Open House Barcelona torna amb 208 stripteases arquitectònics en dos dies

El 1933, l’edifici més alt entre el Besòs i el Llobregat era a l’Hospitalet. Fa 44,5 metres fins al terrat. El Gratacel de Collblanc. Així es va batejar aquest zigurat protoracionalista concebut per Ramon Puig Gairalt, un arquitecte avui poc recordat, i això que a punt va estar de ser l’Ildefons Cerdà de l’Hospitalet, ja que va presentar a concurs un pla per ordenar la que avui és la segona ciutat de Catalunya amb una trama de quadrícula. No li van fer cas. Que diferent que hauria sigut la història metropolitana. Però aquesta és matèria per a una altra ocasió. El que interessa aquest cap de setmana és que el Gratacel de Collblanc és una més de les 239 propostes de l’Open Houseel gran striptease tardoral i arquitectònic de Barcelona i cinc ciutats veïnes. És una cita excel·lent que exhibeix una musculatura impròpia per a una criatura de 10 anys, que són els que compleix aquest 2019.

A l’striptease del 2018 van respondre com a públic més de 63.000 persones, xifra gens menyspreable, però no rècord de l’Open House. Va ploure. Aquest cap de setmana, si el mal temps polític no ho impedeix, el programa ofereix la visita de 208 edificis i 31 itineraris, com per exemple aquesta necròfila ruta per les centenàries botigues extintes de Ciutat Vella i, tot això, majoritàriament, a Barcelona, però també a cinc ciutats més que ja no mereixen el cognom de convidades, perquè repeteixen cada any. Ja són part essencial de l’Open House. Són Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Vilassar de Dalt, l’Hospitalet i, per descomptat, perquè es tracta d’arquitectura, Jujolàndia, o sigui, Sant Joan Despí, on va néixer i va deixar empremta el col·lega de professió que tant admirava Antoni Gaudí, Josep Maria Jujol.

L’oferta de l’Open House val la pena que s’explori amb paciència. Cadascú trobarà al catàleg la forma de la sabata que s’ajusti als seus interessos i inquietuds, però, a tall de calçador, tot seguit, alguns suggeriments per posar-se a caminar. Els títols, sigui dit només per aclarir, no surten del catàleg. Són només hams.

L’altre cotxe de Walter White

Elisenda Bonet i la resta de l’equip d’Open House lluiten cada any per incorporar-hi novetats. Aquest any en són 74, que es diu aviat. Un exemple són els antics menjadors de la Seat. Construïts durant la primera meitat dels anys 50, van trencar motllos. En un sector industrial en què, des de temps de Henry Ford, l’obrer era només una màquina més de la cadena de muntatge, aquells menjadors van ser una gosadia, amb una arquitectura en forma de pinta que trencava la monotonia gràcies a les zones enjardinades que s’intercalaven entre cada zona de taules de dinar.

Els menjadors de la Seat són, efectivament, a la Barcelona més inhòspita, al carrer de la Zona Franca, on fins i tot les brúixoles perden el nord, però l’excursió val la pena perquè de postres se serveix una visita al pavelló on la Seat reuneix la seva col·lecció de cotxes històrics, un lloc emocionant per als qui ja són cinquantins o més, però que també té el seu què per a les generacions més joves. El ‘pandapapamòbil’, o sigui, el Panda que Seat va apanyar en un tres i no res a Joan Pau II el 1982 és, per si sol, el retrat d’una època, però per a aquesta generació més jove va un repte, decidir si és cert que el Pontiac Aztek de ‘Breaking bad’, com es va dir, és el cotxe més lleig de la història de l’automoció o si el Seat 133 podria disputar-li aquest títol.

El modern és allò antic

El modernisme, lògic, despunta any rere any a l’Open House. La visita a la Casa Sayrach, per exemple, sol ser un ‘hit’, no només perquè sigui una branca H.R. Giger del modernisme, sinó perquè l’actual descendent de la saga dels Sayrach realitza de vegades la visita guiada a la que és encara casa seva. La llista de modernismes del catàleg és llarga (Casa Thomas, Casa Planells, Palau Macaya, ¡del qual per fi és possible veure el cul!...), però aquest any val la pena destacar una singularitat, la Casa Enric Llorens de Grau, perquè representa molt bé els temps que corren. És al número 261 del carrer de Còrsega. Allà, Josep Pérez Terraza va aixecar edifici prototípic del tardomodernisme, amb aquests principals que et deixen bocabadat. La finca és buida i està pendent d’obres de reforma. Els antics llogaters van marxar i n’arribaran d’altres que pagaran rendes mensuals més altes. Vaja, la Barcelona de Milton, no de John, el poeta, sinó Friedman, el del liberalisme salvatge. És a dir, l’any que ve ja no serà visitable. El projecte, en qualsevol cas, té una cosa lloable. Preveu conservar l’esperit de la finca, la seva bellesa interior, desdenyada durant els recents anys del façanisme, en què el gremi dels arquitectes, molt alegrement, van acceptar encàrrecs per enderrocar finques meravelloses i conservar-ne només la façana. No serà aquest el cas, afortunadament.

