Anar al contingut

barcelonejant

Els pirates de la publicitat desembarquen a Barcelona

La ciutat es desperta amb una desena de cartells de candidats amb eslògans provocadors

Carles Cols

Ferran Nadeu

Els pirates de la publicitat desembarquen a Barcelona
Els pirates de la publicitat desembarquen a Barcelona
Els pirates de la publicitat desembarquen a Barcelona
Els pirates de la publicitat desembarquen a Barcelona
Els pirates de la publicitat desembarquen a Barcelona

/

Benvinguts a la Barcelona de la clandestinitat, que té més lírica que la que transcorre a plena llum del dia. Fa tres setmanes es va celebrar (sisplau, no preguntin com, qui ni on) un taller de (no s’espantin per la paraulota) ‘hackvertising’, que traduït per algú que va estudiar francès a l’escola deu de ser una cosa així com publicitat piratejada. Si Barcelona fos un tetera, això seria el xiulet que avisa que el malestar ha entrat en ebullició. El taller, organitzat molt professionalment pel col·lectiu AutoEnGanYS (no és un error de teclat, ho escriuen així), estava dividit en dues parts, com els exàmens de conduir, teòrica i pràctica, cada una millor que l'altra. La idea és simple. S’agafa un anunci d’una marquesina del carrer, d’una parada de bus, per exemple, es manipula amb enginy i traça, i es torna al seu lloc d’origen amb un missatge contradictori, reivindicatiu, desconcertant o provocador. Sembla fàcil. Si el que aquí firma fos sant Tomàs, podria afegir, a més, que ho és. Els resultats es pode veure esporàdicament als carrers de Barcelona. Aquesta setmana de final de campanya ha ocorregut. Els carrers s’han despertat amb l’anticampanya ben present. Ha durat un sospir.

Perdó per la paraulota, però lel ‘hackvertising’ ha trepitjat grans cims a París, Londres, Buenos Aires i, ja no diguem, al Japó contracultural.

Aquesta és una disciplina que ha arrelat profundament en altres latituds. A París, sense anar més lluny, despunta l’enginy dels activistes de Brandalism, genials el 2015 durant la celebració de a cimera del clima, com després s’explicarà, uns tipus molt combatius, disconformes que les grans corporacions s’hagin apropiat de l’espai públic a través de la publicitat. Tenen un manifest fundacional formidable per definir què són aquests primers brots verds del ‘hackvertising’ a Barcelona. “Aquest és el nostre crit de guerra, la nostra guerra semiòtica, la nostra ràbia contra la mala filosofia del consum...”, diu el seu parenostre. Però el que hem dit, el seu estil no són només les arengues, sinó també l’acció imaginativa. El 2015, quan el Govern francès va prohibir les manifestacions al carrer per no pertorbar la celebració de la cimera del clima, van piratejar massivament i de forma sublim la publicitat del carrer, amb especial gràcia en els anuncis dels patrocinadors de la cita, Volkswagen, per exemple. Va ser una gran manifestació silenciosa.

El cas és que el passat 3 de maig es va dur a terme, amb notable èxit de convocatòria per ser clandestí, el taller d’AutoEnGanYS. Fa 100 anys o més, aquesta excursió als baixos fons de la contracultura hauria consistit en un curs teòric i pràctic de fabricació de bombes Orsini, que també tenien el seu lirisme, perquè per fabricar-les els anarquistes robaven abans els poms decoratius de les escales de les finques burgeses de la ciutat; per això algun d’aquests artefactes explosius, com el que no va esclatar al Liceu, brillen encara perfectament cromats. Els poms robats ara són els delicats cartells que imprimeix la indústria publicitària i la dinamita, tal com diuen francesos de Brandalism, és la semiòtica.

Barcelona celebra sense excessiva clandestinitat tallers de pirateig de publicitat, amb classes teòriques i, el millor de tot, classes pràctiques

D’aquell taller en van sortir llestos per assaltar els carrers amb mitja dotzena de cartells de factura notable, la majoria amb el disbarat immobiliari de Barcelona com a motiu d’acudit, però el més interessant (i això és només una conjectura) és que d’allà també en van sortir a punt per al combat, perquè la majoria eren dones, diverses noves pirates del ‘hackvertising’, les Mary Read o Anne Bonny del caribe barceloní.

