A bord del 'català'

El ‘català’ del títol no és el «millor vaixell de guerra de la flota d’ultramar» al qual es referia el coronel José Luis Ortega Monasterio en la seva celebèrrima havanera ‘El meu avi’, sinó la versió contemporània i ‘high tech’ del tren que, als anys 60, portava emigrants andalusos a Barcelona i era conegut aquí com el ‘sevillà’ i allà com el ‘català’. O sigui, l’AVE, que en poc més de cinc hores recorre la distància que hi ha entre Barcelona i Sevilla, on he passat uns dies magnífics convidat a xerrar pel CICUS (Centre d’Iniciatives Culturals de la Universitat de Sevilla), junt amb Diego Carrasco i Carlos Mármol, en el marc del festival socioliterari Bookstock, que coordina el gran Fran G. Matute.

Abans que es preguntin què pinta un article sobre Sevilla en una secció com aquesta, us diré que he aconseguit demostrar que es pot barcelonejar a molts quilòmetres de Barcelona si un troba la persona adequada, cosa que vaig aconseguir i que em va fer rememorar l’era ‘underground’ de la meva ciutat natal.

Després d’explicar el nostre rotllo a la seu del CICUS, em vaig quedar al següent acte, que consistia en una remembrança del grup de pop psicodèlic Smash a càrrec de dos dels seus gloriosos supervivents, Gualberto García i Antonio Smash (ignoro el seu autèntic cognom i no em vaig atrevir a preguntar-lo, entre altres coses perquè el bateria es fa dir així), moderats –tot i que, afortunadament, no gaire– pel pluriocupat Matute, a qui també li va tocar substituir Manuel Jabois, que al final no va poder venir.

Molt més que ‘El garrotín’

Van sonar un munt de cançons boníssimes que no havia sentit mai –mai vaig arribar molt més enllà d’’El garrotín’, que el Carlos i jo ens hem proposat incloure a la banda sonora de la pròxima pel·lícula de Quentin Tarantino, tot i que encara no sabem com– i les van comentar el Gualberto i l’Antoñito amb una gràcia que no es podia aguantar. Quan va acabar l’acte, em van presentar el Gualberto i ens vam posar a barcelonejar, ja que l’home recorda amb molt carinyo els anys que va passar a la nostra ciutat.

«A Barcelona m’estimaven més que aquí, nen», em va comentar el músic que va introduir el sitar en el pop espanyol. «Només tinc bons records d’aquella època. Compartia casa a La Floresta amb el Sisa, Pau Riba i Toti Soler. ¡Quina bona persona que era Pau Riba! Bé, els altres també, ¿eh? Quan el Cachas se’n va anar a viure a Menorca, vaig ocupar el seu lloc a Música Dispersa, junt amb el Sisa, Selene i Albert Batiste. Em vaig inflar a fer concerts amb ells, encara que no vam arribar a gravar res i de Música Dispersa només en queda un únic disc, anterior a la meva època».

Dues versions

Smash comptaven amb un fan barceloní de molta fusta, el difunt Oriol Regàs, que va intentar que gravessin un disc que mai va arribar a veure la llum. La versió oficial de la història, almenys a Barcelona, era que el pobre Oriol va acabar fins al capdamunt de la informalitat dels músics sevillans –entre els quals hi havia un danès, el Henrik, que va acabar tornant a Dinamarca, tot i que es comunica regularment amb el Gualberto– i dels atacs de gelosia en ple Bocaccio de Manuel Molina quan algú mirava a la seva Lole amb ulls de desig (allò que portava una navalla al mitjó no era cert).

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Però el Gualberto té una altra versió: «El que va passar és que l’Oriol, que era un paio formidable, però també un empresari, ens volia convertir en el que jo no volia ser arran de l’èxit d’‘El garrotín’, que va ser una bestiesa improvisada a la qual nosaltres no li vam donar cap importància. Ja feia un temps que jo dubtava del futur de Smash i necessitava que em donés l’aire. Així que me’n vaig anar a Nova York amb la meva dona de llavors, la Jessica, i m’hi vaig quedar tres anys. Necessitava evolucionar i aquesta evolució no sortiria d’‘El garrotín’».

Vaig completar el barceloneig xerrant amb el meu vell amic Diego Carrasco, company de fatigues (poques) i rialles (moltes) durant els temps de la Barcelona underground de l’Star i el Disco Exprés. Encara que ara, a la (poca) llum del procés, sembli impossible, hi va haver una connexió colossal entre Sevilla i Barcelona que podria haver donat molt de si com a versió pop del ‘sevillà’ o el ‘català’, segons es miri.