Barcelona Districte Federal

José María Martí Font (Mataró, 1950) acaba de publicar un oportú opuscle sobre la decadència de Barcelona i l’auge de Madrid al llarg dels últims lustres. Es titula 'Barcelona-Madrid, decadencia y auge '(ED Libros) i explica en poc més de cent pàgines, de forma tan didàctica com amena, el que ha sigut de les dues principals ciutats espanyoles,eternes rivals fins que una es va imposar a l’altra a l’hora de fabricar una gran urbs contemporània, gesta aconseguida per Madrid gràcies a la col·laboració del Govern central i a les ments privilegiades dels polítics catalans del sector nacionalista.

Martí Font creu en les ciutats. Més que en els estats nació: “El problema de Barcelona és que els nacionalistes sempre li han tingut mania. Consideren que és massa gran per a un país tan petit com Catalunya, i sempre s’han dedicat a empetitir-la, a treure-li competències, que no li faci ombra al país i, sobretot, al medi rural, que és on els nacionalistes troben la puresa que, segons ells, li falta a una urbs mestissa com Barcelona, plena de gent que parla espanyol, d’estrangers, de tebis en la qüestió nacional. Recorda quan treballàvem per a la premsa ‘underground’, a finals dels anys 70. Pensàvem que, si ja érem els amos d’Espanya en el sector cultural, amb la democràcia consolidaríem aquesta posició. Però després vam veure que es tractava de renunciar al mercat hispanoparlant i convertir-nos en la capital d’una nació imaginària”.

N’hi ha prou d’anar a Madrid per comprovar que els seus carrers no estan ocupats per subjectes emmurriats amb llaç groc a la solapa que miren malament qui no el porta, sinó per gent que té coses més importants en què pensar que en la seva identitat. No sé si Madrid és una gran ciutat europea o sud-americana, i sovint em sembla una barreja impossible de Tànger i Nova York, però fa anys que aquest poblot manxec del qual parlava Cela és una capital poderosa i exempta d’aquesta malenconia suïcida que impera entre nosaltres, que, això sí, no som els únics responsables de la situació:

Com més lluny millor

Notícies relacionades

El millor lloc per veure la Copa Amèrica de vela

El PSC, molest amb l’oposició per tombar el full de ruta de Collboni

“Madrid com a gran ciutat és un invent de l’era Aznar. En el fons, a Franco ja li semblava bé que es treballés a la perifèria i que Madrid fos una ciutat trufada de funcionaris i militars. La idea de Madrid com a ciutat absoluta d’Espanya és de José María Aznar, que es proposa convertir la capital del regne en una cosa més que un paradís de la burocràcia al qual acudeixen els perifèrics per prosperar. No pretenc parlar bé d’Aznar, evidentment, però el tipus va saber aprofitar molt bé la situació, concentrant a Madrid les inversions estrangeres, donant facilitats als emprenedors i propiciant una espècie de Madrid Districte Federal. Això últim, és clar, amb l’ajuda dels nostres nacionalistes, als que els sembla formidable que qualsevol que no contribueixi a la causa se’n vagi com més lluny millor. Ens hauríem d’haver adonat de per on anaven els trets durant la transició, quan vèiem com les discogràfiques canviaven Barcelona per Madrid i l’única resposta del règim era ‘Que se’n vagin’”.

Segons Martí Font, una Barcelona forta necessita un alcalde fort i amb el cap ben moblat: “L’últim alcalde interessant que vam tenir va ser Pasqual Maragall, del qual ara tots es declaren deixebles, sobretot els que menys hi tenen a veure. L’alcalde de Barcelona ha de plantar cara a la Catalunya profunda i treballar pel poder econòmic i cultural de la ciutat. S’ha de creure que, en realitat, Catalunya és el complement de Barcelona, i no al revés. Així és com s’entra a la lliga de les grans ciutats del món, que solen ser més interessants que el país que les allotja. Jo em vaig fer certes il·lusions amb Ada Colau, però no vaig trigar gaire a perdre-les. En comptes de plantar cara als nacionalistes i el seu desig etern de minimitzar Barcelona pel bé de la pàtria, s’ha rendit davant seu sense aconseguir que deixin d’odiar-la. ¡Per treure’s el barret!".