L’equip bàsic

Al taller, a més d’una mirada panoràmica als antecedents d’aquest moviment, amb especial afecte a la tasca dels argentins Proyecto Squatters, dels londinencs Special Patrol Group i dels inimitables Chim Pom del Japó (no es perdin la postdata del text, no apta per a estómacs sensibles), es va explicar amb molts detalls quin és l’equip bàsic del bon pirata. A tenir en compte: les claus per obrir les marquesines, que es redueixen a tres models de venda en ferreteries, un tub portaplans, opcional però pràctic, i una armilla reflectora, això sí, gairebé obligatori si es pretén un bon camuflatge. La gorra de pencaire és opcional, però sembla que ajuda. A l’hora de la veritat, això diuen, tot es redueix a actuar amb naturalitat. Ningú para atenció a qui penja els cartells. Forma part de la coreografia quotidiana de la ciutat. Ningú para atenció a qui buida les papereres. Ningú s’adona de qui rega els escocells. Tampoc de qui obre una marquesina. Només la publicitat no passa inadvertida.

Marquesina assaltada a començaments de maig / JORDI COTRINA

La qüestió (i aquesta és la conjectura) és que sembla que després d’aquell curs d’iniciació del 3 de maig hi ha qui ha decidit capitanejar la seva pròpia nau. “Expropiem el Macba”. “Putos hipsters!”. “Guiris go home”. Són els falsos eslògans de campanya adjudicats a Ernest Maragall. Els detalls són impagables: la web de la candidatura, www.maragallvintage.barcelona, i el logo del partit, el del PSC amb el color d’Esquerra. Algú ha hissat la Jolly Roger i potser ho està celebrant amb rom.

Collboni també té els seus cartells. “Socialisme i barbàrie”. “Molta policia i poca diversió”, aquest últim, amb una picada d’ullet a una obra de referència de Marca Caellas, “alcalde de Carcelona”.

La vida d’aquesta campanya alternativa ha sigut un sospir, però les xarxes socials donen fe de l’ocorregut

Valls celebra ‘la republique’, amb la seva preceptiva armilla groga, i Ada Colau, ni més ni menys que a la boca del metro de Jaume I, anuncia que la podran fer fora de casa, sí, però no de l’ajuntament”. La vida d’aquest cartell, com d’altres, ha sigut breu, però hi ha sigut. Hi ha hagut pressa per esborrar la seva presència, més que si es tractés d’un altre mena de publicitat, però s’ha eliminat sense atendre una norma sagrada a tenir en compte, l’'efecte Streisand', n’hi ha prou que no es vulgui que es parli d’alguna cosa perquè se’n parli. Les xarxes socials se n’encarreguen.

Publicitat de Donut, manualment manipulada amb tisores, cola i pintura / JORDI COTRINA

El ‘hackvertising’, tot s’ha de dir, encara és testimonial a Barcelona. Això no és l’Illa Tortuga, cert, però apunta maneres, la ciutat és una sopa primitiva d’enutjos que inevitablement genera vida intel·ligent. La campanya electoral sembla que ha sigut una espurna. Pot ser que hi hagi més cartells. Busqueu-los. És una proposta que dona peu a brindar ja la postdata promesa.

Postdata: Chim Pom són japonesos. Els codis del políticament correcte i les fronteres dels tabús són diferents al sol naixent que al sol ponent. Quan es va desencadenar la febre de Pokemon Go (ja saben, adolescents i no tan adolescents caçant bestioles inexistents amb el seu telèfon mòbil pels carrers de les ciutats), Chim Pom va voler anar més enllà. Ves a saber com va aconseguir una col·lecció de rates mortesles va pintar de groc, com Pikachus, i les va repartir en acrobàtiques actituds pels carrers de Tòquio. ¡Apa!, que superi això Barbanegra.