La gentrificació arriba a la gran pantalla en plena campanya

L’atzar ha volgut que el calendari de la campanya electoral del 26-M i el del festival DocsBarcelona s’hagin encavalcat. Una coincidència feliç. Els pròxims 18 i 19 de maig es projectarà a l’auditori del CCCB ‘City for sale’, un retrat sobre la gentrificació galopant que pateixen alguns barris d’aquesta ciutat, sempre tan innovadora en el seu costat fosc, perquè el que s’hi mostrarà és el relat en primera persona i sense narrador de diverses víctimes d’aquesta mena de realisme màgic immobiliari en el qual Barcelona pot ser que no tingui rival internacional. Dit molt seriosament, els candidats haurien de comprar-se immediatament una entrada per tenir clar què s’espera del pròxim alcalde. El que s'ensenya a ‘City for sale’, si fos ficció, ens ho podríem prendre com un excés de llicències narratives per part del guionista, però són casos reals. Pornografia gentrificadora es podria dir per encasellar el gènere.

D’aquest documental ja se’n va parlar en una ocasió anterior, justament quan sortia de la sala de muntatge. Llavors era per un altre motiu. La directora, Laura Álvarez, era conscient que tenia entre mans un marbre de Carrara per polir, així que va obrir una petita campanya de micromecenatge per poder finançar un tractament adequat de color i so per a la pel·lícula. Per a la seva sorpresa, va recaptar el doble del que necessitava, prova del cotó fluix que el tema, la gentrificació, preocupa. La gent s’hi va abocar. L’estrena al DocsBarcelona a la secció competitiva és, segons es miri, un èxit col·lectiu.

El més xocant és que ‘City for sale’ no és només una ‘polaroid’ d’un instant, com si tot el que s’hi expliqués fossin uns esdeveniments esdevinguts temps enrere, sinó que, des que va sortir de la sala de muntatge la vida quotidiana dels protagonistes segueix igual o, fins i tot pitjor, com és el cas de la Montse i el Joan, veïns del carrer del Pi, que acumulen a hores d’ara un saber gairebé enciclopèdic sobre el que és ser víctima de l’assetjament de l’amo perquè deixin el pis en el qual viuen des del 1957.

CITY FOR SALE - Tràiler [ENG SUB] from cityforsalefilm on Vimeo.

De tots els protagonistes de ‘City for sale’, és impossible no empatitzar, d’entrada, amb Jordi Papell, un cas sense igual, ja que un promotor va comprar tots els apartaments de la seva finca, a la Via Laietana, i va fer fora els veïns, tret d’a ell, que amb contracte indefinit va resistir. El cas és que l’immoble va acabar convertit en un hotel. Al documental, Jordi entra al ‘hall’, puja amb turistes a l’ascensor i obre la porta del que sembla una habitació més de l’hotel, però no, és el seu pis. Però la seva història, des que es va acomodar a aquesta absurda manera de viure no ha canviat. No poden dir el mateix la Montse i el Joan; per això una visita a casa seva a pocs dies de l’estrena del documental val la pena. Són la Numància del Gòtic.

A la seva escala només hi queden ells. La directora del documental, de fet, no va contactar amb aquesta parella en primera instància, sinó amb dos dels seus veïns, la Pilar i l’Alfredo, que la propietat sí que va aconseguir fer fora. Però va ser conèixer-los i va entendre que eren una peça perfecta per al puzle que cinematogràficament estava muntant sobre la gentrificació, substituts formidables del que inicialment havien d’explicar la Pilar i l’Alfredo.

Fa 10 anys van començar a patir goteres. Després, el terra del saló es va corbar. Quan hi va haver una fuita de gas a l’escala, el Joan es va afanyar a arreglar-la. No podia fer res més. El resultat va ser un enfrontament amb l’administrador de la finca, sembla que molt gelós de les seves competències. Sigui dit de passada, el paper dels administradors de finques, en molt del que passa en aquesta ciutat d’un temps ençà, seria matèria per a un nou documental.

