesta pell exterior de finestrons de fusta que fan que els passejants aixequin la vista.

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Els finestrons de fusta, amb lames inclinables per regular l’entrada de la llum, van ser molt comuns a Barcelona durant dècades, tot i que amb un defecte excel·lent. Eren de pi, fusta que tota ciutat marinera (això del que presumeix de vegades Barcelona i no hauria de fer-ho) sap que és poc amiga d’estar a la intempèrie. Tota la façana anterior i la posterior també d’aquesta finca és d’iroko, la teca de l’Àfrica, formidable per construir canoes allà on creix. La resta de l’edifici és de materials propis d’aquell Poblenou que ja no existeix, peces ceràmiques i formigó.

Open House tornarà l’any que ve. L’edició d’aquest cap de setmana (per als amants de les classificacions) ha tingut els seus edificis més freqüentats. A dalt de la llista està, curiosament, una obra no molt alta, a la qual el públic puja per l’inesperat que és que tingui una escala interior. És l’Arc del Triomf. El segon de la classificació és la presó Model. A saber quines lectures haurien tret d’això Jung i Freud.