La Paloma abans de la revetlla

El març passat, l’Ajuntament de Barcelona va publicar un interessant treball d’investigació de Jaume Artigau, arquitecte, i Francesc Mas, historiador, sobre les més de 125 fàbriques que entre 1738 i 1856 van ficar de ple aquesta ciutat en l’era de la industrialització. Eren les cases fàbrica, la versió manufacturera de la masia catalana, on els amos vivien de vegades allà mateix. Com a tipologia arquitectònica, no només es mereixien un llibre, sinó també un espai a l’Open House. Cinc visites a cases fàbrica ofereix la cita d’aquest cap de setmana, conservades gràcies al fet que van trobar al seu dia col·locació en un altre ús, com l’Ateneu del Raval, antiga factoria de teixits del carrer Reina Amàlia, o, millor exemple encara, el número 27 del carrer del Tigre, La Paloma, sala de ball sense igual, fins a 1843 una més de les fàbriques a ponent de la Rambla.

L’arquitectura cromosoma XX

El cartell oficial de la desena edició de l’Open House té un aire a Sónar. És el retrat d’una dona amb la cara tapada per un ‘post-it’ circular mig desenganxat. Rere aquesta taca groga s’amaga Pilar Casas Mur, una de les primeres arquitectes col·legiades d’Espanya, nascuda, curiosament, en una casa fàbrica. Open House proposa aquest 2019 il·luminar amb el focus l’empremta que les dones deixen a la ciutat, com Carme Pinós, l’empremta del qual a la plaça de la Gardunya, pati del darrere de la Boqueria, no podria ser més gran. Seva és la reforma de la plaça, de l’Escola Massana i, a punt d’inaugurar-se i visitable abans a l’Open House, un bloc de vivendes. Les dones no són una excepcionalitat en l’arquitectura local. En el 20% dels edificis de l’Open House hi ha, parcialment o totalment, la seva mà. El cartell simplement remarca la invisibilitat a què es veuen sotmeses.

Aquesta casa és un càntir

També hi ha una dona darrere d’una d’aquestes temptacions de ‘voyeur’ que salpebren cada any l’oferta de l’Open House, aquestes visites a cases particulars exquisidament reformades, en aquesta ocasió la del número 251 del carrer de Pujades. Han posat un títol suggeridor a aquesta proposta: «Edifici de vivendes per a quatre amics».Lola Domènech, mà a mà amb Thomas Lussi, està darrere dels plans d’aquest projecte en què, efectivament, quatre parelles encarreguen una llar amb zones comunes i zones particulars i amb més eficiència energètica que un càntir.

L’arquitectura del procés

Sí, el títol d’aquest apartat és enganyós. Com va quedar acreditat i fins i tot va ser confessat pels mateixos líders durant el judici al Tribunal Suprem, no és que no hi hagués estructures d’Estat que s’aguantessin dempeus, és que de la república no hi havia ni tan sols uns envans de contraxapat. El que inclou aquest any el programa és una visita al Palau de la Generalitat, l’epicentre de bona part de les mirades polítiques del moment, un milfulls arquitectònic sense parangó, en què conviuen elements gòtics del segle XV, de gran bellesa, i pastitxos com el pont del carrer del Bisbe, construït als anys 20 del segle XX en un rampell venecià que li va donar a l’arquitecte Joan Rubió. Les visites es poden veure alterades pels canvis d’agenda del president, Quim Torra.

Com a plus d’aquest apartat, val la pena esmentar, també que Betevé, canal que viu el seu millor moment aquests dies per la seva cobertura dels incidents postsentència, obre les seves portes durant l’Open House.

Una ruta amb julivert

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Set cuines de la ciutat conviden a entrar el públic de l’Open House. Open Kitchen, es diu aquest apartat. Les cuines són espais molt exigents arquitectònicament. Les domèstiques, també, però les professionals ho són sobre manera, perquè la distribució mai ha d’interferir en la coreografia de moviments dels cuiners. En l’Open Kitchen hi participen els restaurants Direkte Boqueria, Estimar, Hermanos Torres, Santa Rita Experience, Follia, Ovnew, o sigui, l’ovni que corona l’Hotel Richard Rogers de l’Hospitalet, però per a vistes, sens dubte, les del restaurant Marea Alta, al cim de l’Edifici Colom, la primera torre que a Barcelona va superar els 100 metres d’altura, el 1970.

Arquitectura sense anestèsia

Tal com dèiem abans, 208 són els llocs visitables en aquesta edició de l’Open House, una cita cultural que va néixer a Londres fa 27 anys i que des de Barcelona ha sigut exportada a altres ciutats espanyoles. L’oferta és fenomenal. És una oportunitat per veure la ciutat des de noves perspectives. Literalment. N’hi ha que visiten el subsol (refugis, dipòsit pluvials...) i n’hi ha que prefereixen pujar a cavall de l’Arc de Triomf, però per singular i per tancar aquesta subjectiva llista de recomanacions, ve de gust destacar l’arquitectura hospitalària, una de les poques muralles que resisteixen dempeus en aquest temps de Milton. En anteriors edicions vaobrir les portes de les seves sales d’operacions l’Hospital de la Vall d’Hebron. Són visites gratuïtes, com totes les altres de l’Open House, però amb cita prèvia. Són una joia. Aquest any se suma a l’oferta hospitalària l’Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, pel que sembla, una filigrana arquitectònica. Dissabte passarà l’examen del públic.