Una llegenda de la sardana

Una persona sap que ha entrat en una dimensió parent de la llegenda quan li expliquen que van dient d’ella això i allò altre, i tot i que resulti afalagador ha de fer un pas endavant i dir que, no que és veritat. De Montserrat Gili es diu, per exemple, que quan arriben les festes de Sants i decoren el carrer d’Alcolea, el guarnit sol allargar-se uns metres més del previst perquè arribi fins a la porta del seu edifici, com una espècie d’homenatge, cosa que, quan arriba a orelles de l’afectada, provoca un: “¡Ui, i ara, però què dius!” decorat, com el carrer, amb un rictus d’incredulitat. I passa a un altre tema. Fins a cert punt és normal: Gili acumula unes quantes dècades d’implicació ferma amb la difusió de la cultura popular a Sants, concretament amb la difusió de la sardana. És una espècie de motor de la celebració en permanent estat de combustió, sempre està ideant, planejant, aconseguint; és, una mica sense ser-ho, a tot arreu, de manera que, ¿què tindria d’estrany que a una dama així li allarguessin el decorat en senyal d’homenatge? Però ui. I ara.

La combinació de ‘set dècades’, ‘implicació’ i ‘ferm’ li va fer guanyar fa unes setmanes el reconeixement de la seva comunitat –per dir-ho així– en forma de premi, el premi Sants-Montjuïc en la categoria de Reconeixement Personal. Gili està d’enhorabona, i parla emocionada de tot el que inclou aquest premi. Inclou els seus primers acostaments a la sardana, quan tenia 14 o 15 anys i anava a ballar al carrer de Vallespí, o a la plaça del Rei, o a la plaça de Sant Jaume. Inclou naturalment els records que té del seu pare escoltant sardanes –“els meus pares no ballaven, els agradava escoltar, al meu pare sobretot li agradava escoltar”–, i inclou sens dubte la tarda en què tenia 18 anys i va conèixer el seu marit, Jaume Canals, per descomptat en un ball de sardanes. Inclou la tarda en què van anar junts a un ‘aplec’ a Roquetes, i baixant del metro van dir els dos alhora: “A Sants no ho tenim, això”.

Comissària sardanista

“En aquella època ja estàvem ficats a la festa major de Sants. Ell era a la federació i jo hi col·laborava. Llavors, el meu marit, l’endemà que va tenir reunió de la federació, va posar el tema sobre la taula. I es va fer, i aquest any se celebra la 31a edició”. Així que el llegat, el que un deixa, en el cas de Gili inclou l’Aplec de la Sardana de Sants. “Ho porto amb molt orgull. D’alguna manera, he estat vinculada des del primer fins a l’últim”. Llavors, de la bossa que porta a sobre Gili treu el programa de la cita d’aquest any (diumenge que ve, al parc de l’Espanya Industrial). I explica: “Contacto amb les ‘cobles’ i les ‘cobles’ em fan una proposta. Però elles ja saben el que jo vull”. En aquest vessant de comissària sardanista, Gili exigeix “sardanes que siguin ballables, que tinguin l’espurna que fa que la gent vulgui venir, ballar, disfrutar i passar un bon dia. Que no siguin sardanes que la gent digui: ‘Ostres, Montse. Però que insulsa que és’”. Un sap que està davant d’una coneixedora quan Gili parla d’una sardana com un rocker del ‘riff’ de Keith Richards a ‘Sympathy for the devil’.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

“El foc de Castelló”. Jo et recomano que l’escoltis. En un moment té ballet, marxa militar, té sardana... Jo mateixa quan la ballo vaig fent pas de ballet, pas militar, no sé, et deixes anar. Des del primer dia que la vam començar a tocar... ¡Ui! Si no la féssim. És molt bonica”. Es preguntarà el que no ha provat aquestes delícies pel tema generacional, si les noves generacions no són impermeables a aquest entusiasme sardanista; si les tauletes i els mòbils s’adiuen amb les sardanes. I Gili respondrà: “Els detractors de la sardana diuen que ha envellit, però pel que jo veig, hi ha seguiment, hi ha joventut, hi ha relleu. No es mor, ni de bon tros”. De morir-se o estar morint-se ella li aplicaria els conjurs per ressuscitar-la, això està clar. O faria un intensiu de ‘Sants Sardana’, el programa que presenta els dissabtes i diumenges a ‘Sants 3 Ràdio’ (una altra de les coses que inclou el premi, naturalment).

Per a Gili, avui vicepresidenta de la Coordinadora d’Entitats Sardanistes de Barcelona, quedar-se a casa enganxada a la televisió no és una opció, així que quan no són les sardanes és la festa major, i quan no és la festa major és la cavalcada de Reis, i quan no...