Anar al contingut

BARCELONEJANT

Memòries d'una llibretera

Montse Serrano ha abocat a 'Todo pasa en la calle Buenos Aires' el relat dels seus 40 anys al capdavant de la llibreria +Bernat

Mauricio Bernal

Memòries d'una llibretera

JOAN CORTADELLAS

Algú aliè a les coses de la +Bernat que posi els peus aquests dies en la +Bernat es preguntarà per què les prestatgeries estan recorregudes per un munt de petites etiquetes, i per què les etiquetes estan marcades per anys, i per què aquells anys comencen a córrer en el 78 i acaben el 2018, i per què al costat de cada etiqueta hi ha un llibre, i per què fa l’efecte que cap llibre té relació amb l’altre. Llavors, algú al corrent de les coses de la +Bernat potser li explicarà que «la propietària de tot això» –pot ser que incloent amb els braços el territori càlid i llibresc de la +Bernat–, que «la propietària de tot això» ha escrit i publicat les seves memòries, i que aquestes memòries abasten els 40 anys que han passat des que es va quedar la llibreria, i que el llibre està dividit per anys, i que a cada any li correspon un llibre que per alguna raó va marcar la llibretera aquell any en particular; i que per a la freqüentada presentació va decorar així les prestatgeries; i que des d’aleshores tenen aquest aspecte.

Serrano, mestra en l’art de crear comunitat, ha escrit un llibre que és un cant a l’amistat

La gent al corrent de les coses de la +Bernat saben que tot això es refereix a la llibreria del carrer de Buenos Aires, aquest local a artèria i mitja de la plaça de Francesc Macià; a Montse Serrano, «la propietària de tot això»; i al seu llibre de memòries, ‘Todo pasa en la calle Buenos Aires’, celebració del literari i del vital en general. “Molta gent em deia que hauria d’escriure les meves memòries”, diu la llibretera, que l’1 de setembre de 1978 va apujar per primera vegada la persiana d’aquest lloc que hauria d’ocupar un lloc central en la seva vida. «No he tingut fills, la vida m’ho va prohibir. Per a mi, la meva filla és la llibreria Bernat, que neix el setembre de 1978. Llavors jo tenia 22 anys», es llegeix al primer capítol (1978: ‘La muchacha de las bragas de oro’, de Juan Marsé). A partir d’aquí, Serrano recorre un camí que entrellaça els camins de la llibreria, els seus propis i els de l’actualitat en general, en un exercici en què tot està relacionat. Una llibreria és mirall del seu temps. I de la seva llibretera.

L’olor de l’amistat

«Volia que s’entengués aquesta vida meva que ha passat a través dels llibres –diu Serrano–, i això passava per respondre preguntes com ‘¿Per què soc aquí?’, o ‘¿Per què m’ha recolzat tanta gent?’». La gent és una substància fonamental en la memòria de Serrano –i en les seves memòries també– perquè sense llibres no hi ha llibreries, però sense gent, tampoc: la que entra, la que compra, la que es queda, la que es fa amiga, la que voleteja durant anys entorn de les prestatgeries. «Potser m’equivoco, però afirmo que l’únic negoci o comerç del món mundial on es poden fer amics és una llibreria. Entra un client nou i et diu: ‘Dona’m un llibre, que me’n vaig de viatge’, o ‘Dona’m un llibre, que me’n vaig a la clínica’. Li recomanes un llibre, i si aquest client torna, tens una relació, amb sort una amistat, i això creix, perquè al voltant del llibre sempre tens una conversa. Ho dic en aquestes memòries: t’olores i t’agrades, o et mires als ulls i saps per endavant que travaràs amistat”.

“L’únic negoci o comerç on es poden fer amics és una llibreria”, diu l’autora

Tot passa al carrer Buenos Aires: els llibres, l’amistat, els escriptors, les celebracions, les petites anècdotes i la mort, també molt present en la vida de Serrano i, per tant, en les seves memòries. “He procurat ser honrada a l’hora d’explicar els episodis dolorosos, però també volia reflectir que les tragèdies uneixen la gent, perquè és quan més necessites els que tens al teu voltant”. Cada llibreria és especial a la seva manera, i la màgia que brolla d’aquesta té a veure amb l’art del qual és mestra la seva propietària: l’art de crear comunitat. Deutora de l’epígraf que obre el llibre, una frase del seu estimat amic Rafael Sala (“en aquesta vida la qüestió és distreure’s”), Serrano condueix el relat cap a la idea, també màgica a la seva manera, que en una llibreria es pot ser feliç. “És que no em cap al cap una altra cosa –diu–. Has d’adaptar la teva feina a passar-t’ho bé. Mai hauria pogut aixecar-me cada matí tots aquests anys pensant que no venia a un lloc on podia ser feliç”.