Anar al contingut

BARCELONEJANT

Les nostres famílies a part

No es poden escollir el pare o la mare, però sí aquests clans efímers de la platja, el futbol, la botiga, el tren...

És gent que potser només has vist en banyador, de qui desconeixes el cognom però que sents molt pròxima

Carlos Márquez Daniel

Les nostres famílies a part

Alejandro Garcia

En una ciutat cada vegada més globalitzada i frenètica encara hi ha fenòmens que reconcilien amb la proximitat. El petit comerç, per exemple, que continua ensenyant-li el mentó a la venda per internet, ens recorda diàriament com d’importants són els seus aparadors per al paisatge i la vida urbana, però també són llocs de conversa, ni que sigui mentre van passant els codis de barres, i tot i que el tema sigui tan trivial com el canvi climàtic, com ha crescut el nen, la sèrie aquesta en què canten ‘Bella ciao’ o el partit d’ahir del Júpiter. Els pares i germans no s’escullen i t’agradaran o no, però és el que hi ha. Però després hi ha els entorns de confiança que un va creant aquí o allà, al camp de futbol, al parc o al tren. Potser no són íntims, però són les teves altres famílies

A la platja del Cristall de Badalona, per exemple, on aquests dies estaven que sí que no amb una bomba que va resultar ser formigó, es va crear fa anys una petita comunitat de persones que només s’han vist en banyador. Pot passar que es creuin pel carrer amb la granota i que no es reconeguin. Perquè es coneixen de pell morena o vermellosa, de cos esvelt o rodanxó, de tovallola de ratlles o llisa, de cadira de plàstic o para-sol. Es coneixen des del passeig marítim fins a l’aigua. A tot estirar, hauran caminat junts fins al cotxe, que ara, per ordre municipal, han de deixar a l’altre costat de les vies del tren del Maresme. Dos dels clàssics del lloc són el matrimoni format pel Felix i la Fina, que tenen dos fills i un net. Estan jubilats –ella treballava en una fàbrica de camises i ell va ser gairebé sempre cambrer– i fa diversos anys que passen els matins estivals en aquest tranquil sorral, que no queda lluny de casa seva de Santa Coloma de Gramenet. “Aquella noia d’allà, la Marisa, ve des d’un poble al costat de Sabadell. Aquí darrere se sol posar l’Ana, que té una filla que està fora treballant i l’altre dia va venir i li va encantar el pastís que havíem portat; fixa’t quines fotos”.

Una mica de tot

Porten truita de patates, empanada gallega, pastes enfornades a casa. També una nevereta amb aigua i alguns refrescos. Ho comparteixen tot amb els que hi siguin, aviat, abans de les 12 del migdia. Admeten que algun gairebé mai aporta res al tiberi, però que no hi fa res i a més passa en les millors famílies. Per a diumenge havien promès migas. “A quina hora, Fina, digues-me a quina hora que no me les vull perdre”, li reclamava Joana divendres passat, mentre la llanxa de la Guàrdia Civil continuava buscant explosius a l’aigua. Expliquen que són “almenys 25 persones”, i que en “aquesta família de la platja” hi ha gent de totes les edats. Hi ha el José, el Miguel, la Carmen, la Cristina, una altra Josefina..., només es veuen a l’estiu i tot i que ho poden arribar a saber tot els uns dels altres, molts no han arribat ni a intercanviar-se els telèfons. Perquè tot, amb gran intensitat i afecte, comença i acaba a la sorra. El que facin més enllà de la platja, ja és cosa seva.

Al Camp Nou passa un fenomen similar, però molt més curiós. Dos socis poden conèixer-se des de fa més de 30 anys però no saber absolutament res l’un de l’altre. O gairebé res. Saps com es diu –però no el cognom–, tens clar que li encantava Guardiola i que els jugadors francesos no li cauen bé, sabries imitar la seva celebració dels gols, si escolta la ràdio, si porta bocata, si és dels que ve de casa amb un tap d’ampolla de plàstic per tapar la que aquí et venen destapada perquè no la llancis al camp en una situació del joc. Però malgrat que han passat dècades, no tens ni idea de si és paleta o advocat, de si té fills o és solter, de si és d’esquerres o de dretes (en això, certes esbroncades poden ajudar). Saps que és del Barça i que a la mitja part, després de la visita a l’excusat i com sempre, comentareu el partit i criticareu una mica de la directiva. Saludo quan marxem i fins d’aquí a 15 dies. I si deixa de venir..., mal assumpte.

Moltes parelles s’han enamorat al Rodalies que agafen cada matí a la mateixa hora. Les mares i els pares del parc saben els noms de tots els nens però el de cap adult amb qui parlen, és clar, dels petits. Els que tenen gossos es passen una bona estona conversant mentre les mascotes es posen fines ensumant-se els culs. I els corredors de Collserola que fan anys que es creuen als senders se saluden amb la mirada perquè els resulta complicat articular paraula. Les ciutats són cada vegada més grans i diverses. I això, lluny de ser una mala notícia, és una oportunitat per ampliar l’espectre, per sumar noves famílies a part

Temes: Barcelonejant