Santa Coloma marida músculs i llibres

Alguns dels braços més formidables de l’‘arm wrestling’ o, com més finolis ho diu la RAE, de ‘pulsear’, tenen una cita el pròxim dissabte a la Biblioteca Singuerlín de Santa Coloma de Gramenet. Sí, han llegit bé, lluita de braços en una biblioteca. La ciutat que va créixer a l’est del Besòs té una xarxa de biblioteques sorprenent. En la del barri del Fondo, consagrada a les arts culinàries, hi ha una cuina que faria salivar Ratatouille, i la de Can Peixauet, una altra de singular, despunta per la seva col·lecció de literatura xinesa en xinès, per volum una cosa potser sense comparació en aquestes latituds. Que a Singuerlín, dissabte a les quatre de la tarda, es dirimeixi en un torneig obert quins són els millors drets i esquerres presents, amb braços procedents fins i tot de Kazakhstan i l’Iran, fins i tot sembla natural vist des d’aquesta perspectiva. És el dit, un ‘open’, o sigui, un torneig obert a qualsevol insensat de qualsevol edat i sexe que desitgi participar-hi, però convé, abans de prosseguir, fer una advertència molt seriosa: només tenim un húmer a cada braç i no es venen recanvis. ‘Pulsear’ no és una cosa per prendre’s a broma.

El combat és el pols de tota la vida, que per donar-li més presència es coneix ara com a lluita de braços, definició que, després d’una xerrada amb Sonia Miras, 39 anys, subcampiona del món i colomenca, i amb la seva avantatjada alumna Desiré Aliaga, 15 anys i que va derrotar en fila índia 50 companys del seu institut a l’Hospitalet de Llogregat, no li fa prou justícia a la cosa. En la lluita de braços intervenen, per descomptat, tots i cada un dels músculs que caben entre l’espatlla i la punta dels dits, però també participa la resta del cos. Això del fer un pols és en realitat una dansa de palanques i angles en la qual col·labora fins al dit gros del peu. És un esport i, escoltades amb atenció les explicacions de Miras i Aliaga, és sobretot un grandíssim desconegut.

Per començar, el més insòlit. Per molt lògic que sigui, als campionats, els esportistes poden inscriure el seu braç dret o el seu braç esquerre, com si fossin de persones diferents, o apuntar-los a tots dos per separat. Dissabte, com a atracció indiscutible, serà present a la sala l’actual campió del món d’aquesta disciplina, el georgià Levan Saginashvili, una mena de Samsó de cabell curt, amb dos braços com dues bigues. El seu cas és especial. És campió del món amb la dreta i amb l’esquerra. Miras, per exemple, va perdre l’última final mundial contra la sueca Fia Reisek, així que és subcampiona planetària amb la dreta, mentre que amb la mà esquerra va quedar en cinquè lloc.

View this post on Instagram

A post shared by Levan Saginashvili (@levansaginashvili)

El seu mèrit més gran pot ser que sigui, no obstant, haver obert les portes d’aquest esport a les dones el 2004. A mitjans d’aquell any va voler competir en un torneig local i li van respondre que era només per a homes. Li va llançar un pols a la federació i a finals d’aquell mateix 2004 ja va poder participar-hi. Va quedar primera.

Notícies relacionades

El gimnàs Sant Pau i 36 pisos socials estaran llestos en dos anys

Gerardo Lertxundi: "La connexió per la Diagonal també es pot fer amb bus si li dones prioritat"

Sembla fàcil, però la lluita de braços no consisteix només a plantar el colze a la taula. La cita amb Miras per conèixer els arcans d’aquesta disciplina esportiva és al gimnàs de Santa Coloma de Gramenet on entrenen part dels 40 federats de l’àrea de Barcelona. És un gimnàs com un s’imagina un gimnàs. Els usuaris corren a les cintes. La zona dels pesos disposa del seu narcisista mirall per veure els progressos de tant esforç. Seria natural pensar que la taula de polsos està per allà, que no es veu entre tants aparells, però que hi és, com un instrument més de musculació. “¡Què dius, insensat!”, respon amb la mirada la subcampiona del món. Està en una sala amb pany i clau. Només és una taula amb dos agafadors i uns coixins, però la lluita de braços és un esport d’altíssim risc, no només per eventuals tendinitis, contractures o distensions musculars. Els húmers cruixen de tant en tant en entrenaments i competicions. Els duels solen ser molt breus. Dura més la preparació que el combat. En dos segons el puny del perdedor pot tocar ja el coixí. La victòria passa per doblegar la resistència del rival. De vegades, això de doblegar és literal. ¡Ai! Els combats llargs són inusuals. El rècord, sembla, són els vuit minuts que va fer servir el suís Pascal Girard contra el seu contrincant. És el que tarda la llum del Sol a arribar a la Terra, que si en termes siderals no és poca cosa, en una taula de lluita de braços és una eternitat.

Ens veiem a Singuerlín.