Les pel·lícules del mandat

Els candidats a les municipals a Barcelona que han canviat de partit

Pràcticament totes les llistes inclouen polítics que abans van representar altres formacions

El procés ha motivat tant de tràfec, però també hi ha influït la vocació de supervivència

fcasals47743838 combo politicos190413144118

fcasals47743838 combo politicos190413144118

7
Es llegeix en minuts
Toni Sust

Si al seu dia no vau veure La tempesta de gel(Ang Lee, 1997), ho hauríeu de fer. Ambientada el 1973 a Connecticut, relata la història d’una família en crisi en una societat en crisi, la nord-americana, que es desperta de les mentides del llavors encara president, Richard Nixon. La pel·lícula també reflecteix la crisi de l’adolescència i de parella. I inclou una escena sobre canvis en els hàbits sexuals –o el retorn a assajos dels anys 60 i 70– que el que ha vist el film recordarà: al final d’una vetllada de parelles adultes, els que s’atreveixen a participar en el joc deixen les claus del seu cotxe en un recipient. Al sortir, les dones elegeixen una clau cada una i se’n van amb l’amo del vehicle corresponent.

Una situació que en el context de Barcelonave a tomb per l’intercanvi de partit –d’altres diran de jaqueta– que alguns dels nostres candidats a les eleccions municipals han posat en pràcticaen la seva trajectòria. En molts casos, el procés independentista apareix com a motor principal d’aquests canvis, tot i que no s’ha d’ignorar que l’ambició política i la vocació de supervivència també solen influir.

Peu de foto / AUTOR FOTO (FONT)

Si aquest diari fa unes setmanes que compara pel·lícules amb aspectes del mandat municipal que desembocarà en les eleccions del 26 de maig, era obligatori triarLa tempesta de gelper comentar el sarau relatiu de canvis de partit entre no poques persones que integraran les diferents candidatures. Tot i que naturalment sempre hi ha hagut casos,ben lluny queden els temps dels blocs marmoris, en què un diputat de CiU i un del PSC ho eren per sempre, tret d’un incident greu.

De dos a tres partits

Abans se’ls deia trànsfugues, si bé els que seran citats en aquesta peça sens dubte no es consideren com a tal. Potser només els veu així el partit que abandonen. Igual com el que es desplaça a l’estranger es considera un viatger i els que el reben, un turista.

Un dels focus d’aquest moviment ha sigut el PSC: gairebé hi ha més candidats sorgits d’aquestes sigles a altres candidatures que a la que encapçala Jaume Collboni. L’exsocialista amb la responsabilitat més destacada és el cap de llista d’ERC, Ernest Maragall, que va deixar el seu antic partit el 2012, tot i que com altres que també se’n van anar va venir a denunciar que qui els havia abandonat era el PSC.

Ernest Maragall, en una reunió de l’executiva del PSC el 2010 / DANNY CAMINAL

En el PSC, Maragall va ser regidor a Barcelona, conseller al Govern de José Montilla i diputat al Parlament. Fins que el va ser conegut com l’ànima catalanista del partit va acabar marxant. Maragall va crear Nova Esquerra Catalana, que va confluir en Moviment d’Esquerres (MES), juntament amb altres exsocialistes, abans de fer el salt definitiu a ERC.

Mascarell, conseller d’un i el contrari

Val a dir que la Convergència del 2010 encara mantenia intactes moltes de les seves característiques històriques i autonomistes quan Artur Mas va fitxar per sorpresa Ferran Mascarell, que venia de passar quatre anys al sector editorial, es va convertir en el conseller de Cultura de l’anomenat 'Govern dels millors', que va durar dos anys, fins que Mas va abraçar el secessionisme sense embuts i va convocar eleccions per considerar que s’havia de sotmetre aquest canvi de rumb a l’escrutini dels electors. Mascarell va repetir i en total va estar sis anys com a responsable de Cultura. Abans havia ocupat un càrrec idèntic durant els últims sis mesos del Govern català de Pasqual Maragall, el 2006. Va ser criticat per alguns dels seus excompanys. Després d’intentar ser alcaldable del PSC gairebé ho aconsegueix ser de la candidatura postconvergent, Junts per Catalunya, de la qual al final anirà de quart.

Mascarell saluda Montilla el juliol del 2006. / GUILLERMO MOLINER

Un dels resultats dels canvis de partit dels candidats a regidors és que alguns dels que ara seran rivals van ser companys de militància o de govern en el passat. És el cas de Maragall i Mascarell. Tots dos van ser regidors del PSC a Barcelona i tots dos van estar a l’Executiu de Pasqual Maragall, en què l’ara alcaldable d’ERC va ser secretari del Govern. És de preveure que durant el pròxim mandat es vegin en l’obligació d’intercanviar-se retrets.

