L''orgull xarnego' desborda de complicitats l'Ateneu L'Harmonia de Barcelona

Està dreta, al final de l’atapeïda sala, amb una cua alta i els seus cèrcols a les orelles. Va néixer als 90, a la Trini, es presenta agafant el micròfon valent, segurament una de les dones més joves de la sala. "Per generació, no tenim l’estigma de la paraula xarnego, però hi ha coses que no fa falta que te les diguin. Que les notes", assenyala la jove arrencant un aplaudiment còmplice entre les desenes d’assistents que omplien una sala, massa petita per a les ganes que va resultar haver-hi, del’Ateneu L’Harmonia, a la Fabra i Coats, en la primera edició del Festival de Cultura Txarnega. “La meva mare ens va voler apuntar a l’escola aquí, a Sant Andreu, buscant una educació millor. Les meves companyes de classe feien ballet i jo feia sevillanes, perquè a la Trini tothom balla sevillanes", comparteix la jove abans de passar-li el micròfon al seu germà, que afegeix que quan van veure l’esdeveniment a Facebook van pensar: "Hi hem de ser; aquest és el nostre lloc".

El nostre lloc... però ¿quin lloc? És una de les preguntes més recurrents de la tarda, que ha començat amb un emocionat "gràcies per ser aquí i demostrar que ser aquí té sentit, ja veurem quin, però té un sentit", de Brigitte Vasallo, la comissària de la trobada, que ha aixecat ampolles des que el va anunciar, fa dues setmanes. L’escriptora comença la conferència inaugural tituladaXarneguisme com a ‘queer’ nacional: ni chicha ni limonà, citant els no-llocs deMarc Augé. “Ell considera com a no-lloc un aeroport. Ell passava pels aeroports, però jo, que hi he treballat, sé que són un lloc, que hi passen coses. Les persones que habitem espais de trànsit necessitem paraules que ens identifiquin”. “La paraula ‘xarnega’ em va servir per trobar el meu lloc, per deixar de posar-me en dubte”, reflexiona.

Múltiple i bastard

Una tarda d’històries compartides o com a mínim compreses, malgrat la varietat d’orígens i edats d’un públic entregat, en comunió, que reivindicava el seu bagatge múltiple i bastard. La seva catalanitat. Més preguntes que respostes, però, sobretot, la constatació de les ganes que hi havia –com a mínim entre els allà presents– de fer-les. De fer-les-hi. Un debat mantingut amb accents diversos però en la gran majoria del temps en català. Això no anava de llengua (tot i que també). ¿La llengua materna és la llengua amb què em parla la meva mare o la que li parlo jo al meu fill? ¿Per què hem naturalitzat tant allò de catalanitzar-nos el nom? ¿Per què la meva neboda, catalana, em diu no em parlis català que tu no ets paia i ets de La Mina? ¿Per què? ¿Què ha passat? ¿Què ha fallat? Són només algunes d’aquestes preguntes. Les últimes les posa sobre la taula des de l’escenaril’activista veïnal de La Mina Paqui Perona, que es reivindica també com a gitana xarnega. "Soc nascuda a les barraques del Camp de la Bota, de pares andalusos"; explica aquesta lluitadora feminista, que recorda com al seu poble sempre se l’invisibilitza. “Se’ns ha invisibilitzat fins i tot en la recuperació de lamemòria històrica de les barraques, per dignificar-la, ens esborren”.   

Al seu costat, l’artista Joana Meinhof –que va tancar el festival amb la provocadora performance 'Juanadolores, massa diva per a un moviment assambleari'–, una altra de les més joves de la sala. “Per edat, a mi tampoc m’han anomenar mai xarnega, però he viscut aquesta violència, per exemple quan el meu pare ha intentat parlar en català i se n’han rigut”, exposa la jove, que assegura que ser aquesta tarda allà ésgairebé un acte de justícia poètica, “per no dir devenjança, que queda molt malament”.

Procés de desmemoria

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Un altre dels assumptes apuntats per la moderadora del debat, la periodista Anna Pacheco –també del sector jove de l’auditori i especialitzada en la qüestió de classe–, és el procés de desmemòria viscut per molts, que han crescut avergonyits pels seus orígens, per la seva condició, fins a edats "massa tardanes". "Vergonya de la meva família, no, però de vegades sí que pensava, ostres, ¿per què jo no he pogut estudiar al Liceu francès?", assenyala Laura Benítez Valero, una altra de les ponents.

Entre el públic també surten qüestions com ladisparitat d’orígensque van motivar les migracions. “Els meus pares no van venir per motius econòmics, sinó perquè volien que estudiéssim”, diu una veu des de la primera fila. Una altra es pregunta que si les coses haguessin anat d’una altra manera –els seus avis van migrar per larepressió franquista– “en comptes de filla de venedor de butà podria ser neta de polític”.