Nostàlgia del boig autèntic

Hi va haver un temps en què identificar el boig era fàcil: era el que parlava sol pel carrer. Quan la gent es creuava ambalgú que anava parlant amb si mateixde seguida pensava en bogeria, i per si de cas s’apartava. Hi havia variants de parlar-se a un mateix, com entaular conversa amb les clavegueres, les plantes o els planetes, però al cap i a la fi venia a ser el mateix. Eren altres temps. Als bojos els deien bojos, hi havia un boig per poble iparlar pel carrer era patrimoni de la bogeria. No per res els grans bojos cinematogràfics solen tenir una escena memorable en què parlen sols, que ratifica la seva condició de pertorbats. Jack Torrance. Travis Bickle. «You talking to me?», li pregunta al seu reflex el taxista endimoniat.

Ara, al boig costa distingir-lo. Des que la tecnologia permet parlar per telèfon sense tenir un telèfon a la mà,la bogeria ha perdut el monopoli sobre aquest gest,que ja no és patrimoni d’uns quants. Ara, tothom parla sol. Per al paisatge urbà,és igual que parlin sols o que sembli que parlin sols:l’efecte és el mateix. La ciutat del segle XXI és un lloc on la gent va pel carrer parlant a l’aire que els precedeix, fent gestos amb les mans com si tinguessin el seu interlocutor davant icompassant les seves accions amb la conversa en marxa. En la visió del boig panorama, algú que hagués estat absent 30 anys d’aquest món pensaria que mentrestant s’ha propagat una epidèmia d’extravagància.

Converses en l’aire

El passeig de Gràcia, la cantonada amb Gran Via, un dia assolellat, un migdia; multituds a les voreres i els passos de vianants. Un encreuament del nostre temps en una ciutat del nostre temps. Telefònicament parlant està poblada de turistes que miren el mòbil i de locals que miren el mòbil, i entre ells, algun turista i algun local quesembla que li parlin a la brisa o a un amic imaginari. Però no: l’amic imaginari és un remot oient que escolta una descripció en anglès sobre la nit de festa que el turista va passar la nit anterior –inclosos detalls sòrdids i, segons com es vegi, de mal gust–, o algú no tan remot convertit en dipositari d’un inventari de queixes que el local aboca sobrealgú a qui titlla d’«imbècil»,i més endavant, de «‘gilipolles’». Un ni tan sols un s’ha de fixar en els orelleres/antenes blanques que els brollen de les orelles per saber que esno tracta d’autèntics bojos. Els autèntics bojos no van pel carrer cridant les seves converses amb si mateixos.

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

De l’efecte de les noves formes de comunicació sobre la vida de les ciutats s’ha escrit en abundància. Al cap i a la fi, no ha canviat només la forma en què la gent es comunica: ha canviat la forma en què habiten la ciutat. La gent es mou d’una altra forma i es relaciona amb la ciutat d’una altra forma (si són al telèfon, bàsicament la ignoren). De les noves manereshan brollat noves paraules,la qual cosa era difícil que no passés considerant l’envergadura del canvi. «Han canviat els hàbits i ha canviat radicalment el paisatge de la ciutat», convél’experta en comunicació personal Teresa Baró. «Parlem sols pel carrer, tenim, de fet, converses bastant personals a l’espai públic, bastant privades, perquè s’ha perdut el pudor. Tots hem tingut la sensació, al carrer o al transport públic, d’estarassabentant-nos de coses de les quals no ens hauríem d’assabentar».

La mala premsa que tenia parlar pel carrer ha canviat. «Parlar sol no és de bojos», proclamen diversos articlesa mà via internet. Ara és senyal d’intel·ligència. Però, d’altra banda, sempre s’ha dit que els bojos expressen una forma de lucidesa que no està a l’abast dels assenyats. De manera que no és exactament un món d’insans el que trobaria el gran absent, sinó un evolucionat planeta en el qual la gran majoria ha fet el salt cap a la més clarivident forma d’estar.