¿Per què parlar de cultura xarnega?

La tempesta es va desencadenar dilluns. Roda de premsa de la quarta edició de la Primavera Republicana, el cicle de concerts, obres de teatre i debats “per reivindicar els valors republicans” organitzat per l’Ajuntament de Barcelona. Una convocatòria que no sol despertar massa entusiasme en els mitjans i que hagués passat bastant desapercebuda si no hagués sigut per la novetat d’aquest any: el primer Festival de Cultura Txarnega, comissionat per l’escriptora Brigitte Vasallo i Emboscada Col·lectiva. Malgrat que poc o res se sabia del festival, més enllà del seu provocador títol, amb aquest n’hi va haver prou per encendre la metxa. ¿Té sentit parlar de cultura xarnega el 2019? Alguns, els que s’han encarregat d’avivar el debat, tenen clar que no. Sense l’allau de crítiques tot podria haver quedat en unes modestes jornades més entre les centenars que s’organitzen cada any a la capital catalana. Hi ha en canvi qui creu que si només posar el tema sobre la taula cou tant, potser no està tan superat. Aquest text, sense la més mínima pretensió acadèmica, persegueix únicament recollir algunes perspectives ‘xarnegues’, més enllà de l’allau de reaccions.

“Catalunya realment ha sigut molt potent i té com a cosa molt positiva haver aconseguit que part de la població que ha vingut d’altres llocs se senti d’aquí, com és el meu cas. Jo soc neta d’Antonio l’‘esquilaor’ que feia l’oliva a Lopera [Jaén] i soc professora de català aquí. Aquí hi ha un camí, un recorregut. Però aquesta ‘integració’ ha sigut desigual. És evident que aquest camí ha sigut diferent per als fills dels que els va tocar anar-se’n a Vic que per als que se’n van anar a l’Hospitalet. Això és una evidència i no sé per què ens prenem la molèstia en fingir que no és així. Perquè és així i és el centre de tot en moltíssimes coses”, assenyala Lucía López, professora de secundària en una escola del barri del Besòs, nascuda i crescuda a Sant Celoni, de mare i pare andalusos migrats a mitjans dels 70. “Aquesta integració desigual jo la veig tots els dies a classe. La majoria dels meus alumnes van néixer a Catalunya i em costa moltíssim convèncer-los que el català és patrimoni seu. Em torno boja perquè vulguin fer alguna cosa en català. Tot el que se’ls planteja en català és ‘no’, ja sigui veure una sèrie, veure una pel·li o fer una obra de teatre”, prossegueix la docent. “Tenim molts prejudicis a l’hora de reconèixer-ho –conclou–; hi ha coses que cal admetre-les i a partir d’allà es pot establir una bona base per continuar”.

Alba Sanjurjo té també contacte diari amb xavals, en el seu cas de Nou Barris, on ha nascut i crescut, i d’on és membre actiu dels moviments socials. En el seu cas, és segona generació. Van ser els seus avis, no els seus pares, els que van arribar des de Cabra, a Còrdova, al Somorrostro, on expliquen que hi havia tants cabreños que treien la verge del poble en processó. “Hi ha un cert sector de gent que està intentant dinamitar els consensos socials. Que el català és una llengua d’acollida és una cosa que fins ara era de consens. ¿Per què Ada Colau ara es posa a fer els seus vídeos de campanya en castellà? ¿A qui li interessa sortir d’aquest consens ara? No trobo sentit al fet de reivindicar en aquest moment la identitat xarnega. A mi, personalment, no m’interpel·la”, reflexiona la jove, que assenyala l’interessant de posar sobre la taula la falta d’oportunitats. “Segurament no som nosaltres, els ‘xarnegos’, els que actualment estem patint la pitjor part d’aquesta ‘mala acollida’”, assenyala. “Deixem de folclorizar i pensem com acostem aquests consensos a aquests xavals que, malgrat haver nascut a Catalunya, no senten el català com a una cosa seva. No utilitzem aquest debat com arma electoral”, assenyala l’antropòloga,  que també reconeix que no és el mateix ser filla que neta d’aquesta migració.

