Barcelona avança cap a un govern de socis després del 26-M

¿Quan va començar la precampanya municipal de Barcelona? Potser va ser el setembre passat, entre el dia 20 i el 25, quan ERC va anunciar que Ernest Maragall reemplaçaria Alfred Bosch com a candidat i Manuel Valls va confirmar que optaria a l’alcaldia de Barcelona. El desenllaç s’acosta. La setmana que ve s’inicia la campanya electoral. Si el resultat de les eleccions del 26 de maig es preveu molt ajustat, el que sí que es considera indiscutible és que el pròxim govern de la ciutat serà compartit almenys per dos partits. Existeix un ventall de possibilitats de pacte: ERC amb Barcelona en Comú; ERC amb Junts per Catalunya; Barcelona en Comú amb el PSC, entre altres variacions.

En el mandat que conclou, la gestiód’Ada Colau  s’ha vist marcada pel fet de disposar de tan sols 11 regidors: li era impossible superar votacions sense el suport de dos i fins a tres dels grups de l’oposició. Fins i tot durant l’any i mig que va tenir el PSC com a soci, període en què el govern va sumar 15 regidors, Colau es va veure bloquejada per l’escassetat: seguia necessitant un o dos grups més.

Triple empat

Fins al mateix 26 de maig no es descobriran les cartes, però està molt estesa la teoria que la contesa podria acabar en un triple empat o una gran proximitat entre els resultats d’ERC, de Barcelona en Comú i del PSC. Els republicans han encapçalat les enquestes fins ara conegudes, i els comuns han quedat una mica per sota, però no lluny.

Els socialistes han vist com el temps els anava situant com un participant a tenir en compte per diversos factors: la constatació que la llista de Valls perdia força i que molt vot antiindependentista prefereix optar pel PSC que per l’exprimer ministre francès, i la victòria de Pedro Sánchez a les legislatives del 28 d’abril, que permet a Jaume Collboni, com ja ha fet, esgrimir la carta que és l’alcaldable més amic del Govern central.

Valls i l’antecedent de Colau

També és evident que el triple empat pot ser diferent, o no donar-se. Alguna sorpresa hauran de registrar les municipals: ¿i si Valls acaba aconseguint un bon resultat? El problema del candidat que rep el recolzament de Ciutadans és que el plantejament del seu projecte passa –o passava– per una victòria en solitari, a l’estil de Colau el 2015.

La llei electoral preveu, en el cas dels ajuntaments, que governi el cap de la llista més votada si cap grup obté la majoria absoluta –fixada en 21 regidors a Barcelona– i si a més no existeix un acord entre diversos grups que sumin aquesta xifra. Colau va ser alcaldessa perquè els seus rivals no van arribar a un acord, una cosa lògica, perquè equivalia que ERC i Ciutadans o el PP haguessin de governar junts, tot i que CiU va plantejar un acord in extremis que no va prosperar.

Quan Societat Civil Catalana va temptar Valls perquè s’apuntés a l’aventura en la qual ha trobat la col·laboració de Ciutadans, aquest era el plantejament. Quedar primer i governar. No obstant, la resta de grups es van preocupar de deixar clar als qui volguessin escoltar-lo que si es donava aquest cas, es trobaria una majoria de 21 regidors com fos per tancar-li les portes de l’alcaldia a l’exprimer ministre.

Les alternatives de pacte

Barcelona en Comú descarta un pacte amb Junts per Catalunya –que descarta un pacte amb Barcelona en Comú– i reclama al PSC que descarti un acord amb Valls. Però el PSC no descarta pactar amb Valls, proposa un govern de concentració, com també fa Valls, incloent en la seva oferta el PSC. Una possible entesa que Albert Rivera es va afanyar a descartar al seu dia per considerar que els socialistes són gairebé nacionalistes. Barcelona en Comú advoca per un pacte amb ERC i el PSC, malgrat que tots dos han descartat governar junts: els republicans repudien els socialistes pel seu antiindependentisme, i els socialistes als republicans pel seu secessionisme. Molt descart de saló i moltes cartes guardades.

