Anar al contingut

80 anys d'història

El viatge d'anada i tornada de l'Esculapi d'Empúries durant la guerra civil

El Museu d'Arqueologia es reivindica amb una exposició que narra els seus orígens i els avatars de la col·lecció durant la contesa

Natàlia Farré

El viatge d'anada i tornada de l'Esculapi d'Empúries durant la guerra civil

JOAN CORTADELLAS

"Van ser 4 o 5 dies vitals, en els quals va estar a punt de desaparèixer la memòria arqueològica del país." Els dies en qüestió van ser del 4 al 9 de febrer del 39. I la memòria en perill no només va ser l’arqueològica sinó també l’artística. Fa 80 anys tot el patrimoni català (i espanyol) va travessar la frontera camí a l’exili, a Ginebra. Els nacionals anaven guanyant terreny i el Govern republicà temia per la integritat de les peces. Així que un comboi de 71 camions, carregat amb obres de tot arreu, des de 'Les Meninas' fins a l’Esculapi d’Empúries, i comandat per l’alferes Alexandre Blasi, va entrar en terreny francès. Ho va fer juntament amb milers de refugiats que també fugien, sota un temps inclement i esquivant una forta pluja de bombes i adversitats diverses. Allà hi ha el camió que no va poder coronar el coll de Lli –entre la Vajol (Alt Empordà) i Morellàs (Francia)– i que va obligar a transportar el seu contingut a través de la frontera a pes. Va ser una gesta heroica, d’aquí la contundent frase de Jusèp Boya, director del Museu d’Arqueologia de Catalunya. 

La història ha sigut explicada en diverses ocasions. Una exposició del Prado, el 2003, ja posava el focus en el tema; i el 2014, ho va fer el monestir de Pedralbes. Ara, el centre de Montjuïc reivindica la seva part del relat, amb punts comuns, com l’evacuació de les peces arqueològiques en dipòsits a prop de la frontera i la seva posterior marxa a Ginebra; i aspectes divergents, com l’oposició per part de la Generalitat a exiliar el patrimoni. El conseller de Cultura del moment, Carles Pi i Sunyer, va arribar a escriure una carta als comandaments franquistes indicant la situació exacta dels dipòsits de les peces catalanes tretes de Barcelona (on durant la contesa havien arribat provinents de tot Catalunya per a la seva preservació), així com demanant la seva conservació i bon tracte. 

Però el Govern de Negrín, que havia subscrit l’Acord de Figueres, s’hi va imposar. El 3 de febrer del 39 directors de museus europeus i nord-americans es van reunir al castell empordanès per proposar a la República posar sota custòdia de la Nacions Unides el tresor artístic espanyol (i català). I així es va fer. Part del relat propi és també l’excavació d’un túnel a l’interior del Museu Arqueologia i la fortificació i instal·lació de bateries antiaèries a les ruïnes d’Empúries.  

L’Esculapi d’Empúries protegit amb sacs de sorra, a finals del 1937. 

Un túnel dins del museu

Es necessitava sorra per omplir els sacs que, en els primers moments de la guerra, van protegir les obres ‘in situ’, per això el túnel, que no va servir per amagar les peces, massa humitat, però sí per protegir els empleats durant els bombardejos als quals l’aviació italiana va sotmetre Barcelona. Les grans obres, en mida i qualitat –com l’Esculapi o els mosaics del Circ i de les Tres Gràcies– no es van moure de lloc però es van sepultar sota sacs de sorra; la resta de peces van ser tretes de les seves vitrines i es van situar en refugis improvisats dins del mateix museu (el columbari, la cripta i el sepulcre romans), que, al seu torn, també, es van cobrir amb sacs. 

Va ser així fins que la cosa es va fer insostenible i el pròxim Palau de l’Agricultura es va convertir en polvorí. De manera que la majoria de peces van acabar partint cap a dipòsits ubicats a prop de la frontera. En el cas de les peces arqueològiques, la destinació va ser el Mas Perxés d’Agullana. En el que va ser Palau d’Arts Gràfiques durant l’Exposició Internacional del 1929 i des del 1935 era Museu d’Arqueologia, va quedar la biblioteca; i a Agullana, al final de la contesa, el cos de l’exèrcit franquista que s’ocupava del patrimoni va trobar algunes peces que no es van exiliar, possiblement per falta d’espai i temps per carregar els camions. Entre les quals, les 400 caixes que acollien el Repertori Iconogràfic d’Espanya, un inventari únic i completíssim del patrimoni del país. 

Un falangista de pro com a director 

Les obres emmagatzemades a Suïssa van acabar tornant, entre el maig i el juny del 39, i el museu va canviar de director i de nom. Un alferes i falangista de pro, Martín Almagro, va ser nomenat responsable en substitució de Pere Bosch Gimpera, factòtum de la creació del museu i pare de l’arqueologia catalana. Almagro va esborrar tota empremta del rol nacional català que la Generalitat republicana havia atorgat al centre i va rebatejar la institució com a Museu Arqueològic de Barcelona. Va mantenir el personal, però abans els va sotmetre a un vergonyós procés de depuració.  

Aquest és el trist final de la història del centre durant la guerra i de l’exposició 'Arqueològia a l’exili', que comença amb la creació del museu i amb un objectiu clar: "La societat i l’Administració han perdut la consciència de la importància d’aquest museu, la seva significació històrica i el valor de les seves col·leccions. Així que per tornar a situar-nos, és important explicar d’on venim i qui érem", explica Boya. 

Sala de la secció romana del Museu d’Arquelogia de Catalunya, el 1935, poc després de la seva inauguració. 

A la baralla amb Folch i Torres

Les dates li van que ni pintades, ja que el museu es va inaugurar pocs anys abans de la contesa, el novembre del 1935. I ho va fer amb el president de la Generalitat, Lluís Companys, empresonat per proclamar l’Estat Català.

Tot i que la idea de la creació del museu és anterior, quan als anys 20 es veu la necessitat de separar les dues col·leccions del Museu d’Art i Arqueologia de la Ciutadella. La divisió es va fer el 1932 i no es va fer sense certs frecs entre els dos caps visibles de cada col·lecció. Joaquim Folch i Torres i Bosch i Gimpera. El primer volia l’art romà per al futur Museu Nacional d’Art i el segon no concebia l’arqueologia sense l’art romà. 

Va guanyar Bosch i Gimpera i el nou museu es va constituir amb la part de les col·leccions de la Ciutadella, els objectes de les excavacions liderades pel mateix Bosch i Gimpera i els fons del Museu Provincial de la Capella de Santa Àgata que, al seu torn, era hereu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i l’Acadèmia dels Desconfiats. Però aquesta és una altra història.