Un altre encreuament de la història: Gemma Sendra, número set de la candidatura d’ERC, va ser secretària general de Mascarell com a conseller de Cultura del tripartit. Sendra ja va anar de número sis en la llistad’Alfred Bosch  el 2015, i és regidora des que Bosch se’n va anar a la Generalitat. Tot i que també prové de MES,no sembla lògic enquadrar-la en cap canvi de partit, perquè el seu perfil és el d’una gestora cultural. Tampoc desitja que hi hagi canvi de partit en el cas de Miquel Puig, número tres de Maragall, que atresora un perfil tècnic que el va portar a ser director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió en els últims temps de Jordi Pujol com a president.

Jordi Martí i el colauisme

Com Mascarell, també Jordi Martí Grau va intentar ser alcaldable del PSC. Després de succeirJordi Hereu al capdavant del grup municipal, es va presentar a les primàries del partit per ser candidat, però va quedar en tercer lloc, per darrere de Collboni i Carmen Andrés. Va passar perMoviment d’Esquerresi va arribar a ser temptat per Bosch per acompanyar-lo de segon a la llista d’ERC del 2015. Va declinar. I al final va acceptar la proposta d’Ada Colau per ser gerent del consistori.En aquest càrrec de perfil tècnic s’ha convertit en un dels personatges clau per al govern local, la qual cosa li va valer un premi agredolç: tornar al pla polític com a número vuit de la llista de Barcelona en Comú. Agredolç, entre altres coses, perquè l’obligarà a acatar la limitació salarial que com a tècnic trampejava.

Martí, amb Rocío Martínez Sempere i Collboni, el 2014 / EFE

El casd’Albert Batlle, que anirà de tercer en la llista de Collboni, és peculiar: el 2011 va deixar de militar al PSC, partit que va contribuir a fundar, perquè com a nou director adjunt de l’Oficina Antifrau no podia atresorar militància política. Abans va ser regidor socialista durant dues dècades i secretari de Serveis Penitenciaris dels dos governs tripartits. Artur Mas el va fitxar com a director general dels Mossos després de la caiguda de Manel Prat. Políticament, va ingressar a Units per Avançar, una de les seqüeles d’Unió, que ha pactat amb el PSC per incorporar-se a la seva candidatura municipal. Roda el món i torna al Born.

Parera, exportaveu d’Unió

En aquest pacte d’Units amb el PSC va trobar Eva Parera el motiu per donar-se de baixa. Antiga integrant d’Unió, va ser portaveu dels democristians durant cinc mesos. D’una manera peculiar: no va arribar a fer declaracions mentre va exercir el càrrec. Ara és la número quatre de la llista de Manuel Valls i portaveu de la candidatura. A veure si a la segona li va millor l’encàrrec.

Parera, amb Josep Antoni Duran Lleida en els seus temps a Unió / ACN

Parera no és l’única integrant de la llista que recolza Ciutadans que té un passat polític en un altre partit. Li passa al propi alcaldable. Valls va anunciar el 2017 que abandonava el Partit Socialista francès després de 37 anys de militància, va canviar de país i es va aproximar a Ciutadans, després de participar com a estrella convidada en actes contra el procés.

Valls, l’abril del 2004, junt amb el llavors president de França, François Hollande / AFP

El tercer de la seva llista,Celestino Corbacho, va ser a l’Hospitalet un dels alcaldes metropolitans més significatius del PSC. Si Maragall i Mascarell van argumentar a l’anar-se’n que ja no podien compartir el projecte del PSC perquè s’havia allunyat del catalanisme, a l’exministre Corbacho li semblava que el partit era massa tebi amb el secessionisme. Com es veu, al PSC li va costar aclimatar-se al procés.

Corbacho conversa amb Zapatero quan era ministre de Treball del Govern del PSOE / JOSÉ LUIS ROCA

Alamany, l’últim cas

Notícies relacionades

En aquest ball de partits, l’última a canviar de parella ha sigut Elisenda Alamany. Anirà de segona d’ERCdesprés d’abandonar els comuns. És la ferida més recent d’un rosari de transferències.

Elisenda Alamany, amb Xavier Domènech, en un acte dels comuns. / FERRAN NADEU

Les pel·lícules

<strong>'La tempesta de gel’ (1997)</strong>

I la setmana que ve, entre ‘L’estratègia del cargol’ i ‘El piset’: la gestió de la vivenda d’Ada Colau.