Al món de l’independentisme més combatiu, el de Twitter, per definir-lo així, es dona per fet que Maragall i Colau tenen més que ultimat un acord per governar junts. Un pacte pel qual ERC es distanciaria finalment del món postconvergent i emprendria el creixement necessari per aconseguir, finalment, l’hegemonia política a Catalunya. Maragall aposta públicament per governar Barcelona amb Colau i amb Junts per Catalunya, un trio inviable: tant els comuns com els postconvergents el rebutgen sense deixar espai a cap dubte.

Sumes viables i inviables

Un polític amb l’experiència de l’alcaldable republicà ha de tenir clar que la fórmula no es concretarà, però al proposar-la mitiga la denúncia potencial d’un i altre bàndol: d’una banda, la que en realitat persegueix reeditar en el consistori el pacte amb JxCat amb el qual governa la Generalitat. De l’altra, la que prefereix els comuns per matar el pare convergent.

El possible pacte independentista tindria sentit si l’aritmètica ho fa possible: en el cas hipotètic que Junts per Catalunya obtingui un resultat similar al de Barcelona en Comú, ¿com podria Maragall justificar que prefereix Colau als que ja són els seus socis? ¿Com explicaria a l’independentisme de carrer que opta per una alcaldessa que avui recolza el secessionisme i l’endemà el mira amb distància?

Els comuns van enfocar les eleccions del 26 de maig plantejant la col·lisió amb Valls amb l’esperança que ERC i Junts per Catalunya es desgastin i perdin força davant de Colau. Fonts de Barcelona en Comú consideren “impossible” que republicans i postconvergents sumin els suficients regidors per governar junts, així que confien a pactar amb ERC o amb el PSC.

Jaume sí, Elisenda no

Els casos personals també afecten els pactes. Malgrat que Collboni va quedar visiblement dolgut per l’expulsió del PSC del govern arran del recolzament dels socialistes a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, i que no ha estalviat crítiques vitriòliques a la gestió de l’alcaldessa, els comuns afirmen que no tindrien cap problema en tornar a tenir-lo com a soci.

En canvi, sí veuen tots els obstacles en el fet de què la número dos d’ERC, Elisenda Alamany, sigui al tauler d’escacs municipals. La figura d’Alamany, recalquen diversos membres de Bcomú, serà un problema per tancar un pacte. La seva sortida dels comuns i la seva incorporació a la llista de Maragall ha dolgut molt i ningú a la galàxia de Colau contempla que quedi oberta la possibilitat que ella sigui alcaldessa si Maragall deixés el consistori.

Graupera i Bou

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Hi ha actors que podrien acaba sortint o no a la foto final del nou plenari municipal. Un és el candidat del PP, Josep Bou. Les enquestes indiquen des de fa mesos que el partit no assolirà el 5% dels vots necessari per obtenir representació al consistori. Però després de conèixer el destí que les urnes han ofert a Pablo Casado poca gent apostaria els seus diners que l’empresari panificador serà regidor.

En el cas de Jordi Graupera, el cap de llista de Barcelona És Capital-Primàries, la seva repercussió en les xarxes socials –divendres va exigir presència en els mitjans per considerar que hereta els drets del regidor no adscrit Gerard Ardanuy– suggereix que té opcions d’aconseguir l’entrada al consistori. Els republicans adverteixen des de fa mesos que Graupera aconseguirà un nombre considerable de vots que no li permetrà entrar a l’ajuntament i sí en canvi erosionar-los. En definitiva, una crida d’ERC al vot útil que s’ha vist reforçada pel cas d’Albano Dante Fachín a les legislatives: va obtenir 113.000 vots, però va acabar quedant fora del Congrés. La CUP, amb Anna Saliente com a alcaldable, conserva les seves opcions de repetir representació i no és a cap travessa de pacte postelectoral.