Cultura nascuda als marges

Nascuda a Garaño, Lleó, Aurora Álvarez va arribar a Verdún als 13 anys. Ha dedicat tota la seva vida a posar de relleu la cultura de i a la perifèria. La cultura nascuda als marges, on és la barreja. Aquesta ha sigut la base de l’Ateneu Popular de Nou Barris,  al que porta vinculada des de la seva fundació fa 41 anys. “No entenc la necessitat de posar sobre la taula el tema xarnego just ara, que tenim una barreja de moltes parts del món. El terme xarnego es va superar. La cultura catalana ha sabut treballar molt bé la cohesió a través de la cultura, precisament. Tornar a posar-ho en el centre del debat és un error. L’oportunitat ara és una altra. Tenim persones de procedències molt diverses i tenim l’oportunitat de sumar més, que d’aquesta barreja neixi una cultura diferent, més rica”, considera.

Malgrat que també considera anacrònic obrir ara aquest debat, Isabel Martínez, periodista nascuda i criada al barri de la Salut de Badalona i veïna de Llefià, es mostra crítica amb “el relat idealitzat d’‘un sol poble’”. “És un assumpte que no agrada tractar perquè no s’ha gestionat bé”, assegura. “Fins a la universitat, mai em vaig sentir assenyalada, perquè tota la gent del meu entorn era com jo. La relació era d’igual a igual. Tots teníem el mateix context social o les mateixes arrels. Va ser en el moment d’haver de sortir del barri quan em vaig adonar que, per a alguns, hi havia catalans de primera i de segona, i jo, nosaltres, estàvem entre els de segona”, exposa aquesta filla de mare lleonesa i pare de Guadalajara, que tampoc se sent interpel·lada amb l’etiqueta de xarnega, però que no oculta els seus dubtes sobre l’eficàcia de l’ascensor social. 

Veus com les de Lucía, Alba, Aurora i Isabel, així com les de Yolanda o Silvia o..., són les que a la pensadora Brigitte Vasallo li agradaria escoltar la tarda del pròxim 13 d’abril a la Fabra i Coats. Malgrat les seves visions diferents sobre si existeix o no aquesta identitat, totes coincideixen a reivindicar amb orgull els seus orígens. Queda enrere aquella vergonya de què et veiessin parlant en castellà amb els teus pares. Vergonya amb la qual, sí, van créixer molts nens crescuts a la Catalunya dels 80.  

“Xarnego sempre ha sigut un insult. Reapropiar-nos de l’insult és un acte polític. Es tracta de celebrar què som i com ens sentim. Sí, som xarnegos i ens agrada ser-ho i tenim coses a explicar sobre com és i com ha sigut la nostra experiència”, explica la comissària del festival, que insisteix que és una proposta oberta. “Es tracta d’ajuntar-ho i parlar-ho juntes. És un festival familiar, al qual esperem que vinguin moltes famílies. Volem que les nostres mares tinguin un paper protagonista”, explica abans de respondre algunes de les preguntes que més li han repetit durant aquesta setmana.

–¿Existeix una cultura xarnega?  

–Som una generació que ha crescut amb una cultura dins de casa i una altra al carrer. A partir d’allà hem construït mirades diverses. Jo tinc ganes de parlar del tema. Som catalans i tenim orígens diferents que no estan reflectits enlloc.

–Una altra de les preguntes que més s’han fet aquests dies és: ¿Per què ara?

–Ara és el moment en què aquesta primera generació ja està en llocs de prou responsabilitat com per poder fer-ho. Som la primera generació que ha tingut accés a estudis superiors i que hem conquerit la paraula pública.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

–¿Què els diu als que asseguren que és un tema ja superat?

–Si estigués tan superat com diuen, a tothom li hauria fet gràcia que féssim un festival amb cadires de càmping en el qual demanem a la gent que comparteixi les cintes de casset que escoltaven en els llargs viatges amb cotxe al poble. El malestar que ha provocat ha mostrat l’evidència que no estava superat, sinó sota l’alfombra. Estic molt dolguda pel linxament a què estic sent sotmesa aquests dies a les xarxes socials. Milers de perfils contra un de sol és violència i té una intenció clara: intentar apaivagar una veu en concret.