En una altra ocasió, l’aigua del clavegueram es va desbordar a través dels lavabos per culpa d’unes obres mal executades a peu de carrer. També hi va haver un altre agre enfrontament arran de la reparació del pany de la porta principal de la finca. Era una urgència, com es veurà. Quan l’Ajuntament de Barcelona va moure fitxa per posar fre a l’exercici de la prostitució als voltants de la Boqueria, el ‘negoci carnal’ es va traslladar a portals del Gòtic, entre ells, aquest del carrer del Pi. Imaginin, pujar a casa entre gemecs. Això no és normal.

Pitjor va ser el dia, això sí, que van arribar a casa i es van trobar a una empresa especialitzada en fumigació a punt de ruixar el vestíbul i l’escala. Ningú els havia dit que allà hi vivia gent. Van posar el tap als aspersors o el que sigui amb el que treballen en l’últim minut.

Càmeres ocultes

La desídia de la propietat a l’hora de conservar l’edifici, en aquest cas la baronia de Maldà, sol ser un indicador que el llogater ja no és benvingut a la finca, que es desitja que se’n vagi. Sol ser un senyal. Però a la Montse i al Joan això els va quedar definitivament clar quan la propietat (o l’administrador, mai se sap) els va portar a judici per tenir una habitació amb hostes, habitualment estudiants d’Erasmus. Es van prendre moltes molèsties per cantar bingo. Sense informar-los-en, van col·locar càmeres de vigilància a l’escala, discretes. Perquè no intuïssin què estaven tramant, també van posar extintors, com si aquesta fos l’única raó de la presència d’operaris a la fin.

Hi va haver judici, sí, amb gran sorpresa per a la Montse i el Joan al poder veure com a proves els seus nets fotografiats sense pixelar, però més gran va ser la sorpresa de l’acusació. El contracte d’arrendament del pis deixava clar en una de les seves clàusules que es permetia a la parella tenir hostes a casa. Els advocats de l’acusació no s’havien molestat ni a mirar-ho.

Notícies relacionades

El millor lloc per veure la Copa Amèrica de vela

El PSC, molest amb l’oposició per tombar el full de ruta de Collboni

La vida quotidiana a l’ametlla de Ciutat Vella és gairebé sempre abracadabrant. Fa menys d’un any, un doctor en Geografia Humana, Agustín Cócola, va radiografiar amb paciència el cas del Gòtic, amb el testimoni de dones grans que s’asseuen a les cadires de les parades del bus perquè és l’únic lloc que deixen lliure els turistes (a la plaça del Pi, per exemple, hi ha 184 cadires de bars i restaurants i cap banc públic) i de pares i mares per als quals portar i recollir a les criatures de l’escola és una gimcana turística. Què no passa al Gòtic... La Montse i el Joan, que podrien afegir un capítol a aquella investigació acadèmica, expliquen que a un veí de la finca contigua li van rescindir el contracte amb l’argument que ja no vivia allà. Ho van aconseguir perquè amb prou feines consumia llum. En realitat, amb prou feines l’encenia per no gastar.

El dit que hem dit al principi. La campanya electoral per l’alcaldia hauria de no ignorar les dues projeccions programades de ‘City for sale’ al festival DocsBarcelona, entre altres raons perquè, segons Álvarez, queda un misteri per resoldre. L’Ajuntament de Barcelona ha acceptat que la situació de la Montse i el Joan és un ‘mobbing’ de llibre, així que s’ha presentat com a acusació popular en el cas que enfronta les dues parts. No obstant, totes les mesures que aquest matrimoni de setanta anys ha emprès a través dels seus advocats per aturar les obres sense llicència que ha dut a terme la propietat han xocat contra un mur infranquejable en algun despatx de Ciutat Vella. Així ho creuen Álvarez i la parella.