Cangurs voluntaris donen un cop de mà a famílies sense xarxa

Era la primera vegada que anaven al cine i estaven sols a la sala. Els tres, els petits R. i Y., i la Sara, la seva cuidadora. Era un dia de cada dia i la pel·lícula, ‘Aladdín’ –triada per laSara, però molt ben acollida pels petits–, feia setmanes que era a les sales. Malgrat l’emoció, R., de cinc anys, es va passar mitja pel·lícula dormint –un clàssic–, mentre la seva germana gran, Y., de 10, al·lucinava amb el so envoltant, intentant buscar amb la mirada d’on sortien aquells efectes. Era la primera vegada al cine per als dos i laSara era feliç de compartir aquell moment amb ells. “Vaig preguntar a la seva mare què li semblaria que els portés i em va dir que endavant, que els faria il·lusió”, explica. 

Sara Barrera, periodista de 38 anys veïna de Sants, no és una cangur a l’ús. La seva (boníssima) relació amb els petits va sorgir a través del Servei de Famílies Col·laboradores (SFC) del’Ajuntament de Barcelona, a través del qual persones de la ciutat s’ofereixen a donar un cop de mà als seus veïns en la cura dels seus fills de forma temporal i voluntària. El 80% de les famílies beneficiàries són monomarentals. És el cas de la d’Y. i R. La seva mare necessitava algú perquè anés a buscar els seus petits a les quatre, quan acabava el casal, i se’ls quedés fins a les vuit, quan ella arribava de treballar.

“Havia estat sempre vinculada a temes de cooperació, però sempre fora, a escala internacional. Tinc molta vinculació ambl’Índia.  Feia temps que buscava maneres per fer alguna cosa aquí, i un dia se’m va creuar un tuit de l’ajuntament en què vaig llegir que buscaven famílies col·laboradores”, explica la voluntària. Els va escriure un correu per informar-se, oferir-se i preguntar si ella –sola–, era considerada una família. “El servei es diu de famílies, però al banc hi ha de tot, de famílies amb nens a parelles sense, persones soles, com la Sara, persones grans, amb temps lliure i en bona forma i fins i tot tres companys de pis”, explica Úrsula Ibar, psicòloga del servei i referent de laSara, que no es cansa de remarcar com de bé es van portar els nens i com de fàcil que ho posaven mentre mostra al seu mòbil les fotos preses durant les dues setmanes i mitja que es va allargar el voluntariat. Fotos al cine, al parc de Joan Miró –a prop de casa seva, on ara parla– o a casa seva, on acostumaven a berenar els petits.

“Resaré per tu”

“Miraven els retrats que tinc per casa, em preguntaven i jo els explicava. Aquest és el meu pare, aquesta és la meva germana, aquesta és la meva cunyada, la parella de la meva germana...”, relata la periodista, que els va parlar tant dels nens a aquesta última, que l’últim dia del servei es van presentar a casa seva per conèixer-los. “Jo els recollia al casal i els tornava a les vuit a la parada del metro de Tarragona, molt a prop de casa meva. En el servei tenien molt en compte la proximitat, i facilitar-nos les coses a tots al màxim. És tornar a allò tan antic i tan bonic alhora d’ajudar-se entre veïnes”, valora la dona, que destaca que sempre es mostrava súper agraïda. “L’últim dia em va dir ‘Sara, resaré per tu’”, recorda.

A partir d’ara, la dona, que té horari d’oficina i “molta motivació”, es posa a disposició del banc de famílies, del qual formen part 80 barceloninsmés. “És un un servei preventiu que, malgrat tenir 30 anys, és encara molt desconegut. Jo no el coneixia i crec que hi ha molta gent que, si el conegués, es podria animar”, assenyala.

Per hores o dies

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

La tinenta d’alcalde Laura Pérez assenyala que el servei afavoreix l’ajuda mútua i la col·laboració entre veïns, “superant el model vertical tradicional de les administracions”. La psicòloga del programa explica com funciona. “L’SFC intervé per ajudar famílies que, de manera temporal i per diferents circumstàncies, motius de salut, de conciliació...) necessiten que algú els ajudi”, explica Ibar. Es tracta d’una col·laboració temporal, que dura fins que es resolgui la situació que la va motivar. “És una ajuda complementària, la família col·laboradora complementa la família biològica, en cap cas la substitueix”, prossegueix la tècnica, qui assenyala que es pot col·laborar per hores o dies, caps de setmana o vacances, que poden oscil·lar, des d’uns dies fins a un màxim de sis mesos. 

Una vegada les tècniques fan l’entrevista a la família col·laboradora i decideixen que és apta, se li presenten els casos que encaixen amb el seu perfil i aquesta escull. A més del d’Y. i R., a Sara li van presentar el cas d’una nadó de nou mesos que necessitava un cuidador per als caps de setmana, ja que la seva mare treballa els set dies de la setmana. “Em sabia molt greu haver de triar, però en el servei són molt realistes i t’ensenyen a dir que no”, diu Sara. “Ja tenim una família col·laboradora per al nadó, no et preocupis”, la tranquil·litza la psicòloga. Totes dues somriuen.