Anar al contingut

BARCELONEJANT

Ja tarden a pujar a Montjuïc

Arribar al MNAC amb el Saló de l'Automòbil pel mig sembla prou difícil, però no impossible. La gesta té recompensa: l'exposició de Bermejo, pintor que no mou masses però que ho hauria de fer

Natàlia Farré

DANNY CAMINAL

Ja tarden a pujar a Montjuïc
Ja tarden a pujar a Montjuïc

/

Ja tarden massa. S’hi ha d’anar. Sí o sí. ¿On? Al MNAC. ¿Per què? Per Bartolomé Bermejo (1440-1501). Al Palau Nacional hi llueix el que va ser el millor artista de la Península del segle XV (amb permís de Juan de Flandes, per descomptat). No és un autor que mogui masses, però ho hauria de fer. Els que entren a veure’l surten sorpresos. És el que passa quan descobreixes un geni de forma inesperada. Entrar sense grans perspectives i sortir al·lucinant en colors (no en va l’ús del cromatisme era una de les moltíssimes habilitats del pintor). Un geni que si hagués nascut en un altre lloc tindria fortuna crítica i cues a l’entrada.

Però no. El fet és que va néixer a Còrdova i va exercir a la corona d’Aragó. I el fet és que som així: capaços de fer quilòmetres per veure grans mestres d’altres parts del món i incapaços de pujar Montjuïc. És cert que amb el Saló de l’Automòbil pel mig (literalment, al mig) la cosa sembla prou difícil, però no impossible. Els anys en què les quatre rodes llueixen a l’avinguda de Maria Cristina, arribar al Palau Nacional és fer una gimcana: l’accés natural per la plaça d’Espanya està tallat i s’ha d’anar d’excursió pel carrer de Lleida. Si no hi ha fira, l’accessibilitat millora però tampoc és per tirar coets. Una parada d’autobús enmig del no-res és el més pròxim que hi ha del MNAC, si no puja caminant. Així que aquí va un record per als alcaldables: el museu és nacional però l’entorn, la seguretat, l’accés, l’edifici i part de la col·lecció és municipal.

Sense rastre documental

Dit això, tornem a Bermejo. Poc se sap d’aquest personatge que es creu que va ser un jueu convers que es va passar la vida esquivant la Inquisició, condició que explicaria el seu nomadisme (València, Daroca, Saragossa) i, finalment, la seva arribada a Barcelona. Aquí els homes de Torquemada jutjaven poc en aquells temps. I si ho feien, ho feien al Palau Reial Major, que encara llueix l’escut del Sant Ofici en un dels murs de la plaça de Sant Iu. Se suposa que Bermejo va viure a Barcelona durant 15 anys. I se suposa que a Barcelona va morir. Tot en condicional perquè el cert és que l’artista va deixar poc rastre. L’últim que se sap d’ell és que, el 1500 i el 1501, se li va pagar pel disseny de dos vitralls. Les peces, que representaven la Fe i l’Esperança, tenien com a destí la sala de contractacions de la Llotja. Possiblement hi van estar un temps, allà, però ara ja no. A partir d’aquí, silenci documental.

El vitrall 'Noli me tangere' que Bermejo va dissenyar per a la capella baptismal de la catedral.

¿Se’n va anar? No hi ha res que ho indiqui. ¿Va morir? La mateixa resposta. Tot molt estrany tenint en compte que els protocols notarials de la ciutat es conserven i que en aquella època no hi havia cap gestió que no quedés registrada. El primer que se sap d’ell a Barcelona és una derrota. La que va patir, el 1486, davant de Jaume Huguet, el gran pintor gòtic català de la segona meitat del XV, en el concurs que es va organitzar per decorar les portes de l’orgue de Santa Maria del Mar. Després li va somriure la sort: Lluís Desplà, ardiaca de la catedral de Barcelona, erudit i humanista, a més de ferri opositor a la instal·lació de la Inquisició a la ciutat, el va acollir sota la seva protecció. Va ser llavors quan va pintar, el 1490, la seva gran obra mestra: la 'Pietat desplà', present en l’exposició, però la ubicació habitual de la qual és el museu catedralici, on regna als peus del seu comitent.

La Moreneta blanca

A la seu, a la capella baptismal, també hi llueix una de les seves peces més desconegudes: el 'Noli me tangere', un vitrall que va dissenyar per al vidrier Gil Fontanet i pel qual, el 1495, va rebre un primer pagament de 10 lliures, segons consta al Llibre d’Obra de la catedral. La vidriera està sempre a la vista, però l’exposició tanca el 19 de maig. Tornar a veure 21 obres de Bermejo reunides és una cosa que no passar en molt temps. La seva producció és poca i està repartida pel món. Tot i així, el Palau acull tres de les cinc obres mestres del creador. La 'Pietat Desplà' ha recorregut un tram curt, però el fascinant 'San Miquel triomfant sobre el dimoni amb el donant Antoni Joan' ha viatjat des de Londres i el no menys fascinant 'Tríptic de la Verge de Montserrat’, amb una Moreneta encara blanca, des d’Acqui Terme. No ha sigut fàcil, perquè a la localitat italiana és una peça de culte estimada per als feligresos de la seva catedral i rarament es mou.

Queda dit. Ja tarden i el temps apreta. Hi haurà pròxima parada, sí, però a Londres, punt que requereix una excursió més llarga que coronar Montjuïc.